Tornar enrere

La violència masclista provoca desplaçaments forçats. Denunciem les violències, acollim les persones

Segons dades de l’ACNUR, aproximadament el 51% de les persones refugiades arreu del món són dones i nenes, ja siguin sol·licitants de protecció internacional o d’apatrídia, refugiades, apàtrides o desplaçades internes. Amb motiu del 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència masclista, des de la CCAR posem de manifest que, arreu del món, moltes dones i nenes pateixen persecucions basades en el masclisme i la misogínia i es veuen forçades a fugir de països amb estructures socials i polítiques fortament patriarcals, que les situen en posicions de subordinació respecte els homes i les exposen a patir greus vulneracions dels seus drets humans fonamentals.  

Les dones pateixen, pràcticament en tots els països del món i en major o menor grau, situacions de desigualtat que van des de formes subtils de discriminació en el llenguatge fins a les violacions més greus dels Drets Humans. Tot i què en els últims anys la defensa dels drets de les dones ha anat adquirint cada cop més presència a l’agenda internacional i hi ha hagut avenços en el reconeixement de la igualtat entre dones i homes, no es pot obviar l’abisme entre la titularitat dels drets i la possibilitat de gaudir-los. 

Així, malgrat no trobar-se reconegudes explícitament per la Convenció de Ginebra de 1951 sobre l’Estatut del Refugiat, les persecucions basades en el masclisme i la misogínia constitueixen una realitat de gran rellevància actual: i és que  moltes dones i nenes encara es veuen forçades a fugir de països amb estructures socials i polítiques fortament patriarcals, que les situen en posicions de subordinació respecte els homes i les exposen a patir greus vulneracions dels seus drets humans fonamentals. 

Durant els tres primers trimestres de 2023, 125.164 persones van sol·licitar protecció internacional a l’Estat espanyol, una xifra força superior a les 118.842 sol·licituds presentades durant tot el 2022. Pel que fa al gènere, cal destacar que el percentatge de sol·licituds de dones també ha augmentat respecte l’any anterior (que era del 46%), situant-se en un 47,6%.  

Pel que fa als territoris d’origen, el 2023 destaca l’augment de sol·licituds de Protecció Internacional de persones d’Hondures, moltes d’elles dones, que fugen de l’actual conflictiva al país. 

Un  altre  aspecte  rellevant  és  que la taxa de reconeixement de protecció  internacional  entre les dones durant  el  2023 ha disminuït fins al 8,55% (3 punts menys que durant el 2022). Aquesta xifra ha estat sempre inferior a la taxa de reconeixement dels homes sol·licitants de protecció internacional, un fet que fa patent els obstacles amb què segueixen trobant-se les dones refugiades a l’hora de veure reconegut el seu dret a l’asil a l’Estat espanyol. Tal i com s’ha exposat anteriorment, això es deu, en part, a que la Convenció de Ginebra, que estableix el concepte de ‘persona refugiada’, no reconeix de manera explícita el gènere com a motiu de persecució susceptible d’acollir-se a la protecció internacional, tot i que l’ACNUR i la totalitat d’Estats membres de la UE, explícita o implícitament en les seves respectives lleis d’asil sí que ho fan.  

Malgrat que les dones, en una gran quantitat de països, estan exposades a violències de gènere com l’aïllament de la vida pública, l’avortament selectiu, els matrimonis forçats, els abusos sexuals com a arma de guerra o la violència masclista familiar, en la pràctica, el reconeixement de la protecció internacional per persecucions basades en la misogínia i el masclisme segueix sent molt limitat.  

Les discriminacions i persecucions que pateixen les dones són perpetrades tant per part d’agents estatals com no estatals. En moltes ocasions l’Estat és l’agent perseguidor; en altres, no té la capacitat o no compleix amb el deure de protegir-les. Sovint, les dones i nenes no compten amb el suport de la família ni de la comunitat, o en són víctimes directes, fet que obstaculitza encara més que puguin denunciar la violència i/o persecució que pateixen. 

Tanmateix, degut a la manca de vies legals i segures d’accés a Europa, les dones i nenes refugiades es troben en situació d’especial risc no només  al país  d’origen,  sinó  també  durant  el  seu  trànsit cap  a  Europa, ja que estan més exposades que altres col·lectius a la violència i abusos fonamentats en el gènere. A més, un  cop  arriben a  les societats d’acollida són susceptibles de rebre aquesta mateixa violència masclista, sumada a violències racistes, xenòfobes i aporofòbiques.  

Per últim, cal destacar que és necessari que els territoris d’acollida abordin les interseccionalitats existents en el sí del col·lectiu: una mateixa dona pot  sol·licitar  protecció internacional  per  haver  estat  víctima de discriminació  i/o  persecució  per  motius  de gènere i, al mateix temps, degut a la seva ètnia, opinions polítiques, religió, orientació sexual i/o identitat de gènere, entre d’altres motius. 

Per tot això, des de la CCAR exigim: 

