Ja pots llegir el nostre pla estratègic 2023-2024
21/12/2023
Llegeix el pla estratègic en aquest enllaç.
21/12/2023
Llegeix el pla estratègic en aquest enllaç.
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024
20/12/2023
Des de la CCAR considerem que el nou Pacte, amb l’argument de comptar amb procediments més “eficaços”, enforteix el control fronterer, facilita els retorns de les persones refugiades -deixant-les en una situació de desprotecció- i no soluciona la problemàtica de la pressió migratòria als països d’arribada. No fa cap referència a programes d’inclusió i integració de les persones migrades i refugiades a Europa ni soluciona l’absència de vies legals i segures, fet que suposa que les persones hagin d’arriscar la seva vida per arribar a territori europeu i enriquir les xarxes de tràfic de persones.
El Pacte no dona resposta a les problemàtiques que presenta l’actual sistema de Dublín, mantenint així la forta pressió migratòria que recau en els estats fronterers de la UE. Com a conseqüència, els sol·licitants d’asil no rebran el mateix tractament als diferents estats membres en els processos de revisió de les seves sol·licituds i d’acollida. A més, el mecanisme de solidaritat a la carta establert mercantilitza la vida de les persones refugiades oferint la possibilitat als estats membres de pagar per eludir la seva responsabilitat internacional d’acollir. El fet que existeixi la possibilitat de participar en retorns implicarà que els estats no contribueixin amb reubicacions i que es reforci el sistema de deportacions.
Les persones sol·licitants d’asil seran detingudes a les fronteres prèviament a realitzar la sol·licitud de protecció internacional, fet que suposa una vulneració a les garanties d’accés a aquest dret i augmenta el risc de devolucions. El procediment a la frontera soscava les garanties de que es realitzarà una valoració adequada de les condicions de vulnerabilitat de les sol·licitants, l’obligació d’aplicar un tractament diferenciat i el principi de no devolució. Els procediments accelerats minven les garanties procedimentals i la valoració de possibles vulnerabilitats al no permetre una avaluació adequada de les condicions personals i del país d’origen del sol·licitant.
La normativa està molt enfocada a establir un vincle directe entre el procediments d’asil i el de retorn, fet que pressuposa que la majoria de sol·licitants de protecció internacional no són susceptibles d’obtenir-la i reforça l’Europa fortalesa.
El Pacte s’ha elaborat i negociat al llarg dels últims anys amb molt poca participació de les organitzacions de la societat civil que defensem els drets humans de les persones migrades i refugiades i que comptem amb una àmplia experiència en l’acollida i l’atenció de les seves necessitats. L’enfocament, que reforça la tendència europea, s’ha centrat en un augment de les mesures repressives per impedir a les persones que arribin a territori europeu. Destaquem la importància de que existeixin polítiques comunes d’asil a la Unió Europea que assegurin condicions d’igualtat en el tractament de les sol·licituds de protecció internacional i en l’acollida, però rebutgem l’aprovació d’un Pacte que vulnera de manera flagrant el dret d’asil i posa en risc les vides de les persones refugiades i migrades.
En aquest sentit, com a Comissió Catalana d’Acció pel Refugi ens preocupa especialment que:
– No s’incorpori l’obligatorietat de reubicacions de persones sol·licitants d’asil entre els diversos Estats Membre de la UE, i s’inclogui la possibilitat de contribuir en deportacions o amb el pagament d’una quantitat determinada per tal d’eludir la responsabilitat dels Estats en matèria d’acollida de sol·licitants de protecció internacional.
– Que es pugui realitzar una detenció i screening previ a l’avaluació de les sol·licituds, ja que suposa una vulneració a les garanties d’accés al dret d’asil, comporta el risc d’una detenció prolongada i posa en risc el principi de no devolució.
– Es proposi denegar les sol·licituds de persones que provinguin de països amb una taxa de reconeixement inferior al 20% i d’aplicar el procediment accelerat de fronteres als sol·licitants d’asil la nacionalitat dels quals tingui una taxa de reconeixement inferior al 75%, vulnerant clarament el principi de no discriminació per raons d’origen i l’obligació de realitzar un anàlisis individualitzat de cada sol·licitud.
