Convoquem a l’Assemblea general de l’entitat dijous que ve, 17 de juny a les 17:30 hs. en la Sala de columnes de l’edifici d’UGT, a Rambla Santa Mónica 10, primer pis, 08002, Barcelona.

Com sabeu,  l’aforament de les reunions presencials és limitat a causa de la COVID, per la qual cosa si voleu assitir-hi personalment us demanem confirmació d’assitència via correu a: sara.darder@ccar-cear.org.

Serà possible també participar via telemàtica de la trobada, afegint-se a l’enllaç: https://zoom.us/j/98287716714?pwd=eHlaL24xekMrR1ZoYnlKUXg3YlJzQT09

Adjuntem l‘ordre del dia i els annexos que es presentaran en l’assemblea.

Ordre_del_dia_As_Socis_2021

1 Annex_1_Acta_Assemblea_2020

2 Annex_2_Memoria_activitats_2020

3 Annex_3_Memoria_economica_2020

4 Annex_4_Informe auditoria_2020

5 Annex_5_Projectes_2021

6 Annex_6_Ingressos_2021

7 Annex_7_Despeses_2021

D’aquesta manera, les autoritats espanyoles continuen expulsant a migrants i a possibles sol·licitants d’asil a través de devolucions col·lectives que vulneren les normes internacionals i la pròpia legislació espanyola, que estableix que s’ha de garantir la tutela judicial efectiva i obliga a l’accés als procediments individualitzats d’asil que permetin identificar si aquestes persones necessiten protecció internacional. A més a més, aquestes expulsions violen el principi de no devolució – non- refoulment-, que prohibeix als Estats retornar a les persones a un lloc on la seva vida, la seva integritat puguin córrer perill.

Malgrat el Govern espanyol vulgui emparar aquesta pràctica aquestes en l’Acord de readmissió de 1992 firmat amb Marroc, la realitat és que aquest no contempla la devolució de nacionals de Marroc, que és la principal entre els que han creuat aquests dies.

En aquesta línia, és sumament preocupant la situació dels nens i nenes migrants dels quals hem pogut veure imatges on se’ls retenia a platges amb unes condicions lamentables, vulnerant els seus drets fonamentals i als quals s’exercia violència amb porres. I especialment preocupant és el material audiovisual que mostra que s’ha pogut procedir a retornar en calent  a menors.

La devolució en calent d’un menor no acompanyat és contrària a la legislació espanyola sobre protecció a la infància, estrangeria i protecció internacional, així com als tractats internacionals sobre aquestes matèries dels quals Espanya és Estat part.

Així, l’article 35 de la Llei d’estrangeria disposa que quan les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat localitzin a un estranger que manifesti ser menor d’edat, encara en el cas que la seva minoria d’edat no pugui ser establerta amb seguretat, hauran de posar-ho immediatament sota la protecció dels serveis competents de protecció de menors i comunicar-ho al Ministeri Fiscal, que disposarà, en cas de resultar necessari, la determinació de la seva edat. Una vegada el menor es trobi sota la protecció dels serveis competents, la seva repatriació al seu país d’origen només serà procedent quan aquesta respongui a l’interès superior del menor. També s’estableix en la Llei d’estrangeria  que abans de prendre una decisió sobre la repatriació d’un menor, l’autoritat competent haurà de tenir en compte una sèrie d’informes relatius a les seves circumstàncies personals i familiars expedits per la representació diplomàtica del seu país d’origen, el servei de protecció de menors competent i el Ministeri Fiscal.

Tant la nostra Llei de protecció internacional com la Convenció de Ginebra per als refugiats i, de nou, la Convenció sobre els Drets del Nen, d’acord amb el qual l’Estat receptor no haurà de traslladar a una persona a un país en el qual hi hagi motius racionals per a pensar que existeix un perill real de mal irreparable per al menor, i en aquest cas s’haurà d’oferir al menor la possibilitat de formalitzar una sol·licitud de protecció internacional.

Cal remarcar que al 2019,  el Comitè dels Drets del Nen, responsable de la supervisió de l’aplicació de la Convenció dels Drets del Nen pels Estats que en formen part, va condemnar a Espanya per vulnerar els principis de l’interès superior del menor i de no devolució en dur a terme la devolució en calenta d’un menor de Mali a la frontera de Ceuta argumentant que “…l’Estat té l’obligació de realitzar una avaluació prèvia sobre l’existència d’un risc de mal irreparable per al menor i de violacions greus dels seus drets al país al qual serà traslladat o retornat, prenent en consideració l’interès superior del nen, incloent, per exemple, les conseqüències particularment greus per als menors que presenta la insuficiència de serveis alimentaris o sanitaris”.