  • Obertura de vies legals i segures que garanteixin l’accés al dret d’asil a les persones refugiades que fugen de la violència dels seus països d’origen perquè no hagin de recórrer a xarxes de tràfic il·lícit de migrants i de tràfic d’éssers humans, i tinguin cada vegada menys dificultats per trobar refugi sense posar en perill les seves vides, especialment per a dones, infants i supervivents de la violència sexual i de gènere. 
  • Reforçar els programes de reassentament en coherència amb el nombre de persones refugiades existent, assumint un repartiment equitatiu i solidari entre tots els Estats i prioritzar dones i nenes amb necessitats específiques a l’hora d’accedir a oportunitats de reubicació i reassentament; garantir la possibilitat de demanar asil en ambaixades i consolats de tercers països; activar polítiques de concessió de visats humanitaris; eliminar l’exigència del visat de trànsit per a aquelles persones que procedeixen de països en conflicte. 
  • Garantir la protecció i assistència de les dones durant la seva estada en camps de refugiats, en els controls fronterers i, evidentment, després de la seva entrada a la UE. 
  • Engegada d’una operació de rescat i salvament eficaç que compti amb els mitjans necessaris per evitar més morts al Mediterrani. 
  • Aplicació de la Directiva de Protecció Temporal a partir del seu mecanisme per fer front a emergències humanitàries. 
  • Assegurar que la llista de països d’origen segurs no comporti un tracte procedimental desfavorable per a les dones que presenten sol·licituds d’asil per violència de gènere.  
  • La no discriminació per nacionalitat durant el trànsit, als camps o centres d’internament ni a l’hora d’estudiar la sol·licitud d’asil: totes les dones que busquen protecció internacional han de tenir accés a un sistema d’asil just. 
  • Assegurar procediments de reunificació i cerca de familiars eficients, especialment per al cas de menors no acompanyats. Ara, trobem moltes dones i nenes que fan el viatge per a reunir-se amb els seus marits i pares ja assentats.  
  • Flexibilitzar els requisits de reagrupació familiar. 
  • Assegurar que els llocs de trànsit i el personal que hi treballa tinguin en consideració la perspectiva de gènere, reconeixent les necessitats i la seguretat de dones i nenes. 
  • Millorar l’accés a la informació sobre el seus drets, les rutes de trànsit, els serveis disponibles, la disponibilitat de dones intèrprets, etc. 
  • Mesures específiques per garantir la plena integració de les refugiades i sol·licitants d’asil, evitant tota forma d’explotació, abusos, violència i tràfic d’essers humans. 
  • La decisió d’estudiar i enfrontar les veritables causes dels moviments forçats de població cap a Europa. 
  • Activar l’article 38 de la Llei d’Asil que contempla la possibilitat de trasllat des d’Ambaixades i representacions consulars en països d’origen i trànsit, així com un altre tipus de vies legals i segures, per poder prevenir la violència específica que pateixen les dones i nenes per raó del seu gènere durant el trànsit migratori, impedint que es converteixin en víctimes de les xarxes de tràfic amb finalitats d’explotació sexual.  
  • Proporcionar un tractament diferenciat a les dones i nenes amb l’objectiu d’assegurar una correcta identificació de la seva situació d’especial vulnerabilitat.  
  • Establir mecanismes eficaços d’identificació i protecció de víctimes de tràfic amb finalitats d’explotació que facin prevaldre la protecció de les potencials víctimes sobre l’enfocament de persecució del delicte.  
  • Derivar les dones i nenes especialment vulnerables a recursos específics.  
  • Reconèixer com a motiu de persecució la mutilació genital femenina i el matrimoni forçat i atorgar protecció internacional a les persones que fugen d’aquestes pràctiques. 
  • Que s’activin els mateixos mecanismes davant la denúncia de violència masclista per a les persones migrades i refugiades que per a les persones amb nacionalitat espanyola.
Tornar enrere

Apartheid de gènere: la persecució contra les dones i les nenes a l’iran

El Parlament Europeu ha condemnat aquest dijous, 23 de novembre, la persecució de les dones per part del règim iranià. La resolució insta les autoritats iranianes a posar fi immediatament a les discriminacions contra dones i nenes.

A l’Iran, l’opressió patriarcal ha augmentat exponencialment en els darrers anys. Aquesta situació, catalogada actualment per les Nacions Unides com Apartheid de Gènere, suposa que les autoritats d’aquest país estan duent a terme una discriminació sistèmica amb la ferma intenció de sotmetre a les dones i nenes, limitant enormement les seves llibertats i el seu accés als drets fonamentals, fins al punt de posar en risc la seva integritat física i vital. 

Fa poc més d’un any, Mahsà Aminí va ser assassinada per les forces de l’Estat per portar el vel sense que li tapés la totalitat dels seus cabells. El seu assassinat va desencadenar en un alçament popular sense precedents al país. Moltes dones, nenes i homes van sortir al carrer al crit de “Dona, Vida, Llibertat”, per reivindicar que les dones poguessin accedir als drets humans i a ser lliures de poder escollir com viure la seva vida.  La resposta de l’Estat va ser d’una repressió sense precedents. Milers de persones van ser detingudes i privades de llibertat de forma arbitrària i, moltes d’elles, van morir sense causes conegudes. El govern, a més, va aprovar una llei que permetia censurar els principals mitjans de comunicació, va bloquejar l’ús de xarxes socials com WhatsApp, Facebook, Twitter o Instagram, i van iniciar una sèrie de talls d’internet i de la telefonia mòbil que duren fins avui dia.  Tanmateix, les institucions iranianes han prohibit qualsevol vinculació amb el moviment “Dona, Vida, Llibertat” i qualsevol persona que s’hi mostri a favor, encara que sigui compartint una publicació a xarxes socials, corre el risc de ser detinguda, torturada i, inclús, condemnada amb cadena de mort. 

El 28 d’octubre d’aquest any, l’adolescent de 16 anys Armita Geravand també va ser assassinada a conseqüència de la brutal pallissa per part de la policia al metro de Teheran i Narges Mohammadi, activista actualment empresonada per la seva tasca i reconeguda amb el premi Nobel de la Pau per la seva lluita contra la opressió de les dones va iniciar el passat 6 de novembre una vaga de fam per protestar contra l’ús obligatori del vel al país i per la privació de l’atenció mèdica als presos malalts.  

L’Iran és un país on actualment la vida de moltes nenes i dones corre perill, amb un sistema de control i d’opressió patriarcal ferotge, on la dissidència pacífica és perseguida i castigada de forma inhumana. Malgrat això, són moltes les persones que continuen posant en risc la seva vida per poder seguir defensant a l’Iran els drets de les dones i nenes.  La por a ser perseguides o arrestades sense garantia de drets també està obligant moltes dones i nenes a fugir clandestinament del país, recorrent en molts casos a vies irregulars i posant de nou en risc la seva vida per poder trobar refugi en territoris més segurs. 