– S’inclogui la proposta de denominació de tercers països segurs a nivell europeu, ja que és contrària al principi de no discriminació per raons de nacionalitat i ignora la possibilitat de que la persona sigui víctima de persecució individualitzada.
– S’incorpori el concepte d’instrumentalització de les migracions, ja que deixa a les persones sol·licitants d’asil en situació de desprotecció al suspendre de facto la normativa que hauria de garantir els seus drets.
– Es doni possibilitat de suspendre temporalment les obligacions dels Estats en els procediments d’asil en situacions de crisi, ja que cap situació d’excepcionalitat por justificar la suspensió de garanties dels drets humans.
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024
24/11/2023
Les dones pateixen, pràcticament en tots els països del món i en major o menor grau, situacions de desigualtat que van des de formes subtils de discriminació en el llenguatge fins a les violacions més greus dels Drets Humans. Tot i què en els últims anys la defensa dels drets de les dones ha anat adquirint cada cop més presència a l’agenda internacional i hi ha hagut avenços en el reconeixement de la igualtat entre dones i homes, no es pot obviar l’abisme entre la titularitat dels drets i la possibilitat de gaudir-los.
Així, malgrat no trobar-se reconegudes explícitament per la Convenció de Ginebra de 1951 sobre l’Estatut del Refugiat, les persecucions basades en el masclisme i la misogínia constitueixen una realitat de gran rellevància actual: i és que moltes dones i nenes encara es veuen forçades a fugir de països amb estructures socials i polítiques fortament patriarcals, que les situen en posicions de subordinació respecte els homes i les exposen a patir greus vulneracions dels seus drets humans fonamentals.
Durant els tres primers trimestres de 2023, 125.164 persones van sol·licitar protecció internacional a l’Estat espanyol, una xifra força superior a les 118.842 sol·licituds presentades durant tot el 2022. Pel que fa al gènere, cal destacar que el percentatge de sol·licituds de dones també ha augmentat respecte l’any anterior (que era del 46%), situant-se en un 47,6%.
Pel que fa als territoris d’origen, el 2023 destaca l’augment de sol·licituds de Protecció Internacional de persones d’Hondures, moltes d’elles dones, que fugen de l’actual conflictiva al país.
Un altre aspecte rellevant és que la taxa de reconeixement de protecció internacional entre les dones durant el 2023 ha disminuït fins al 8,55% (3 punts menys que durant el 2022). Aquesta xifra ha estat sempre inferior a la taxa de reconeixement dels homes sol·licitants de protecció internacional, un fet que fa patent els obstacles amb què segueixen trobant-se les dones refugiades a l’hora de veure reconegut el seu dret a l’asil a l’Estat espanyol. Tal i com s’ha exposat anteriorment, això es deu, en part, a que la Convenció de Ginebra, que estableix el concepte de ‘persona refugiada’, no reconeix de manera explícita el gènere com a motiu de persecució susceptible d’acollir-se a la protecció internacional, tot i que l’ACNUR i la totalitat d’Estats membres de la UE, explícita o implícitament en les seves respectives lleis d’asil sí que ho fan.
Malgrat que les dones, en una gran quantitat de països, estan exposades a violències de gènere com l’aïllament de la vida pública, l’avortament selectiu, els matrimonis forçats, els abusos sexuals com a arma de guerra o la violència masclista familiar, en la pràctica, el reconeixement de la protecció internacional per persecucions basades en la misogínia i el masclisme segueix sent molt limitat.
Les discriminacions i persecucions que pateixen les dones són perpetrades tant per part d’agents estatals com no estatals. En moltes ocasions l’Estat és l’agent perseguidor; en altres, no té la capacitat o no compleix amb el deure de protegir-les. Sovint, les dones i nenes no compten amb el suport de la família ni de la comunitat, o en són víctimes directes, fet que obstaculitza encara més que puguin denunciar la violència i/o persecució que pateixen.
Tanmateix, degut a la manca de vies legals i segures d’accés a Europa, les dones i nenes refugiades es troben en situació d’especial risc no només al país d’origen, sinó també durant el seu trànsit cap a Europa, ja que estan més exposades que altres col·lectius a la violència i abusos fonamentats en el gènere. A més, un cop arriben a les societats d’acollida són susceptibles de rebre aquesta mateixa violència masclista, sumada a violències racistes, xenòfobes i aporofòbiques.