Per altre banda, destacar que aquests fets a Ceuta – que no són nous-  manifesten de forma clara l’absolut fracàs de les polítiques migratòries espanyoles i europees que han fet dels elements de securitització i externalització els pilars centrals de la gestió migratòria obviant les condicions dels territoris d’origen de les persones migrants i centrant-se en el control de fronteres en comptes de la gestió dels fluxos migratoris.

Aquest abordatge ha comportat la mort de milers de persones en el seu intent d’arribar a un territori segur a la par que han demostrat que són absolutament ineficients i resulten en instruments de pressió política per part de països com Marroc i Turquia  que disten de respectar els drets humans i utilitzen les vides humanes com a monedes de canvi d’interessos particulars.

També lamentem i condemnem la militarització de la platja de Tarajal així com el vocabulari emprat en termes de seguretat i de defensa de la integritat dels i les ciutadans Ceuta  ja que són una clara aposta per vincular la migració amb criminalitat.

Des de CCAR exigim ;   

• Vies legals i segures
• Que es respecti la tutela judicial efectiva i l’accés als procediments individualitzats d’asil que permetin identificar necessitats de protecció internacionals.
• Que s’elabori un protocol unificat d’actuació que permeti identificar els perfils dels i les menors amb necessitats de Protecció Internacional i/ o víctimes de tràfic. Necessitat d’un mecanisme de cribratge immediat després de l’entrada al territori.
• Que els i les menors siguin acollits i protegits, especialment en el cas de les nenes i adolescents de possibles xarxes de tràfic.

I en concret a la Generalitat de Catalunya;

• Que a la Generalitat de Catalunya aculli els nens, les nenes i els i les adolescents que han arribat a Ceuta sense condicions.
• Que s’estableixin procediments per part de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència que és l’organisme encarregat de la tutela i protecció dels infants i adolescents desemparats que immediatament si hi ha necessitats especials; Protecció Internacional, Tràfic d’Éssers
• Que l’acollida dels i les menors es realitzi en models alternatius al de grans centres que permetin desenvolupar els seus projectes vitals i tinguin un acompanyament holístic amb professionals de la intervenció formats en interculturalitat, protecció internacional i que tinguin una immediata i constant atenció psicològica i jurídica.

Avui 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBIfòbia, des de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) volem denunciar que encara milers de persones al món han d’abandonar els seus països d’origen degut a  la seva orientació sexual i/o identitat de gènere – OSIG- 

Segons dades facilitades per la ILGA, ens trobem que 69 països al món criminalitzen a les persones LGTBI: 6 contemplen penes de mort i en 5 pot ser imposada en 8 càstigs físics com la flagel·lació i en 67 penes de presó. Alhora, més enllà del context legal, en una gran quantitat d’Estats,el col·lectiu LGTBI pateix persecució per part de sectors de la societatque no accepten la seva diversitat sexual, afectiva i/o de gènere.  

Així mateix, cal destacar que la violació sistemàtica dels drets fonamentals de les persones trans arreu del món és encara més terrible i s’exerceix amb més impunitat. Des de 2008 fins setembre de 2020 s’han reportat3.664 assassinats de persones trans a 74 països del món, dels quals 350 s’han produït durant el darrer any, tal i com recull l’informe anual de l’Observatori Transrespect. 

Des de la CCAR volem denunciar la situació en què es troben les persones víctimes de persecució LGTBIfòica arreu del món, a les que les polítiques de la UE d’externalització i tancament de fronteres impedeixen arribar a territoris segurs on sol·licitar protecció internacional. Aquesta situació ha empitjorat dràsticament en el context de la Covid-19, on en la primera onada de la pandèmia 168 països van tancar totalment les seves fronteres. Segons l’ACNUIR, a febrer de 2021, 144 països mantenien encara les seves fronteres tancades o aplicaven algun tipus de restricció d’accés a les persones refugiades i sol·licitants de protecció internacional. 

Tanmateix, en el cas de l’Estat espanyol, des de la CCAR denunciem que les persones LGTBI sol·licitants de protecció internacional han de fer front a les següents situacions: 

• Les dificultats per demostrar tant la persecució soferta com la pròpia identitat de gènere sentida i/orientació sexual, que comporten que el Ministeri de l’Interior tendeixi a denegar-les, al·legant una suposada ‘falta de credibilitat’ dels seus relats de persecució.

• La dificultat de aportar documentació acreditativade la persecució soferta, tant per la seva naturalesa com per la dificultat d’accedir-hi, doncs molt sovint es tracta de documents que es troben en el país d’origen. Una manca de documentació que compromet la credibilitat del seu relat.  