Segons ACNUR, l’Iran és el segon país que més persones refugiades acull, al voltant de 3,4 milions de persones. En aquest sentit, en 2022, el Govern de la República Islàmica de l’Iran va dur a terme un nou recompte de la població prèviament censada per a incloure a tots els afganesos indocumentats residents a l’Iran, inclosos els nouvinguts a causa de la presa del poder pels talibans en 2021. Es reporta que 2,6 milions d’afganesos es van inscriure en aquest exercici, el qual els va proporcionar un comprovant de recompte i protecció temporal contra la deportació. D’altra banda, es va produir un increment del 44% en el nombre de noves sol·licituds de protecció internacional realitzades per persones iranianes en diferents països, la qual cosa suposa un total de 29.600 sol·licituds. 

Durant l’any 2022 es van presentar a l’Estat espanyol un total de 54 sol·licituds de protecció internacional per part de persones procedents de l’Iran. Del total de sol·licituds resoltes, es va concedir l’Estatut de Refugiat a 63 persones, la protecció subsidiària a 1 i es van denegar un total de 65 sol·licituds, el que suposa una taxa de reconeixement del 49,6%. De gener a setembre de 2023, s’han presentat a l’Estat espanyol un total de 53 sol·licituds de protecció internacional per part d’iranianes, s’han resolt de manera favorable 11 sol·licituds i un total de 17 han estat denegades. 

Davant aquesta situació i de la mateixa manera que fem respecte de les dones que estan patint violències masclistes a l’Afganistan, des de la CCAR demanem:

  • L’activació i tramitació de l’article 38 de la Llei d’Asil que contempla la possibilitat de promoure el trasllat a l’Estat espanyol de persones sol·licitants d’asil per fer possible la presentació de la seva sol·licitud de protecció internacional; i, en general l’obertura de vies legals i segures que garanteixin el dret a migrar i a sol·licitar protecció internacional.  
  • Enfortir els programes de reassentament i posar en marxa corredors humanitaris per tal d’afavorir un repartiment responsable de les persones refugiades entre els diferents països amb els objectius tant d’assegurar el seu acolliment en condicions dignes com d’evitar la saturació dels països limítrofs. 
  • Flexibilitzar els requisits de reagrupació familiar i agilitzar la tramitació dels procediments millorant la coordinació entre administracions i facilitant l’obtenció de la documentació pertinent. 
  • Incloure la perspectiva de gènere i de protecció de la infància en totes les accions en les quals estiguin implicades les dones i les nenes, des de l’ajuda humanitària fins a l’estudi de les sol·licituds de protecció internacional, a la qual tenen dret per estar patint una situació de persecució al seu país d’origen directament relacionada amb el gènere. 
Tornar enrere

Visita del projecte SUN a Bucarest

En la nostra visita a Bucarest del 13 al 15 de novembre de 2023, vam visitar un centre d’activitats dirigit a menors no acompanyats. Ens vam reunir amb el servei de refugiats de Jesuïtes que arran de la guerra d’Ucraïna han incrementat el seu equip i la seva tasca.

Com a país que fa frontera amb Ucraïna, Romania, ha rebut moltes persones desplaçades a conseqüència del conflicte. Vam visitar el centre de UNHCR establit a Bucarest, així com un centre per menors nos acompanyats d’Ucraïna.

Tornar enrere

Els nens, nenes i adolescents que fugen dels seus països estan més exposats a patir vulneracions dels seus drets

Segons dades de l’ACNUR, durant l’any 2022 el nombre de persones que es van veure obligades a fugir de les seves llars va ascendir a 108,4 milions. D’elles, 35,3 milions correspon a persones refugiades, de les quals el 41% són menors de 18 anys. Milions de nens, nenes i adolescents es veuen obligats cada any a fugir dels seus països per buscar protecció. Les  vulneracions als drets humans que els forcen a fugir o que puguin patir durant el trànsit o l’acollida tenen un gran impacte a diferents nivells degut a la seva vulnerabilitat i el moment de desenvolupament en què es troben.  

Molts fugen amb les seves famílies, però d’altres emprenen el seu projecte migratori en solitari o acompanyats per altres adolescents. Aquests menors migrats sense referents familiars estan més exposats a patir vulneracions dels seus drets i experimenten grans dificultats per accedir al seu dret a sol·licitar protecció internacional. De fet, l’Estat espanyol es caracteritza per ser un dels països europeus en què menys sol·licituds d’asil de menors migrats sense referents familiars es presenten. La falta d’informació sobre l’accés al procediment de protecció internacional és la principal causa d’aquesta anomalia, ja que molts dels menors acollits se’n podrien beneficiar.  

La Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989 protegeix tots els nens, nenes i adolescents menors de 18 anys independentment de la seva nacionalitat, el seu origen o el seu estatus migratori, de manera que la condició de menor ha de prevaldre sempre. A més, els diferents instruments jurídics de protecció de la infància i les recomanacions d’ACNUR permeten concedir la protecció internacional a menors d’edat sense referents familiars per motius més amples que els que es recullen a la Convenció de Ginebra.  

A la CCAR realitzem acompanyament jurídic als nens, nenes i adolescents sense referents familiars acollits al sistema de protecció de menors de Catalunya que sol·liciten asil i participem d’un projecte europeu conjuntament amb altres 6 organitzacions de diferents països que té per objectiu promoure i protegir els drets de la infància migrant sense referents familiars. D’altre banda, realitzem formacions a professionals de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya sobre el sistema de protecció.  

En el Dia dels Drets de la Infància volem recordar a les administracions públiques la seva obligació de protegir els nens, nenes i adolescents que migren sols, garantint els seus drets i especialment el seu dret a sol·licitar protecció internacional millorant els protocols de detecció i treballant de manera coordinada entre administracions i organitzacions socials per tal de garantir els seus drets fonamentals. A més, volem insistir que una protecció efectiva dels drets de la infància durant la minoria d’edat dels nens i nenes implica establir mecanismes per garantir que no cauran en situacions d’exclusió social una vegada arribin a la majoria d’edat. 