Per últim, cal destacar que és necessari que els territoris d’acollida abordin les interseccionalitats existents en el sí del col·lectiu: una mateixa dona pot sol·licitar protecció internacional per haver estat víctima de discriminació i/o persecució per motius de gènere i, al mateix temps, degut a la seva ètnia, opinions polítiques, religió, orientació sexual i/o identitat de gènere, entre d’altres motius.
Per tot això, des de la CCAR exigim:
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024
23/11/2023
A l’Iran, l’opressió patriarcal ha augmentat exponencialment en els darrers anys. Aquesta situació, catalogada actualment per les Nacions Unides com Apartheid de Gènere, suposa que les autoritats d’aquest país estan duent a terme una discriminació sistèmica amb la ferma intenció de sotmetre a les dones i nenes, limitant enormement les seves llibertats i el seu accés als drets fonamentals, fins al punt de posar en risc la seva integritat física i vital.
Fa poc més d’un any, Mahsà Aminí va ser assassinada per les forces de l’Estat per portar el vel sense que li tapés la totalitat dels seus cabells. El seu assassinat va desencadenar en un alçament popular sense precedents al país. Moltes dones, nenes i homes van sortir al carrer al crit de “Dona, Vida, Llibertat”, per reivindicar que les dones poguessin accedir als drets humans i a ser lliures de poder escollir com viure la seva vida. La resposta de l’Estat va ser d’una repressió sense precedents. Milers de persones van ser detingudes i privades de llibertat de forma arbitrària i, moltes d’elles, van morir sense causes conegudes. El govern, a més, va aprovar una llei que permetia censurar els principals mitjans de comunicació, va bloquejar l’ús de xarxes socials com WhatsApp, Facebook, Twitter o Instagram, i van iniciar una sèrie de talls d’internet i de la telefonia mòbil que duren fins avui dia. Tanmateix, les institucions iranianes han prohibit qualsevol vinculació amb el moviment “Dona, Vida, Llibertat” i qualsevol persona que s’hi mostri a favor, encara que sigui compartint una publicació a xarxes socials, corre el risc de ser detinguda, torturada i, inclús, condemnada amb cadena de mort.
El 28 d’octubre d’aquest any, l’adolescent de 16 anys Armita Geravand també va ser assassinada a conseqüència de la brutal pallissa per part de la policia al metro de Teheran i Narges Mohammadi, activista actualment empresonada per la seva tasca i reconeguda amb el premi Nobel de la Pau per la seva lluita contra la opressió de les dones va iniciar el passat 6 de novembre una vaga de fam per protestar contra l’ús obligatori del vel al país i per la privació de l’atenció mèdica als presos malalts.
L’Iran és un país on actualment la vida de moltes nenes i dones corre perill, amb un sistema de control i d’opressió patriarcal ferotge, on la dissidència pacífica és perseguida i castigada de forma inhumana. Malgrat això, són moltes les persones que continuen posant en risc la seva vida per poder seguir defensant a l’Iran els drets de les dones i nenes. La por a ser perseguides o arrestades sense garantia de drets també està obligant moltes dones i nenes a fugir clandestinament del país, recorrent en molts casos a vies irregulars i posant de nou en risc la seva vida per poder trobar refugi en territoris més segurs.
Segons ACNUR, l’Iran és el segon país que més persones refugiades acull, al voltant de 3,4 milions de persones. En aquest sentit, en 2022, el Govern de la República Islàmica de l’Iran va dur a terme un nou recompte de la població prèviament censada per a incloure a tots els afganesos indocumentats residents a l’Iran, inclosos els nouvinguts a causa de la presa del poder pels talibans en 2021. Es reporta que 2,6 milions d’afganesos es van inscriure en aquest exercici, el qual els va proporcionar un comprovant de recompte i protecció temporal contra la deportació. D’altra banda, es va produir un increment del 44% en el nombre de noves sol·licituds de protecció internacional realitzades per persones iranianes en diferents països, la qual cosa suposa un total de 29.600 sol·licituds.
