Aquest esdeveniment i les seves conseqüències humanitàries no han fet més que empitjorar la greu situació en la que viuen les dones i les nenes a l’Afganistan. L’opressió patriarcal i la persecució que viuen provoca que moltes d’elles es vegin obligades a fugir del seu país per protegir les seves vides, tot i les dificultats que es troben per fer-ho. Sortir de l’Afganistan està prohibit i això implica que hagin de recórrer a vies irregulars que posen en risc les seves vides, i en cas d’aconseguir-ho es troben amb obstacles al seu dret a rebre protecció internacional.  

En aquest sentit, ens preocupa la recent decisió de Pakistan de deportar tots els afganesos del país que es trobin en situació irregular. Les autoritats han detingut 1.700 persones i es calcula que més de 23.000 famílies ja han tornat a Afganistan durant els últims dies. Aquest dictamen afecta a un total de 1,4 milions de persones refugiades afganeses que es troben al país i les força a tornar a Afganistan abans del 31 d’octubre si no volen ser deportades per les autoritats pakistaneses. El pla provocarà que les persones refugiades puguin ser víctimes de represàlies al tornar al seu país i les deixa en situació de desprotecció front les greus vulneracions als drets humans i, particularment, als drets de les dones i les nenes. A la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi estem en contacte amb persones afganeses que es troben atrapades al Pakistan en situació de desprotecció, ja que estarien en risc si tornen al seu país d’origen i no aconsegueixen cita a les ambaixades per sol·licitar protecció internacional i poder ser traslladades.  

La persecució a la qual estan sotmeses les dones i les nenes a l’Afganistan comporta que siguin susceptibles de rebre protecció internacional. Tot i que la persecució per motius de gènere no està explícitament contemplada a la Convenció de Ginebra, una interpretació amb perspectiva de gènere considera que moltes dones pateixen persecució pel simple fet de ser dones i pel que això comporta a la societat. Segons l’ACNUR, aquesta persecució pot ser exercida per les autoritats d’un país o bé d’un actor no estatal, com poden ser les famílies de les víctimes o altres membres de la societat. El recent informe sobre la situació de les dones a l’Afganistan, presentat al Consell de Drets Humans de Nacions Unides el passat mes d’agost, conclou que el règim talibà ha instaurat un apartheid de gènere. Aquest concepte fa referència a que les autoritats del país estan duent a terme una discriminació sistèmica amb la ferma intenció de sotmetre a les dones i nenes, limitant enormement les seves llibertats i el seu accés als drets fonamentals, fins al punt de posar en risc la seva integritat física i el seu dret a la vida. 

La persecució contra les dones i les nenes a l’Afganistan
L’Afganistan ha estat sempre un territori on les dones han tingut un paper protagonista en la reivindicació dels seus drets. Tant és així que al llarg del segle XX els moviments de dones afganeses van poder desafiar la societat patriarcal establerta i anar incorporant a les seves successives Constitucions (1923, 1964, 1976 i 2004) la igualtat de gènere com a dret reconegut. Malgrat aquestes conquestes legals, el progrés cap a estructures socials no-patriarcals no ha estat uniforme en tot el país, que es va veure envoltat en diversos conflictes i guerres civils que han estat agreujades o directament provocades per la intervenció dels països del nord Global. Aquests fets van acabar provocant l’alçament del règim talibà, que va prendre el control de Kabul i del país l’agost del 2021. 

Aquest nou règim va suspendre la darrera Constitució del 2004 i, tot i que en un inici exposava que continuaria garantint els drets i les llibertats per a les dones i nenes, el setembre del 2021 va iniciar un desplegament de mesures que pretenien discriminar de forma sistemàtica a les nenes i a les dones.  

Dels 50 edictes emesos en els darrers dos anys, és necessari destacar, en primer lloc, la prohibició a les dones i a les nenes a accedir a l’educació secundària i universitària. Un fet especialment important, donat que ja el 2018 la taxa d’alfabetització del país no superava el 30%. Alhora, les nenes i les dones tenen prohibida la vida pública i, conseqüentment, no poden practicar esport, anar a centres d’oci o als hammams. Només amb l’acompanyament d’un membre masculí de la seva família poden participar de la vida pública, delimitant o eliminant d’aquesta manera la seva possibilitat de socialitzar amb altres persones, i obligant-les en molts casos a romandre a casa seva o dur a terme aquestes activitats en la clandestinitat, posant llavors en risc la seva integritat física. 

Un altre aspecte a destacar, és l’alta limitació per accedir al mercat laboral, fet que ha provocat que la taxa d’ocupació femenina baixés un 25% en aquests dos anys. Moltes dones, doncs, han de guanyar-se la vida en la clandestinitat, fet que resulta especialment complicat en una societat on impera l’hostilitat amb elles. 