Tornar enrere

La situació de les persones LGTBIQ+ al Marroc

La situació de les persones LGTBIQ+ al Marroc 

Tot i que en els darrers anys 16 països han deixat de perseguir a les persones LGTBIQ+ i criminalitzar-les per la seva orientació sexual i/o identitat fe gènere, com ara Moçambic (l’any 2015) o Angola (l’any 2019), encara avui 1 de cada 3 països continua criminalitzant les persones del col·lectiu LGTBIQ+, tal com mostra el darrer informe de l’Associació Internacional de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex (ILGA). Més concretament, 11 països (Brunei, Iran, Mauritània, Nigèria, Aràbia Saudita, Somàlia, Emirats Àrabs Units, Iemen, Sudan, Uganda, Qatar) continuen mantenint règims on és possible aplicar la pena de mort a les persones que tenen relacions sexo-afectives amb altres del seu mateix sexe-gènere. A més, també hi ha altres països, com Egipte, que duen a terme una persecució implacable a les persones del col·lectiu LGTBIQ+ mitjançant el rastrejament dels dispositius mòbils, o d’altres, on les persones LGTBIQ+ pateixen una forta persecució social, com son Afganistan, Txetxènia o el Marroc. A més, tot i que hi ha molts països que en l’àmbit legislatiu penalitzen la discriminació i els delictes d’odi, els Estats no són capaços de garantir la integritat de les persones LGTBIQ+, ja que el context social encara és altament LGTB-fòbic.

Des de la CCAR duem gairebé 20 anys acompanyant a aquestes persones de forma integral. L’any 2022 la CCAR va acompanyar en els procediments d’asil a 55 persones i, al llarg del 2023 ha fet més de 300 actuacions d’acompanyament jurídic a un total de 77 persones LGTBIQ+, entre les quals 18 dones i 6 persones no binàries.  Les persones LGTBIQ+ acompanyades des de la CCAR en el seu procés d’acollida i de sol·licitud de Protecció Internacional per persecucions LGTBI-fòbiques son de diferents regions del món, entre les quals, el Marroc.

Marroc: el biaix entre drets ratificats i drets efectius 

La monarquia constitucional del Marroc penalitza les relacions entre persones del mateix sexe-gènere des de 1962, any en què va tipificar aquests relacions com a delictes a l’article 489 del seu Codi Penal. Alhora els dos articles següents del mateix Codi Penal, estableixen condemnes de presó a persones que practiquin relacions sexuals extramatrimonials. D’altra banda, la normativa marroquí no menciona a les persones transsexuals i no binàries, fet que les situa en situació d’indefensió legal.

L’any 2017 el Marroc va recollir algunes orientacions rebudes per part de l’ONU en les quals es sol·licitava la despenalització de les relaciones sexo-afectives entre persones del mateix sexe-gènere, i, alhora, els diversos governs dels últims anys han anat ratificant fins a 11 convenis i tractats sobre Drets Humans. Malgrat això, realitzar actes sexo-afectius amb persones del mateix sexe-gènere està castigat de forma penal al Marroc i, a més, el matrimoni i la adopció per part de persones del mateix gènere estan prohibides. De fet, la homosexualitat està catalogada socialment com una ideologia.

Aquests fets possibiliten que la violència cap a les persones LGTBIQ+ estigui legitimada i que, encara avui dia, les persones LGTBIQ+ marroquines segueixin estan perseguides a nivell social i legal arreu del país.

Tant és així que més de ¾ parts de la població marroquina va expressar no acceptar a les persones homosexuals en una sèrie d’enquestes realitzades entre 2016 i 2018 i, a més, segons l’informe Study of the Needs of Sexual and Gender Diversity Population in Morocco, elaborat per l’Associació Akaliya, més del 70% de les persones que formen part del col·lectiu LGTBIQ+ enquestades l’any 2020 van manifestar haver rebut algun tipus de violència. Més en detall, les persones no binàries i transsexuals són les que reben més violència.

Tot i així, existeixen diverses entitats que treballen de forma clandestina en el territori per salvaguardar els drets del col·lectiu LGTBIQ+ al Marroc, i són moltes les persones que dia a dia lluiten per poder viure la seva vida de forma lliure i plena. Malgrat això, el rebuig social i les persecucions LGTBI-fòbiques provoquen centenars de desplaçaments forçats de persones que han de fugir cap a altres territoris segurs, tals com l’Estat espanyol.

L’Asil al Marroc 

Segons dades de l’ACNUR, a nivell mundial l’any 2022 hi va haver un augment del 54% de les sol·licituds de Protecció Internacional per part de persones marroquines, havent-hi més de 23.000.

En l’àmbit Estatal, l’any 2022 es van registrar 3.905 sol·licituds de Protecció Internacional de persones marroquines, sent el quart país d’origen amb més sol·licituds a l’Estat espanyol. D’altra banda, al llarg dels primers 9 mesos de del 2023, el Marroc va passar a ser el sisè país d’origen amb més persones que han sol·licitat Protecció Internacional. En aquest sentit, a 30 de setembre de 2023 s’han registrat un total de 2.274 sol·licituds noves. Tot i aquest descens, l’Estat espanyol ha augmentat el nombre de resolucions.

Tanmateix, l’equip de la CCAR constata que al llarg dels darrers mesos s’han seguit rebent sol·licituds de Protecció Internacional a Catalunya per part de persones marroquines que sol·liciten protecció per motius de gènere i orientació sexual.