Durant l’any 2022 es van presentar a l’Estat espanyol un total de 54 sol·licituds de protecció internacional per part de persones procedents de l’Iran. Del total de sol·licituds resoltes, es va concedir l’Estatut de Refugiat a 63 persones, la protecció subsidiària a 1 i es van denegar un total de 65 sol·licituds, el que suposa una taxa de reconeixement del 49,6%. De gener a setembre de 2023, s’han presentat a l’Estat espanyol un total de 53 sol·licituds de protecció internacional per part d’iranianes, s’han resolt de manera favorable 11 sol·licituds i un total de 17 han estat denegades.
Davant aquesta situació i de la mateixa manera que fem respecte de les dones que estan patint violències masclistes a l’Afganistan, des de la CCAR demanem:
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024
20/11/2023
Com a país que fa frontera amb Ucraïna, Romania, ha rebut moltes persones desplaçades a conseqüència del conflicte. Vam visitar el centre de UNHCR establit a Bucarest, així com un centre per menors nos acompanyats d’Ucraïna.
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024
20/11/2023
Molts fugen amb les seves famílies, però d’altres emprenen el seu projecte migratori en solitari o acompanyats per altres adolescents. Aquests menors migrats sense referents familiars estan més exposats a patir vulneracions dels seus drets i experimenten grans dificultats per accedir al seu dret a sol·licitar protecció internacional. De fet, l’Estat espanyol es caracteritza per ser un dels països europeus en què menys sol·licituds d’asil de menors migrats sense referents familiars es presenten. La falta d’informació sobre l’accés al procediment de protecció internacional és la principal causa d’aquesta anomalia, ja que molts dels menors acollits se’n podrien beneficiar.
La Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989 protegeix tots els nens, nenes i adolescents menors de 18 anys independentment de la seva nacionalitat, el seu origen o el seu estatus migratori, de manera que la condició de menor ha de prevaldre sempre. A més, els diferents instruments jurídics de protecció de la infància i les recomanacions d’ACNUR permeten concedir la protecció internacional a menors d’edat sense referents familiars per motius més amples que els que es recullen a la Convenció de Ginebra.
A la CCAR realitzem acompanyament jurídic als nens, nenes i adolescents sense referents familiars acollits al sistema de protecció de menors de Catalunya que sol·liciten asil i participem d’un projecte europeu conjuntament amb altres 6 organitzacions de diferents països que té per objectiu promoure i protegir els drets de la infància migrant sense referents familiars. D’altre banda, realitzem formacions a professionals de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya sobre el sistema de protecció.
En el Dia dels Drets de la Infància volem recordar a les administracions públiques la seva obligació de protegir els nens, nenes i adolescents que migren sols, garantint els seus drets i especialment el seu dret a sol·licitar protecció internacional millorant els protocols de detecció i treballant de manera coordinada entre administracions i organitzacions socials per tal de garantir els seus drets fonamentals. A més, volem insistir que una protecció efectiva dels drets de la infància durant la minoria d’edat dels nens i nenes implica establir mecanismes per garantir que no cauran en situacions d’exclusió social una vegada arribin a la majoria d’edat.
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024
11/11/2023
Tot i que en els darrers anys 16 països han deixat de perseguir a les persones LGTBIQ+ i criminalitzar-les per la seva orientació sexual i/o identitat fe gènere, com ara Moçambic (l’any 2015) o Angola (l’any 2019), encara avui 1 de cada 3 països continua criminalitzant les persones del col·lectiu LGTBIQ+, tal com mostra el darrer informe de l’Associació Internacional de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex (ILGA). Més concretament, 11 països (Brunei, Iran, Mauritània, Nigèria, Aràbia Saudita, Somàlia, Emirats Àrabs Units, Iemen, Sudan, Uganda, Qatar) continuen mantenint règims on és possible aplicar la pena de mort a les persones que tenen relacions sexo-afectives amb altres del seu mateix sexe-gènere. A més, també hi ha altres països, com Egipte, que duen a terme una persecució implacable a les persones del col·lectiu LGTBIQ+ mitjançant el rastrejament dels dispositius mòbils, o d’altres, on les persones LGTBIQ+ pateixen una forta persecució social, com son Afganistan, Txetxènia o el Marroc. A més, tot i que hi ha molts països que en l’àmbit legislatiu penalitzen la discriminació i els delictes d’odi, els Estats no són capaços de garantir la integritat de les persones LGTBIQ+, ja que el context social encara és altament LGTB-fòbic.