Tanmateix, l’eliminació del divorci i la no condemna dels matrimonis forçats obliga a moltes dones (i nenes) a continuar convivint amb els seus maltractadors, donat que la llei sobre l’eliminació de la violència de gènere va ser derogada i davant molts casos de violència de gènere i inclús de feminicidis l’Estat ha respost atorgant total impunitat sobre els assassins.  

No sobra exposar que qualsevol acte de protesta contra aquest règim ha estat condemnat i, moltes de les dones que han volgut reivindicar els seus drets han patit una forta repressió i violència institucional. 

L’Afganistan: l’asil en xifres
Segons dades d’ACNUR, l’Afganistan és el tercer país d’origen de les persones refugiades al món. Més de 5,7 milions de persones s’han vist obligades a desplaçar-se forçosament a 130 països; i més de 3,5 milions de persones s’han desplaçat internament a causa dels conflictes que sofreix el país, principalment dones i nens. L’afganesa és una les poblacions refugiades de major grandària al món, i més del 90% de les persones refugiades han estat acollides per l’Iran (3,4 milions) i el Pakistan (1,7 milions). Les persones afganeses van presentar 208.500 noves sol·licituds en 2022, la major quantitat de sol·licituds a nivell mundial, en 87 països. 

Durant l’any 2022, segons el Ministeri de l’Interior, es van presentar a l’Estat espanyol un total de 1.581 sol·licituds de protecció internacional de persones afganeses i la taxa de reconeixement es va situar en el 98.7%. I de gener a setembre de 2023, 873 persones afganeses van sol·licitar protecció internacional a l’Estat espanyol. En aquest mateix període de temps, es va concedir l’Estatut de Refugiat a 714 persones, la protecció subsidiària a 54 i van ser denegades 121 sol·licituds. Malgrat això, el Ministeri de l’Interior continua acumulant un total de 1.187 sol·licituds de protecció internacional sense resoldre de persones afganeses. 

La greu situació d’apartheid de gènere que viuen les dones i les nenes a l’Afganistan provoca que moltes es vegin obligades a fugir del seu país i sol·licitar protecció internacional. Des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi proposem: 

• Incloure la perspectiva de gènere i de protecció de la infància  en totes les accions en les quals estiguin implicades les dones i les nenes, des de l’ajuda humanitària fins a l’estudi de les sol·licituds de protecció internacional, a la qual tenen dret per estar patint una situació de persecució al seu país d’origen directament relacionada amb el gènere. 
• L’activació i tramitació de l’article 38 de la Llei d’Asil que contempla la possibilitat de promoure el trasllat a l’Estat espanyol de persones sol·licitants d’asil per fer possible la presentació de la seva sol·licitud de protecció internacional; i, en general l’obertura de vies legals i segures que garanteixin el dret a migrar i a sol·licitar protecció internacional.  
• Enfortir els programes de reassentament i posar en marxa corredors humanitaris per tal d’afavorir un repartiment responsable de les persones refugiades entre els diferents països amb la fi tant d’assegurar el seu acolliment en condicions dignes com d’evitar la saturació dels països limítrofs. 
• Flexibilitzar els requisits de reagrupació familiar i agilitzar la tramitació dels procediments millorant la coordinació entre administracions i facilitant l’obtenció de la documentació pertinent. 
• Paralitzar l’aplicació de la declaració UE-Afganistan sobre retorn i readmissió. 

El dimecres 4 d’octubre el Consell de la Unió Europea (UE) va arribar a un acord en relació al Reglament de Crisi, Força Major i Instrumentalització, el qual formarà part del nou Pacte Europeu de Migració i Asil. Aquesta normativa permetrà als Estats Membre suspendre temporalment les seves obligacions en matèria de protecció internacional en “situacions de crisi”, el qual comporta una greu vulneració als drets de les persones refugiades.  

El Pacte Europeu comprèn el conjunt de reglaments que regulen la gestió de les migracions i l’asil en el conjunt de la UE. Alguns dels reglaments proposen reformes a normatives anteriors i d’altres són nous, però no suposen cap canvi de model respecte a l’actual. De fet, es reforcen encara més qüestions com les deportacions forçoses, l’externalització de les fronteres i altres formes de control migratori. La Comissió Europea va ser la institució que va proposar la sèrie de mesures legislatives que conformarien el Pacte, al setembre de 2020, per tal de reformar l’actual Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA). Actualment, el Parlament Europeu i el Consell de la UE es troben en negociacions sobre els diferents reglaments que conformaran el Pacte. Un d’aquests Reglaments és el de Crisi, Força Major i Instrumentalització, sobre el qual el Consell de la UE va arribar a un acord intern el dimecres 4 d’octubre. 