• La manca de formació  específica dirigida al conjunt d’actors implicats en el procediment d’asil: les persones responsables de la instrucció, intèrprets, professionals que ofereixen acompanyament a les persones sol·licitants, psicòlegs, i especialment, la Policia Nacional.

• La doble discriminació a què han de fer front les persones refugiades LGTBI durant els seus processos d’acollida i inclusió, per la seva OSIG però també pel seu origen no comunitari. Aquestes variables impliquen que les persones refugiades LGTBI puguin patir discriminació en un entorn en el que haurien de sentir-se segures.

Amb tot, des de la CCAR defensem la necessitat de:  

• Establir vies segures i legals per a les persones amb necessitat de protecció internacional, entre les quals les LGTBI, tals com la possibilitat de sol·licitar en protecció internacional en ambaixades i consolats de l’Estat espanyol i dels EEMM de la UE; la concessió de visats humanitaris; el reassentament de persones refugiades; i, en l’actual context de la Covid-19, establir procediments en frontera que permetin que les persones amb necessitat de protecció internacional puguin accedir a territori d’asil.

• Elaborar per part de la OAR una guia pública sobre la valoració de la credibilitat de les sol·licituds de protecció internacional per motius d’OSIG, que recopili les recomanacions i bones pràctiques aportades per l’ACNUR i entitats especialitzades en protecció internacional i diversitat sexual.  

• Oferir formació sobre la diversitat de contexts culturals de les persones sol·licitants de protecció internacional dirigida diferents agents que participen en el procediment d’asil, a fi d’evitar judicis eurocèntrics sobre el relat, les formes d’expressar-se, la descripció dels fets…     
   
• Prendre en consideració en l’anàlisi del COI no només la situació legislativa de les persones LGTBI sinó també la discriminació exercida per la societat i altres agents no estatals envers el col·lectiu, per tal que siguin inclosos com a elements de valoració de la seva sol·licitud de protecció internacional. 

• Emfatitzar que el fet que la persona no s’autoidentifiqui com a membre del col·lectiu LGBTI no implica que el seu relat de persecució no sigui creïble.  
   
• Millorar els espais on es realitzen les entrevistes d’asil, per tal que garanteixin la intimitat i confidencialitat necessària, així com siguin identificats com espais segurs amb les persones LGBTI. 
   
• Presència en les entrevistes d’asil de persones mediadores culturals especialitzades en matèria de diversitat sexual i identitat de gènere. 
   
• Formar a les persones professionals de la interpretació i traducció que participen en el procediment d’asil en matèria de diversitat sexual i afectiva amb perspectiva de gènere, per evitar interpretacions i traduccions amb connotacions negatives. 
   
• Oferir formació específica en diversitat sexual, en gènere i en com tractar persones de contextos geogràfics diversos. D’una banda, per tal d’acabar amb els imaginaris socials plens d’estereotips a través dels quals vehiculen les entrevistes i resolen els funcionaris. I per altra, acabar amb les preguntes que pretenen corroborar l’orientació sexual o la identitat de gènere a través d’una línia vital coherent segons una visió androcèntrica i europea.   

• Realitzar el canvi de nom en els registres civils de les persones trans refugiades, des de la mateixa OAR, per reconèixer legalment la seva identitat de gènere, garantint la seva seguretat a fi de que no hagin de tornar al seu país per realitzar aquests canvis i agilitzant el tràmit a fi de que no hagin d’esperar a obtenir la nacionalitat espanyola per a que es respecti la seva identitat de gènere sentida. 

• Que en el marc del sistema d’acollida, les persones refugiades per motius LGTBI siguin derivades a dispositius que disposin de personal degudament format i constitueixin entorns segurs en els quals les persones sol·licitants de protecció internacional LGTBI puguin expressar lliurement la seva OSIG, així com ubicades en entorns on tinguin oportunitats de socialitzar i accedir a recursos socials, culturals i sanitaris.

• Tenir en compte la situació psicoemocional de les persones sol·licitants de protecció internacional en tot el procediment d’asil, especialment en l’entrevista i en la narració del relat de persecució.    

• Proporcionar atenció psicològica especialitzada per a les persones desplaçades forçosament per motius d’orientació sexual i/o identitat de gènere.  