Des de la CCAR duem gairebé 20 anys acompanyant a aquestes persones de forma integral. L’any 2022 la CCAR va acompanyar en els procediments d’asil a 55 persones i, al llarg del 2023 ha fet més de 300 actuacions d’acompanyament jurídic a un total de 77 persones LGTBIQ+, entre les quals 18 dones i 6 persones no binàries. Les persones LGTBIQ+ acompanyades des de la CCAR en el seu procés d’acollida i de sol·licitud de Protecció Internacional per persecucions LGTBI-fòbiques son de diferents regions del món, entre les quals, el Marroc.
Marroc: el biaix entre drets ratificats i drets efectius
La monarquia constitucional del Marroc penalitza les relacions entre persones del mateix sexe-gènere des de 1962, any en què va tipificar aquests relacions com a delictes a l’article 489 del seu Codi Penal. Alhora els dos articles següents del mateix Codi Penal, estableixen condemnes de presó a persones que practiquin relacions sexuals extramatrimonials. D’altra banda, la normativa marroquí no menciona a les persones transsexuals i no binàries, fet que les situa en situació d’indefensió legal.
L’any 2017 el Marroc va recollir algunes orientacions rebudes per part de l’ONU en les quals es sol·licitava la despenalització de les relaciones sexo-afectives entre persones del mateix sexe-gènere, i, alhora, els diversos governs dels últims anys han anat ratificant fins a 11 convenis i tractats sobre Drets Humans. Malgrat això, realitzar actes sexo-afectius amb persones del mateix sexe-gènere està castigat de forma penal al Marroc i, a més, el matrimoni i la adopció per part de persones del mateix gènere estan prohibides. De fet, la homosexualitat està catalogada socialment com una ideologia.
Aquests fets possibiliten que la violència cap a les persones LGTBIQ+ estigui legitimada i que, encara avui dia, les persones LGTBIQ+ marroquines segueixin estan perseguides a nivell social i legal arreu del país.
Tant és així que més de ¾ parts de la població marroquina va expressar no acceptar a les persones homosexuals en una sèrie d’enquestes realitzades entre 2016 i 2018 i, a més, segons l’informe Study of the Needs of Sexual and Gender Diversity Population in Morocco, elaborat per l’Associació Akaliya, més del 70% de les persones que formen part del col·lectiu LGTBIQ+ enquestades l’any 2020 van manifestar haver rebut algun tipus de violència. Més en detall, les persones no binàries i transsexuals són les que reben més violència.
Tot i així, existeixen diverses entitats que treballen de forma clandestina en el territori per salvaguardar els drets del col·lectiu LGTBIQ+ al Marroc, i són moltes les persones que dia a dia lluiten per poder viure la seva vida de forma lliure i plena. Malgrat això, el rebuig social i les persecucions LGTBI-fòbiques provoquen centenars de desplaçaments forçats de persones que han de fugir cap a altres territoris segurs, tals com l’Estat espanyol.
L’Asil al Marroc
Segons dades de l’ACNUR, a nivell mundial l’any 2022 hi va haver un augment del 54% de les sol·licituds de Protecció Internacional per part de persones marroquines, havent-hi més de 23.000.
En l’àmbit Estatal, l’any 2022 es van registrar 3.905 sol·licituds de Protecció Internacional de persones marroquines, sent el quart país d’origen amb més sol·licituds a l’Estat espanyol. D’altra banda, al llarg dels primers 9 mesos de del 2023, el Marroc va passar a ser el sisè país d’origen amb més persones que han sol·licitat Protecció Internacional. En aquest sentit, a 30 de setembre de 2023 s’han registrat un total de 2.274 sol·licituds noves. Tot i aquest descens, l’Estat espanyol ha augmentat el nombre de resolucions.
Tanmateix, l’equip de la CCAR constata que al llarg dels darrers mesos s’han seguit rebent sol·licituds de Protecció Internacional a Catalunya per part de persones marroquines que sol·liciten protecció per motius de gènere i orientació sexual.