Aquest reglament del Pacte havia suposat un bloqueig en les negociacions internes al Consell degut a les desavinences entre diferents estats membre sobre algunes qüestions. Principalment, el bloqueig va venir per les posicions d’Alemanya i Itàlia en relació a les operacions humanitàries de les ONG que rescaten persones al mar Mediterrani. El govern d’extrema dreta de Meloni advocava per un llenguatge criminalitzador contra aquestes organitzacions, a les quals acusa de generar un “efecte crida”. Les posicions d’ambdós països envers el Pacte s’han vist influenciades pels seus afers interns, ja que Meloni ha fet de les polítiques anti-immigració un dels pilars del seu govern i Alemanya es troba a dies d’unes eleccions regionals on es preveu l’ascens de l’extrema dreta. Tot i la oposició inicial d’Alemanya, l’acord ha inclòs les posicions criminalitzadores envers les organitzacions humanitàries, el qual pot implicar greus conseqüències per les vides de les persones migrades que creuen la perillosa ruta a través del Mediterrani degut a la manca de vies legals i segures. 

En quines situacions s’aplicarà el Reglament de Crisi, Força Major i Instrumentalització? 

Aquest reglament pretén donar resposta a tres casuístiques diferents.  

1. “Situacions de crisis”: són aquelles en que es considera que hi ha una excepcional afluència migratòria, com l’ocorreguda al 2015, el qual podria tensionar els sistemes d’asil i acollida. És un concepte ambivalent que arrisca un mal ús segons els estats l’interpretin. 
2. “Força major”: correspon a contextos com el de la pandèmia, moment en el qual alguns estats van eludir les seves responsabilitats en matèria d’asil emparant-se sota la justificació d’una situació excepcional.
3. “Instrumentalització de les migracions”: fa referència a la premissa que hi ha tercers països o actors no estatals que fomenten el desplaçament de migrants irregulars a les fronteres de la UE per tal de “desestabilitzar” tant a la UE com a l’Estat Membre en qüestió. Aquest concepte es podria utilitzar per criminalitzar les ONG que rescaten persones al Mediterrani.  

En els tres casos, l’ambivalència en les definicions dels conceptes implica que els estats puguin suspendre les seves obligacions en matèria d’asil emparant-se sota casuístiques que els interessi. 

En què consisteixen les mesures del Reglament de Crisi, Força Major i Instrumentalització? 

El Reglament permetrà que els procediments i mecanismes d’asil es puguin adaptar per poder correspondre a les tres situacions. Aquestes adaptacions consistiran en suspendre de facto les obligacions dels Estats en matèria de protecció internacional. Les mesures inclouen:  

• Ampliar la duració del registre i tramitació de les sol·licituds d’asil: les detencions en frontera es podran allargar de les 12 setmanes que proposa al Pacte a un total de 20 setmanes. Les detencions impliquen un retràs en l’accés a la protecció i sotmeten a les persones sol·licitants a la privació de la seva llibertat pel simple fet d’exercir el seu dret a demanar l’asil. 
• Aplicació del procediment fronterer accelerat: aquells sol·licitants d’asil la nacionalitat dels quals tingui una taxa de reconeixement inferior al 75% seran sotmesos al procediment fronterer accelerat, el qual minva les garanties d’un procediment d’asil adequat.  
• Derogació de la Directiva de Protecció Temporal (DPT): s’incorpora el concepte de Protecció Immediata. Des de l’aprovació de la DPT al 2001, la Comissió només ha proposat la seva aplicació pel cas de l’arribada de persones que fugien de la invasió russa d’Ucraïna, pel qual la falta de voluntat política soscava qualsevol proposta de protecció immediata. 

• Adaptació del mecanisme de solidaritat a la carta: els estats es podran beneficiar de majors contribucions, però el mecanisme segueix sent a la carta. Així doncs, els Estats Membre podran contribuir a través del patrocini de retorns, el qual implica que el suport es pugui dirigir a augmentar les deportacions enlloc de cap a la tramitació de les sol·licituds de protecció internacional.  

Quines conseqüències te el Reglament en els drets de les persones refugiades i migrades? 

En situacions de gran afluència migratòria, on encara es posa més en evidència la necessitat i responsabilitat d’acollir, el Reglament endureix encara més els procediments d’asil. La resposta a aquesta situació ha de ser la obligatorietat de reubicacions que permetin assegurar un tracte igualitari i digne als sol·licitants de protecció internacional. 

Els procediments accelerats que s’aplicarien, a més, minven les garanties procedimentals i la valoració de possibles vulnerabilitats al no permetre una avaluació adequada de les condicions personals i del país d’origen del sol·licitant. A més a més, en cas de denegació de l’asil, el recurs d’apel·lació no suspendria temporalment la resolució negativa ni es garantiria que la persona pugui romandre fins a obtenir el resultat de l’apel·lació. 