INICIA LA XI EDICIÓ DE CIUTATS DEFENSORES DELS DRETS HUMANS AMB LA PARTICIPACIÓ DE 14  ACTIVISTES 

La 11ª edició del projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans comptarà amb la participació de 14 reconeguts defensors i defensores dels drets humans. Aquesta edició serà eminentment virtual i durant tot l’any realitzaran activitats de sensibilització, visibilització i incidència política i social, amb l’objectiu de per donar a conèixer la tasca que realitzen i per conscienciar a la ciutadania sobre la importància de la defensa dels drets humans i el suport internacional a les seves lluites, en els 27 municipis participants:  

Barberà del Vallès, Begues, Caldes de Montbui, Castelldefels, Cornellà de Llobregat, Esplugues, Gavà, Girona, Granollers, Mataró, Molins de Rei, Mollet del Vallès, Prat de Llobregat, Sabadell, Sant Boi de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cugat del Vallès, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Reus, Rubí, Terrassa, Tarragona,  Viladecans, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú.  

La campanya central de l’edició d’enguany és la defensa de la terra i el mediambient amb intersecció en la defensa dels drets de les persones migrades i refugiades, el dret a la pau i els drets de les dones i del col·lectiu LGBTIQ+. 

L’acte d’inauguració i la trobada amb premsa serà el dimarts 18 de maig de 10:00 h a 11:30h al teatre Cal Ninyo de Sant Boi de Llobregat (Carrer Major, 43) 

Les activistes que participen en aquesta edició són:   

Yolanda Oqueli (Guatemala, Refugiada a Euskadi): defensora dels drets humans i ambientals. A Guatemala era lideressa del Frente Norte del Área Metropolitana – FRENAM i una de les fundadores del moviment Resistencia La Puya, que neix en oposició al projecte miner “Progreso VII Derivada”. Actualment, també  lluita pels drets de les persones migrades i refugiades.  

Milena Florez (Colòmbia): defensora dels drets humans i ambientals, forma part del Moviment Rios Vivos, moviment de defensa de l’aigua i de la vida, que lluiten contra el megaprojecte de la hidroelèctrica Hidroituango.  També pertany a la associació de víctimes i afectats per megaprojectes ASVAM ORCHIBU i és fundadora de l’associació de dones en defensa de la vida i l’aigua AMARUD. Denuncia l’abandonament de l’estat i les injustícies que viu la ruralitat colombiana i lluita per la permanència digna en els territoris ancestrals.  

Amaru Ruiz (Nicaragua, refugiat a Costa Rica): defensor nicaragüenc dels drets humans, biòleg, investigador, formador i ambientalista. Presideix la Fundación del Río, organització que treballa en la conservació i el desenvolupament sostenible a la Reserva Biològica Indio Maíz. L’organització acompanya a famílies camperoles i indígenes que lluiten contra el megaprojecte del Canal Interoceànic.   

Karen Taxilaga (Mèxic): defensora dels drets humans i dirigent camperola, encapçala moviments dels i les comunes de Tezontepec de Aldama i és representant de les dones a l’organització “Unión de la Fuerza Indígena Campesina (UFIC)” a Hidalgo i de “Agua para Todos y para Todas”. Porta més d’una dècada lluitant per la defensa de la terra i els  recursos naturals.  

Margarita Pineda (Hondures): activista de la comunitat lenca i defensora de la terra, el territori, els drets ambientals i els drets dels pobles indígenes. Té una llarga trajectòria de treball amb organitzacions camperoles, socials, culturals i indígenes, entre les quals; Red de Defensores y Defensoras de Derechos Humanos Indígenas Lencas de La Paz (REDHIL-PAZ) i Comité de Familiares de Detenidos Desaparecidos en Honduras (COFADEH) 

Reynaldo Domínguez (Hondures): defensor dels drets humans i ambientals d’Hondures, és el president de la Junta de l’Aigua del Guapinol i coordinador del Comitè Municipal de Defensa dels Béns Comuns i Públics de Tocoa (CMDBCP). Te més de 30 anys d’activisme en defensa de les comunitats camperoles. Des del 2018 hi ha 8 defensors del Comité detinguts en presó preventiva per lluitar contra la mineria, són els Defensors del Aigua del Guapinol.  

Czarina Musni (Filipines): advocada i defensora dels drets humans de Mindanao,  membre de la  National Union of Peoples’ Lawyers (NUPL), i de la Union of Peoples’ Lawyers in Mindanao (UPLM), organitzacions que brinden serveis legals a víctimes de violacions de drets humans. Treballa amb els pobles indígenes en l’exercici i afirmació dels seus drets col·lectius i especialment en el seu dret d’oposició a concessions mineres i de represes.  