Propostes de la CCAR
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024
31/10/2023
El Govern pakistanès va anunciar a principis d’octubre que a partir de l’1 de novembre començaria a deportar forçosament aquells refugiats que no haguessin regularitzat la seva situació al país, una problemàtica que afecta especialment més d’1.7 milions d’afganesos, atès que ni les autoritats pakistaneses ni ACNUR han registrat a la totalitat de persones que van travessar la frontera amb l’Afganistan des de la presa del poder per part dels talibans a causa dels seus fundats temors de sofrir persecució.
En aquest sentit, un grup d’experts de l’ONU ha advertit que moltes famílies, dones i nens correrien el risc de sofrir danys irreparables, inclosos greus abusos i violacions de drets humans, i insten el Govern pakistanès a defensar el principi de no devolució i a impedir l’expulsió col·lectiva i el retorn forçat, recordant-li que la prohibició de la devolució està inclosa explícitament en la Convenció contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants, de la qual el Pakistan és Estat part.
Des de la presa del poder per part dels talibans al juliol de 2021 milers d’afganesos han creuat la frontera pakistanesa per intentar sol·licitar asil a les ambaixades dels diferents països. No obstant això, milers de persones continuen atrapades sense possibilitat de concertar una cita per iniciar el procediment d’obtenció d’un visat i ser eventualment traslladades a algun país de la UE, els Estats Units o el Canadà. Moltes altres han aconseguit iniciar els tràmits per a l’obtenció dels visats, però es troben a l’espera d’una resolució que es pot allargar fins a 24 mesos. Des de l’estiu de 2021 a la CCAR hem rebut nombroses peticions d’ajuda per part de persones que s’havien vist obligades a fugir de l’Afganistan, es trobaven atrapades al Pakistan i desitjaven sol·licitar protecció internacional i ser traslladades a un país segur. L’Estat espanyol va posar en marxa l’operació Antígona per evacuar de l’Afganistan 3900 col·laboradors: l’agost de 2021, Espanya va traslladar 2.181 persones afganeses; l’octubre de 2021 a 244; el juliol de 2022 a 63 i l’agost de 2022 a 297. No obstant això, milers de persones continuen atrapades al Pakistan sense possibilitat de concertar una cita a l’ambaixada.
La situació dels Drets Humans a l’Afganistan ha empitjorat enormement els dos últims anys, especialment per a les dones i les nenes, a les qui s’ha apartat de la vida pública i prohibit cursar fins i tot l’educació secundària. A més del greu retrocés per als drets de les dones, que ha suposat el tancament de totes les institucions creades per a combatre la violència de gènere, Amnistia Internacional ha denunciat fortes restriccions a la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió i el dret de reunió i manifestació. S’han documentat casos d’execucions extrajudicials, detencions arbitràries, tortura i desaparicions forçades d’oponents. Durant el 2023, 911 afganesos i afganeses han sol·licitat protecció en l’Estat espanyol, dels quals 768 van rebre alguna forma de protecció, el que suposa una taxa de reconeixement del 84%.
Des de la CCAR mostrem la nostra preocupació per les milers de persones que es troben atrapades al Pakistan i en risc de ser expulsades a un país del qual han fugit per fundats temors de ser perseguides per les autoritats o per la situació de crisi humanitària que travessa; i instem el Govern del Pakistan que respecti les seves obligacions internacionals i protegeixi els drets humans de les persones desplaçades que es troben en el seu territori, abstenint-se de realitzar deportacions col·lectives i assegurant l’accés als drets bàsics. L’Estat espanyol hauria de posar en marxa l’aplicació de l’article 38 de la Llei d’Asil, que permet sol·licitar protecció a les ambaixades, així com augmentar el seu compromís amb les polítiques de reassentament.
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024
24/10/2023
Com es manifesta l’emergència climàtica?