Propostes de la CCAR 

  • Promoure l’eliminació de la LGTBI-fòbia a escala local i global 
  • Establir mesures per lluitar contra la discriminació racista i lgtbi-fòbica als àmbits de l’habitatge, del treball, de l’assistència sanitària, de l’accés als serveis socials i al de la participació social i ciutadana, amb sancions per a aquelles persones, organitzacions i institucions que vulnerin el principi d’igualtat de tracte i la prohibició de discriminació.
  • Visibilitzar la presència de persones refugiades del col·lectiu LGTBI en els diferents sectors productius i àmbits laborals.
  • Establir més recursos a la formació de les persones sol·licitants de protecció internacional, que s’ampliï l’oferta de cursos formatius i que s’ofereixin facilitats per a aquelles persones que encara no han aprés el idioma.
  • Habilitar vies legals i segures per demanar protecció internacional, tals com la possibilitat de realitzar les sol·licituds en consolats i ambaixades de tercers països; la concessió de visats humanitaris, l’enfortiment de les polítiques de reassentaments i, en general, totes aquelles que facilitin l’accés al procediment de protecció internacional d’una manera segura.
  • Formar sobre gènere, interculturalitat i diversitat a totes els i les professionals que participin al procediment d’asil en qualsevol de les seves fases (Policia Nacional, intèrprets, tècnics d’intervenció, instructors, etc.)
  • Tenir en compte les recomanacions d’ACNUR i d’altres organitzacions especialistes en protecció internacional, sobre com realitzar les entrevistes i la valoració de les proves documentals i dels expedients.
  • Derivar a les persones refugiades del col·lectiu LGTBIQ+ a dispositius amb entorns segurs i protectors en els quals puguin expressar lliurement la seva orientació sexual i/o identitat de gènere i que estiguin ubicats en entorns on disposin dels recursos que necessitin.
  • Elaborar i posar en marxa protocols contra la discriminació per orientació sexual i identitat de gènere en els diferents dispositius d’acollida per a persones refugiades.
Tornar enrere

Preocupació pel retorn forçat de milers de refugiats afganesos després de l’ultimàtum del Pakistan perquè abandonin el país

Milers de ciutadans afganesos estan fugint del Pakistan després de l’amenaça del govern pakistanès d’expulsar forçosament els més d’1.7 milions de refugiats afganesos que es troben actualment al país sense haver pogut regularitzar la seva situació. Des del 3 d’octubre -dia de l’anunci- fins al 15, almenys 59.780 ciutadans afganesos van tornar al seu país, segons dades de l’ONU, i els últims dies aquesta xifra s’ha multiplicat ja que aquest dimecres dia 1 de novembre acaba l’ultimàtum de les autoritats pakistaneses per abandonar el país. 

El Govern pakistanès va anunciar a principis d’octubre que a partir de l’1 de novembre començaria a deportar forçosament aquells refugiats que no haguessin regularitzat la seva situació al país, una problemàtica que afecta especialment més d’1.7 milions d’afganesos, atès que ni les autoritats pakistaneses ni ACNUR han registrat a la totalitat de persones que van travessar la frontera amb l’Afganistan des de la presa del poder per part dels talibans a causa dels seus fundats temors de sofrir persecució. 

En aquest sentit, un grup d’experts de l’ONU ha advertit que moltes famílies, dones i nens correrien el risc de sofrir danys irreparables, inclosos greus abusos i violacions de drets humans, i insten el Govern pakistanès a defensar el principi de no devolució i a impedir l’expulsió col·lectiva i el retorn forçat, recordant-li que la prohibició de la devolució està inclosa explícitament en la Convenció contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants, de la qual el Pakistan és Estat part. 

Des de la presa del poder per part dels talibans al juliol de 2021 milers d’afganesos han creuat la frontera pakistanesa per intentar sol·licitar asil a les ambaixades dels diferents països. No obstant això, milers de persones continuen atrapades sense possibilitat de concertar una cita per iniciar el procediment d’obtenció d’un visat i ser eventualment traslladades a algun país de la UE, els Estats Units o el Canadà. Moltes altres han aconseguit iniciar els tràmits per a l’obtenció dels visats, però es troben a l’espera d’una resolució que es pot allargar fins a 24 mesos. Des de l’estiu de 2021 a la CCAR hem rebut nombroses peticions d’ajuda per part de persones que s’havien vist obligades a fugir de l’Afganistan, es trobaven atrapades al Pakistan i desitjaven sol·licitar protecció internacional i ser traslladades a un país segur. L’Estat espanyol va posar en marxa l’operació Antígona per evacuar de l’Afganistan 3900 col·laboradors: l’agost de 2021, Espanya va traslladar 2.181 persones afganeses; l’octubre de 2021 a 244; el juliol de 2022 a 63 i l’agost de 2022 a 297. No obstant això, milers de persones continuen atrapades al Pakistan sense possibilitat de concertar una cita a l’ambaixada. 

La situació dels Drets Humans a l’Afganistan ha empitjorat enormement els dos últims anys, especialment per a les dones i les nenes, a les qui s’ha apartat de la vida pública i prohibit cursar fins i tot l’educació secundària. A més del greu retrocés per als drets de les dones, que ha suposat el tancament de totes les institucions creades per a combatre la violència de gènere, Amnistia Internacional ha denunciat fortes restriccions a la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió i el dret de reunió i manifestació. S’han documentat casos d’execucions extrajudicials, detencions arbitràries, tortura i desaparicions forçades d’oponents. Durant el 2023, 911 afganesos i afganeses han sol·licitat protecció en l’Estat espanyol, dels quals 768 van rebre alguna forma de protecció, el que suposa una taxa de reconeixement del 84%. 

Des de la CCAR mostrem la nostra preocupació per les milers de persones que es troben atrapades al Pakistan i en risc de ser expulsades a un país del qual han fugit per fundats temors de ser perseguides per les autoritats o per la situació de crisi humanitària que travessa; i instem el Govern del Pakistan que respecti les seves obligacions internacionals i protegeixi els drets humans de les persones desplaçades que es troben en el seu territori, abstenint-se de realitzar deportacions col·lectives i assegurant l’accés als drets bàsics. L’Estat espanyol hauria de posar en marxa l’aplicació de l’article 38 de la Llei d’Asil, que permet sol·licitar protecció a les ambaixades, així com augmentar el seu compromís amb les polítiques de reassentament. 