Les mesures proposades obvien el fet que la majoria de persones que arriben a la UE en situacions de crisi es troben en necessitat de protecció internacional. Cap suposada situació de crisi pot posar en pausa la responsabilitat de garantir els drets humans i, particularment, els drets de les persones refugiades i migrades. Qualsevol suspensió de les obligacions dels estats en matèria de protecció internacional és injustificable. 

Tot i que ja s’hagi arribat a un acord en el si del Consell europeu, ara s’hauran d’iniciar les negociacions a tres bandes amb el Parlament Europeu i la Comissió Europea, segons determina el funcionament de la Unió Europea. El Parlament Europeu aposta per l’eliminació del concepte de força major i la inclusió d’indicadors quantitatius per determinar les situacions de crisi, així com el manteniment de la Directiva de Protecció Temporal. A més a més, també proposa que el mecanisme de solidaritat per aquests contextos impliqui reubicacions obligatòries. 

Des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) rebutgem la incorporació del concepte d’instrumentalització de les migracions al Reglament, ja que aquest es pot utilitzat per criminalitzar les ONG de salvament marítim acusant-les de fomentar el desplaçament de migrants irregulars a Europa. A més a més, la premissa de que tercers estats utilitzin les migracions per desestabilitzar a la UE o a algun estat membre en qüestió no pot ser utilitzada per tal de suspendre les obligacions en matèria d’asil, ja que deixa a les persones refugiades en situació de desprotecció i ignora els motius pels quals han hagut de fugir dels seus països.  

En situacions de crisi amb gran afluència migratòria, la responsabilitat de la UE és la de garantir els drets de les persones refugiades. L’activació de la Directiva de Protecció Temporal per protegir i acollir a les milers de persones que fugien d’Ucraïna és un clar exemple que demostra que és perfectament possible posar en marxa mecanismes adequats quan hi ha voluntat política. Qualsevol proposta que permeti suspendre aquestes obligacions dels Estats en matèria d’asil, com exposa aquest Reglament, és intolerable en qualsevol circumstància, però més encara en situacions de crisi que generen grans moviments migratoris de persones en necessitat de protecció internacional. 

Durant 3 dies vam poder visitar diferents dispositius d’acollida i programes municipals, així com intercanviar visions i experiències des de cada una de les regions d’on venen les entitats participants al projecte.

Les Jornades, organitzades per la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) i el CER Migracions, van constar de sis taules rodones repartides en dos dies en què es van abordar temes com el recorregut històric de la legislació europea sobre migració i asil fins a arribar a l’actual Pacte, l’augment dels acords amb tercers països com a mesura per evitar l’arribada de persones refugiades o el paper de la societat civil respecte a les negociacions del Pacte.

Durant les Jornades es van analitzar les estratègies de la UE per evitar l’arribada de persones migrants i refugiades i es va posar el focus especialment en l’externalització i securitització de les fronteres, així com en les diferents formes de control migratori. Les diverses entitats es van mostrar preocupades per l’augment d’aquestes pràctiques que vulneren sistemàticament els drets de les persones que fugen dels seus països, així com per l’augment de mesures per emparar legalment les devolucions en calent. Les denegacions de les sol·licituds d’asil, les detencions a fronteres, els procediments de control previ a l’entrada o l’ampliació de la llista de tercers països segurs van ser els principals temes tractats i els que més preocupació van suscitar entre les persones assistens.

En diverses ocasions es va destacar també el perill de l’avenç de l’extrema dreta i el fet que les seves posicions ideològiques hagin anat guanyant pes dins la UE i s’hagin naturalitzat fins al punt que s’han vist plasmades primer en lleis ja aprovades i ara en una proposta de Pacte que, en comptes de vetllar pels drets de les persones, securititza les fronteres i augmenta el control migratori per mitjà de l’externalització i els acords amb tercers països.

D’altra banda, les organitzacions de la societat civil van posar de manifest la necessitat d’assenyalar les contradiccions de la política migratòria europea, d’una lògica totalment racista, i de fer pressió d’ara fins a les properes eleccions europees per evitar que s’aprovin els punts més controvertits del Pacte, aquells que més vulneren els drets humans.

Des de les diverses entitats es va denunciar la poca voluntat política de garantir a les persones la possibilitat de migrar de manera segura i es va deixar clara la necessitat d’establir vies legals i segures per a les persones refugiades. Així doncs, es va exigir un Pacte que protegeixi les persones que es veuen obligades a fugir dels seus països en comptes d’un que se centri en la prevenció i la contenció de la migració per mitjà de mesures deshumanitzants.

Tant des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi com des del CER Migracions volem agraïm a totes les persones participants i assistents el seu interès.