L’escalfament global es va intensificant any rere any de la mà d’un sistema econòmic que prioritza els beneficis sobre la vida i que pregona un dogma de creixement ad infinitum en un planeta amb recursos finits. Les dades mostren que pel període gener-setembre 2023 la temperatura mitjana global ha estat 1,4 graus més elevada que al període preindustrial i la NASA ha anunciat que l’estiu del 2023 ha estat el més calorós des que se’n tenen dades, és a dir, des de 1880. Així mateix, l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) estima que hi ha una possibilitat elevada, del 66%, que almenys en un dels propers quatre anys es superi el límit d’escalfament d’1,5 graus respecte nivells preindustrials recomanat a l’Acord de París.
Els desastres climàtics són la cara visible d’una emergència global que afecta de manera desproporcionada als països més vulnerables, és a dir, aquells que tenen menor capacitat d’adaptació i mitigació, i que són, casualment, els menys responsables per les emissions de gasos d’efecte hivernacle que han causat l’escalfament de l’atmosfera i dels oceans. Aquesta disrupció a gran escala dels patrons hidrometeorològics es tradueix en un increment en la freqüència i intensitat dels desastres naturals sobtats, com les inundacions, huracans, onades de calor o incendis forestals, i el sorgiment de desastres d’evolució lenta, com les sequeres recurrents, la desertificació, la degradació de les terres cultivables i la pujada del nivell del mar. Aquests fenòmens climàtics extrems ocasionen pèrdua de biodiversitat i dels mitjans de vida, escassetat d’aliments i d’accés a aigua potable, així com riscos per la salut i pobresa, generant conseqüències adverses greus en el gaudi dels drets humans de les persones i comunitats afectades, com el dret a una vida digna, el dret a la salut, a l’habitatge, a la seguretat alimentària i hídrica, així com el dret a un medi ambient sa i a la pròpia identitat.
Expulsió de les persones afectades pels desastres climàtics
Com a conseqüència de tots els impactes mencionats, poblacions afectades arreu del món es veuen forçades a desplaçar-se per garantir la seva supervivència. Les tendències demostren que la majoria dels desplaçaments climàtics, ja sigui per desastres sobtats o d’evolució lenta, són interns, és a dir, es donen dins les mateixes fronteres d’un país. Al 2022 vam ser testimonis del desplaçament de 8,2 milions de persones a causa d’unes inundacions sense precedents al Pakistan i de 5,4 milions a les Filipines a causa de tifons i tempestes tropicals, mentre els desastres climàtics d’evolució lenta estan desplaçant cada any a milions de persones, majoritàriament de les zones rurals a les ciutats. Tot i no disposar de dades sobre els desplaçaments generats pels desastres climàtics d’evolució lenta, sabem que les persones desplaçades per aquests factors formen part d’un moviment global de 60 milions de persones que cada any abandonen les zones rurals per alimentar els suburbis de les grans ciutats tropicals.
La mobilitat interna és, doncs, un tret característic dels desplaçaments climàtics, però hi ha regions del planeta on ja s’estan produint desplaçaments climàtics transfronterers, com és el cas d’Hondures. De l’última visita al país centreamericà del Relator Especial sobre la promoció i protecció dels drets humans en el context del canvi climàtic, aquest passat mes de setembre, se’n deriva que Hondures no és només altament vulnerable als impactes del canvi climàtic, sinó que una part considerable de la seva població s’ha vist obligada a abandonar el país degut a aquest impactes. Les inundacions, sequeres prolongades i huracans dels darrers anys, juntament amb la pujada del nivell del mar, entre altres factors, han expulsat a la població jove dels seus territoris, en moltes ocasions obligant-los a abandonar les seves comunitats per buscar millors oportunitats més enllà de les fronteres del seu país.
Manca de protecció internacional de les persones desplaçades
En aquest context d’increment dels desastres climàtics i desplaçament forçat observem una manca de protecció internacional de les poblacions afectades, que veuen els seus drets fonamentals sistemàticament vulnerats. Si bé la Convenció de Kampala de 2009 ja ha incorporat la necessitat d’aplicar mesures de protecció de les persones desplaçades internes pels efectes del canvi climàtic als estats africans signataris, la Convenció de Ginebra de 1951, que és la normativa de referència en matèria d’asil i refugi, no està adaptada a les necessitats dels nostres temps i mostra limitacions en l’empara de les persones desplaçades pels efectes del canvi climàtic, al no preveure normes especials per determinar les sol·licituds de la condició de refugiat en aquests contextos.