 

Tornar enrere

Desplaçament forçat: els impactes invisibles de l’emergència climàtica

El 24 d’octubre es commemora el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic, un esdeveniment que permet visibilitzar els impactes de l’escalfament global arreu del món i conscienciar sobre la urgència d’una transició energètica justa per contenir una crisi civilitzatòria que avança amb cada cimera internacional fallida i cada subvenció a la indústria dels combustibles fòssils. Al 2023, després de 27 Conferències de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COPs) i múltiples informes de l’IPCC alertant dels efectes catastròfics de sobrepassar un nivell d’escalfament global d’1,5 graus respecte als nivells preindustrials, les perspectives no són gens alentidores. S’ha demostrat que, contràriament als anhels i les exigències de la societat civil, la voluntat política per revertir la situació és nul·la, especialment per la manca de responsabilitat assumida per les grans potències econòmiques en els seus processos d’industrialització i conseqüent colonització de l’atmosfera. 

Com es manifesta l’emergència climàtica? 

L’escalfament global es va intensificant any rere any de la mà d’un sistema econòmic que prioritza els beneficis sobre la vida i que pregona un dogma de creixement ad infinitum en un planeta amb recursos finits. Les dades mostren que pel període gener-setembre 2023 la temperatura mitjana global ha estat 1,4 graus més elevada que al període preindustrial i la NASA ha anunciat que l’estiu del 2023 ha estat el més calorós des que se’n tenen dades, és a dir, des de 1880. Així mateix, l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) estima que hi ha una possibilitat elevada, del 66%, que almenys en un dels propers quatre anys es superi el límit d’escalfament d’1,5 graus respecte nivells preindustrials recomanat a l’Acord de París.  

Els desastres climàtics són la cara visible d’una emergència global que afecta de manera desproporcionada als països més vulnerables, és a dir, aquells que tenen menor capacitat d’adaptació i mitigació, i que són, casualment, els menys responsables per les emissions de gasos d’efecte hivernacle que han causat l’escalfament de l’atmosfera i dels oceans. Aquesta disrupció a gran escala dels patrons hidrometeorològics es tradueix en un increment en la freqüència i intensitat dels desastres naturals sobtats, com les inundacions, huracans, onades de calor o incendis forestals, i el sorgiment de desastres d’evolució lenta, com les sequeres recurrents, la desertificació, la degradació de les terres cultivables i la pujada del nivell del mar. Aquests fenòmens climàtics extrems ocasionen pèrdua de biodiversitat i dels mitjans de vida, escassetat d’aliments i d’accés a aigua potable, així com riscos per la salut i pobresa, generant conseqüències adverses greus en el gaudi dels drets humans de les persones i comunitats afectades, com el dret a una vida digna, el dret a la salut, a l’habitatge, a la seguretat alimentària i hídrica, així com el dret a un medi ambient sa i a la pròpia identitat.  

Expulsió de les persones afectades pels desastres climàtics 

Com a conseqüència de tots els impactes mencionats, poblacions afectades arreu del món es veuen forçades a desplaçar-se per garantir la seva supervivència. Les tendències demostren que la majoria dels desplaçaments climàtics, ja sigui per desastres sobtats o d’evolució lenta, són interns, és a dir, es donen dins les mateixes fronteres d’un país. Al 2022 vam ser testimonis del desplaçament de 8,2 milions de persones a causa d’unes inundacions sense precedents al Pakistan i de 5,4 milions a les Filipines a causa de tifons i tempestes tropicals, mentre els desastres climàtics d’evolució lenta estan desplaçant cada any a milions de persones, majoritàriament de les zones rurals a les ciutats. Tot i no disposar de dades sobre els desplaçaments generats pels desastres climàtics d’evolució lenta, sabem que les persones desplaçades per aquests factors formen part d’un moviment global de 60 milions de persones que cada any abandonen les zones rurals per alimentar els suburbis de les grans ciutats tropicals.  

La mobilitat interna és, doncs, un tret característic dels desplaçaments climàtics, però hi ha regions del planeta on ja s’estan produint desplaçaments climàtics transfronterers, com és el cas d’Hondures. De l’última visita al país centreamericà del Relator Especial sobre la promoció i protecció dels drets humans en el context del canvi climàtic, aquest passat mes de setembre, se’n deriva que Hondures no és només altament vulnerable als impactes del canvi climàtic, sinó que una part considerable de la seva població s’ha vist obligada a abandonar el país degut a aquest impactes. Les inundacions, sequeres prolongades i huracans dels darrers anys, juntament amb la pujada del nivell del mar, entre altres factors, han expulsat a la població jove dels seus territoris, en moltes ocasions obligant-los a abandonar les seves comunitats per buscar millors oportunitats més enllà de les fronteres del seu país.  

Manca de protecció internacional de les persones desplaçades  

En aquest context d’increment dels desastres climàtics i desplaçament forçat observem una manca de protecció internacional de les poblacions afectades, que veuen els seus drets fonamentals sistemàticament vulnerats. Si bé la Convenció de Kampala de 2009 ja ha incorporat la necessitat d’aplicar mesures de protecció de les persones desplaçades internes pels efectes del canvi climàtic als estats africans signataris, la Convenció de Ginebra de 1951, que és la normativa de referència en matèria d’asil i refugi, no està adaptada a les necessitats dels nostres temps i mostra limitacions en l’empara de les persones desplaçades pels efectes del canvi climàtic, al no preveure normes especials per determinar les sol·licituds de la condició de refugiat en aquests contextos.    

Donat l’origen antropogènic del canvi climàtic i la deriva de voluntat política per frenar l’increment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, vulnerant tots els acords climàtics subscrits fins a la data, des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) volem visibilitzar la responsabilitat comuna però diferenciada d’actors públics i privats en la situació actual d’emergència climàtica i en el desplaçament forçat de les poblacions afectades pels desastres climàtics. Considerem que és necessari abordar la figura jurídica de les persones desplaçades forçosament per raons climàtiques i posar els drets de les persones desplaçades al centre, tot qüestionant la narrativa de les migracions econòmiques que ha derivat en una situació de desempara per par de la normativa de protecció internacional sobre asil i refugi, fet que vulnera per partida doble els seus drets fonamentals i incrementa les situacions de vulnerabilitat preexistents al desplaçament. Aquest reconeixement del dret a la protecció internacional de les persones desplaçades forçosament climàtiques no passa únicament per la modificació del Conveni de Ginebra, sinó que es poden plantejar altres mesures legals que avancin en aquesta direcció, tant a nivell nacional, europeu com internacional. Per exemple, a través d’un mecanisme de protecció subsidiària la Unió Europea va aprovar al 2011 la Directiva 2011/95/UE, que garantia la protecció internacional de les persones que de facto fugien per conflictes bèl·lics, una casuística no reconeguda al Conveni de Ginebra, fet que demostra que el primordial és la voluntat política per avançar en el reconeixement i protecció de les persones persones desplaçades forçosament per raons climàtiques.  