Leiria Vay (Guatemala): defensora indígena Maya K´iche de Guatemala, lideresa del Comité de Desarrollo Campesino (CODECA). Coordina la lluita pels Drets Laborals relacionats amb l’agricultura, també es responsable d’escoles de formació política sobre drets humans i drets col·lectius dels pobles indígenes. Coordinadora del procés de construcció de “Camino hacía el Proceso de Asamblea Constituyente Popular y Plurinacional”. 

Ruth Mumbi (Kenia): activista per la justícia social, lluita contra l’opressió econòmica i de classe dins de la seva comunitat a les zones de baixos ingressos, amb una llarga trajectòria en la defensa de dones i joves vulnerables. Com ha fundadora de Bunge La Wamama Mashinani, moviment de base que amplifica les veus de les dones, treballa temes sobre sexualitat, gènere, salut reproductiva i sexual i violència masclista.  

 Marcelline Nyiranduwamungu (Ruanda, resideix a Bèlgica): defensora dels drets humans, dels drets de les dones i del dret a la pau, resideix a Bèlgica des de 1996. És membre fundadora i portaveu de la “Réseau International des Femmes pour la Démocratie et la Paix (RifDP)” de la secció belga, també tenen seu a Holanda, França i Canadà. La organització va ser creada per dones decidides a promoure la democràcia i la pau a Àfrica. 

 Manal Tamimi (Palestina): reconeguda defensora dels drets humans de palestina que lluita per la pau i contra la ocupació. És membre del Comité de Nabi Slaeh i membre de la junta del Popular Struggle Coordination Committee (PSCC). Tant ella com la seva família han estat arrestades en varies ocasions i un dels fills el van empresonar durant 9 mesos. Ha viatjat per tot el món per denunciar les vulneracions dels drets humans del poble palestí.  

 Luz Marina Hache (Colòmbia): lideresa sindicalista durant més de 40 anys i defensora dels drets humans, representant del Movimiento Nacional de Victimas de Crímenes de Estado (MOVICE). Treballa pel dret a la justícia, veritat, reparació i garanties de no repetició per a víctimes de desaparició forçada, execucions extrajudicials, assassinats selectius i desplaçament forçat, per acció i/o omissió de l’Estat.  

Karla Avelar (El Salvador, refugiada a Suïssa): defensora salvadorenya dels drets del col·lectiu LGBTIQ+. Fundadora de COMCAVIS Trans, Comunicando y Capacitando Mujeres trans, on desenvolupa tasques d’incidència, visibilització i denuncia de les greus vulneracions del drets de la població LGBTI, específicament la població privada de llibertat i les dones trans amb VIH. A Ginebra també forma part de l’organització Asile LGBT.  

Regina Zoe Magallón (Mèxic): activista mexicana pels drets de la comunitat LGBTTIQ+, especialment de les persones trans. Va ser la primera dona trans en fer un canvi d’identitat a Colima. Junt amb associacions de la comunitat LGBTTIQ+, va litigar amb diputades i diputats de la legislatura LVIII per procurar el canvi del Codi Penal en favor del canvi d’identitat sexual al 2019.  

Durant tot l’any, les activistes participaran a diverses activitats com xerrades a centres educatius, trobades virtuals de sensibilització i d’incidència política i social que s’han organitzat en els 27 municipis participants. 

Els vint-i-set municipis participants a aquesta edició del projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans s’han compromès en una declaració institucional a mantenir i a ampliar les polítiques públiques de suport als defensors i defensores de drets humans a escala local i global, en solidaritat amb el compromís d’aquestes persones per promoure i protegir els drets humans des de la no violència, i en rebuig a les amenaces, persecució i assassinats que pateixen.  

Exigeixen també l’alliberament incondicional d’Abdulhadi Al-Khawaja (Bahrain) i Ilham Tohti (Minoria Uigur de Xina), Nasrin Satoudeh (Iran) i els Defensors del Aigua del Guapinol (Hondures), defensors i defensores de drets humans, que estan actualment empresonats als seus països d’origen, per la seva tasca de denúncia i activisme.  

Ciutats Defensores de Drets Humans és un projecte organitzat conjuntament pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, amb la participació de 27 municipis catalans i de l’Institut de Drets Humans de Catalunya,  l’Institut Internacional Català per la Pau, Casa Amèrica de Catalunya, la Diputació de Barcelona, el, el Fòrum de Síndics i Defensors Locals, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.  

Des del 2013 treballem conjuntament per visibilitzar i acompanyar la tasca de les persones defensores dels drets humans i denunciar la persecució que pateixen enfortint les xarxes de suport i protecció i millorant el coneixement, la promoció i la defensa dels drets humans entre la ciutadania catalana.