Donat l’origen antropogènic del canvi climàtic i la deriva de voluntat política per frenar l’increment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, vulnerant tots els acords climàtics subscrits fins a la data, des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) volem visibilitzar la responsabilitat comuna però diferenciada d’actors públics i privats en la situació actual d’emergència climàtica i en el desplaçament forçat de les poblacions afectades pels desastres climàtics. Considerem que és necessari abordar la figura jurídica de les persones desplaçades forçosament per raons climàtiques i posar els drets de les persones desplaçades al centre, tot qüestionant la narrativa de les migracions econòmiques que ha derivat en una situació de desempara per par de la normativa de protecció internacional sobre asil i refugi, fet que vulnera per partida doble els seus drets fonamentals i incrementa les situacions de vulnerabilitat preexistents al desplaçament. Aquest reconeixement del dret a la protecció internacional de les persones desplaçades forçosament climàtiques no passa únicament per la modificació del Conveni de Ginebra, sinó que es poden plantejar altres mesures legals que avancin en aquesta direcció, tant a nivell nacional, europeu com internacional. Per exemple, a través d’un mecanisme de protecció subsidiària la Unió Europea va aprovar al 2011 la Directiva 2011/95/UE, que garantia la protecció internacional de les persones que de facto fugien per conflictes bèl·lics, una casuística no reconeguda al Conveni de Ginebra, fet que demostra que el primordial és la voluntat política per avançar en el reconeixement i protecció de les persones persones desplaçades forçosament per raons climàtiques.
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024
23/10/2023
Segons la Convenció per la prevenció i la sanció del delicte de genocidi, aquest es defineix com aquells actes perpetrats amb la intenció de destruir, total o parcialment, a un grup nacional, ètnic, racial o religiós, i que inclouen la matança dels membres del grup, la lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup; o el sotmetiment intencional del grup a condicions d’existència que puguin implicar la seva destrucció física total o parcial.
La comunitat internacional té la responsabilitat de protegir a les persones que són víctimes de greus atrocitats, tal com es va aprovar a la Cimera Mundial de Nacions Unides el 2005. Si un estat no és capaç de protegir la seva població o deliberadament comet atrocitats envers una part o la totalitat de la població, és responsabilitat de la comunitat internacional actuar col·lectivament per tal de protegir-la. Com a força d’ocupació, Israel és directament responsable de la seguretat de la Franja de Gaza, i els darrers crims comesos contra la població palestina, que podrien constituir genocidi, apel·len directament a la comunitat internacional. El crim de genocidi no només està emparat sota el principi de la responsabilitat de protegir, sinó que també constitueix un dels crims pels quals el Tribunal Penal Internacional té jurisdicció. Com que Palestina forma part del Tribunal des de 2015, qualsevol crim comès a la Franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est en l’actual escalada de violència indiscriminada contra la població podria ser investigada per la cort.
Així doncs, tot i les repetides condemnes de Nacions Unides i les organitzacions de drets humans cap a les documentades vulneracions al dret internacional humanitari comeses per Israel contra la població civil palestina en els darrers dies, el suport internacional cap a Israel és alarmant. El 18 d’octubre, hores després de l’atac a l’hospital Al-Ahli del nord de Gaza, Estats Units va vetar una resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides que condemnava els atacs contra la població civil i els actes de terrorisme, i demanava un alto el foc temporal per permetre l’entrada d’ajuda humanitària. Talment, és intolerable que amb 3.793 civils palestins assassinats, entre els quals més de 1.500 nens i nenes, Von der Leyen i altres mandataris segueixin reiterant el dret d’Israel a la seva “legítima defensa”.
La comunitat internacional ha de defensar fermament el dret internacional humanitari i el respecte als drets humans; sostenir la seva responsabilitat de protegir la població palestina; retirar el seu suport a Israel, exigir un alto al foc definitiu i la fi de les hostilitats i pressionar l’estat perquè posi fi al bloqueig de la Franja de Gaza i garanteixi l’accés urgent d’aliments, aigua, material mèdic, combustible i electricitat a la població civil.
24/04/2024
10/04/2024
26/03/2024