 

Tornar enrere

La comunitat internacional té la responsabilitat d’aturar el genocidi del poble palestí

Barcelona, 23 d’octubre de 2023 Els crims contra la humanitat comesos per Israel a Gaza podrien constituir un genocidi contra la població palestina, tal com ha alarmat recentment un grup d’experts de Nacions Unides. El càstig col·lectiu imposat per Israel als 2.2 milions de gazians (privant-los d’accés a alimentació, aigua, medicines, combustible i electricitat), el bloqueig de l’ajuda humanitària, els atacs indiscriminats contra treballadors humanitaris i hospitals, l’ús de la fam com a arma de guerra, el desplaçament forçat de la població, i les recents detencions i assassinats a Cisjordània, entre altres vulneracions al dret internacional humanitari documentades els darrers dies, formen part d’una campanya sistemàtica contra la població palestina que podria constituir un delicte de genocidi.  

Segons la Convenció per la prevenció i la sanció del delicte de genocidi, aquest es defineix com aquells actes perpetrats amb la intenció de destruir, total o parcialment, a un grup nacional, ètnic, racial o religiós, i que inclouen la matança dels membres del grup, la lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup; o el sotmetiment intencional del grup a condicions d’existència que puguin implicar la seva destrucció física total o parcial. 

La comunitat internacional té la responsabilitat de protegir a les persones que són víctimes de greus atrocitats, tal com es va aprovar a la Cimera Mundial de Nacions Unides el 2005. Si un estat no és capaç de protegir la seva població o deliberadament comet atrocitats envers una part o la totalitat de la població, és responsabilitat de la comunitat internacional actuar col·lectivament per tal de protegir-la. Com a força d’ocupació, Israel és directament responsable de la seguretat de la Franja de Gaza, i els darrers crims comesos contra la població palestina, que podrien constituir genocidi, apel·len directament a la comunitat internacional. El crim de genocidi no només està emparat sota el principi de la responsabilitat de protegir, sinó que també constitueix un dels crims pels quals el Tribunal Penal Internacional té jurisdicció. Com que Palestina forma part del Tribunal des de 2015, qualsevol crim comès a la Franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est en l’actual escalada de violència indiscriminada contra la població podria ser investigada per la cort.  

Així doncs, tot i les repetides condemnes de Nacions Unides i les organitzacions de drets humans cap a les documentades vulneracions al dret internacional humanitari comeses per Israel contra la població civil palestina en els darrers dies, el suport internacional cap a Israel és alarmant. El 18 d’octubre, hores després de l’atac a l’hospital Al-Ahli del nord de Gaza, Estats Units va vetar una resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides que condemnava els atacs contra la població civil i els actes de terrorisme, i demanava un alto el foc temporal per permetre l’entrada d’ajuda humanitària. Talment, és intolerable que amb 3.793 civils palestins assassinats, entre els quals més de 1.500 nens i nenes, Von der Leyen i altres mandataris segueixin reiterant el dret d’Israel a la seva “legítima defensa”.  

La comunitat internacional ha de defensar fermament el dret internacional humanitari i el respecte als drets humans; sostenir la seva responsabilitat de protegir la població palestina; retirar el seu suport a Israel, exigir un alto al foc definitiu i la fi de les hostilitats i pressionar l’estat perquè posi fi al bloqueig de la Franja de Gaza i garanteixi l’accés urgent d’aliments, aigua, material mèdic, combustible i electricitat a la població civil.

DESCARREGA’T EL COMUNICAT

Tornar enrere

La persecució social i institucional de les persones LGTBIQ+: el cas d’Uganda

Tot i que en els darrers anys 16 països han deixat de perseguir a les persones LGTBIQ+ i criminalitzar-les per la seva orientació sexual i/o identitat fe gènere, com ara Moçambic (l’any 2015) o Angola (l’any 2019), encara avui 1 de cada 3 països continua criminalitzant les persones del col·lectiu LGTBIQ+, tal com mostra el darrer informe de l’Associació Internacional de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex (ILGA). Més concretament, 11 països (Brunei, Iran, Mauritània, Nigèria, Aràbia Saudita, Somàlia, Emirats Àrabs Units, Iemen, Sudan, Uganda, Qatar) continuen mantenint règims on és possible aplicar la pena de mort a les persones que tenen relacions sexo-afectives amb altres del seu mateix sexe-gènere. A més, també hi ha altres països, com Egipte, que duen a terme una persecució implacable a les persones del col·lectiu LGTBIQ+ mitjançant el rastrejament dels dispositius mòbils, o d’altres, on les persones LGTBIQ+ pateixen una forta persecució social, com son Afganistan, Txetxènia o el Marroc. A més, tot i que hi ha molts països que en l’àmbit legislatiu penalitzen la discriminació i els delictes d’odi, els Estats no són capaços de garantir la integritat de les persones LGTBIQ+, ja que el context social encara és altament LGTB-fòbic.

La LGTBIfòbia d’Estat a Uganda

El passat mes de maig el Parlament d’Uganda va aprovar la Llei Anti-Homosexualitat, una llei que té les seves arrels en un projecte de llei presentat 9 anys abans i que ha anat guanyant legitimitat durant tot aquest temps gràcies a un seguit de declaracions i accions institucionals altament violentes contra la població LGTBIQ+ ugandesa amb l’objecriu de criminalitzar-la i estigmatitzar-la. Es tracta de la Llei més restrictiva i condemnatòria de les persones LGTBIQ+ de la història del país, tot i què la Llei del 2013 ja aplicava condemnes de presó a les persones homosexuals.

En aquest sentit, en el segon article castiga a qualsevol persona que “cometi actes sexuals o permeti que una persona del mateix sexe cometi actes sexuals amb ella” amb cadena perpetua. Alhora, si es prova una simple motivació de tenir relacions sexo-afectives amb persones del mateix sexe-gènere, la condemna pot arribar als 10 anys de presó. Tot i així, l’aspecte més greu de la llei es recull a l’article número 3, on la llei preveu l’aplicació de la pena de mort pel que denomina “homosexualitat agreujada”. Aquest concepte, detallat en la mateixa llei, fa referència, en primer lloc, a persones “reincidents”, és a dir, que hagin pogut practicar relacions sexo-afectives amb persones del seu mateix sexe-gènere més d’un cop. En segon lloc, aplica a aquest concepte a aquelles persones amb malalties “terminals” (definint com a malaltia terminal, persones amb VIH, persones amb edat avançada o amb diversitat funcional), que mantinguin relacions sexuals amb altres persones del seu sexe-gènere.

Aquesta mateixa llei condemna també als menors d’edat que practiquin relacions homosexuals, en el seu article 9, amb una condemna que pot arribar als 3 anys de presó. Alhora, condemna amb 7 anys de presó a aquelles persones que dotin d’espais o infraestructures a persones homosexuals, fet que pot posar en alt risc el seu accés a habitatges o treballs dignes. Tanmateix, es condemna amb 10 anys de presó persones que estiguin organitzant la celebració de matrimonis entre persones del mateix sexe-gènere, tot i què aquesta ja estan prohibits. I finalment, el seu article 14 obliga a la ciutadania a denunciar qualsevol coneixement d’actes homosexuals, fet que promou el conflicte social vers el col·lectiu, i, en el seu article 16, aplica la possibilitat d’aplicar “teràpies de conversió” a aquelles persones que estiguin complint una condemna.

Tot i els diversos intents d’organitzacions civils per derogar la normativa, aquesta va entrar en vigor fa més de 4 mesos. De fet, tot i què el govern Ugandès no està volent donar dades sobre el nombre de persones detingudes o acusades sota aquesta nova llei, actualment ja se sap que al menys un jove de 20 anys va ser detingut el passat mes d’agost, al qual se li vol aplicar la pena de mort argumentant que la seva parella sexual no tenia la capacitat per consentir la relació homosexual, un fet que desmenteix el representant legal del jove.

A més, son moltes les persones que s’estan veient obligades a fugir o canviar la seva vida per por a ser perseguides institucionalment i, més que mai, socialment. N’és un exemple Clare Novia, una noia transgènere que va decidir canviar de feina després de rebre una pallissa dels cossos policials ugandesos mentre prenia uns refrigeris amb uns amics.

La homo-trans-fòbia a Uganda és un greu problema que limita les possibilitats dels ciutadans del col·lectiu de tindre una vida lliure així com l’exercici dels seus drets fonamentals. Amb aquesta nova llei, a més, provoca que les persones LGTBIQ+ siguin susceptibles de rebre condemnes que vulneren els seus drets fonamentals, i per tant, que hagin de viure amb encara més por a ser perseguides i violentades social i institucionalment, el que previsiblement provocarà que moltes persones hagin de desplaçar-se de forma forçada cap a altres territoris on cercar refugi i viure lliurement de forma segura.

La situació de l’asil a Uganda

Segons dades de l’ACNUR, l’any 2022 Uganda tenia acollides 1.463.500 persones, representant així el sisè país del món amb més persones susceptibles d’acollir-se a la Protecció Internacional. Uganda, a més, representa un dels països on l’acollida de persones refugiades és més satisfactòria, perquè els drets als quals tenen accés aquestes persones són pràcticament iguals als de la població nacional. Malgrat això, durant el 2022 més de 75.000 persones refugiades a Uganda van retornar al seu país d’origen. A més, amb relació a les dades recollides de l’any 2021, cal destacar que el nombre de persones que van sol·licitar refugi a Uganda va disminuir un 38% en l’any següent.

Així doncs, Uganda és un dels països del món on més persones desplaçades forçosament arriben per sol·licitar asil i refugi, principalment provinents de països del seu entorn; tot i així, representa alhora un país on milers de persones LGTBIQ+ han de fugir per poder viure les seves vides de forma lliure i digna. Aquestes persones fugen als països limítrofs, com per exemple Kenia, ja que almenys existeixen organitzacions que acompanyen i defensen els drets de les persones LGTBIQ+. L’absència de vies legals i segures per a sol·licitar asil així com altres qüestions relacionades amb els fluxos migratoris i les possibilitats d’integració laboral fan que la presència de persones ugandeses refugiades a l’Estat espanyol sigui baixa.

En aquest sentit, en l’àmbit Estatal, durant l’any 2022, 2 persones ugandeses van presentar una sol·licitud de protecció internacional a l’Estat espanyol, les quals van ser admeses a tràmit. Del total de sol·licituds resoltes durant aquell mateix any, es va concedir l’Estatut de Refugiat a 1 persona i, d’altra banda, 3 sol·licituds més van ser arxivades. Al llarg dels 9 primers mesos de 2023, s’han presentat i acceptat 2 sol·licituds de protecció internacional per part de persones ugandeses a l’Estat espanyol i, alhora, s’han resolt dues sol·licituds pendents de forma favorable.

Exigències de la CCAR

  • Promoure l’eliminació de la LGTBI-fòbia a escala local i global
  • Establir mesures per lluitar contra la discriminació racista i lgtbi-fòbica als àmbits de l’habitatge, del treball, de l’assistència sanitària, de l’accés als serveis socials i al de la participació social i ciutadana, amb sancions per a aquelles persones, organitzacions i institucions que vulnerin el principi d’igualtat de tracte i la prohibició de discriminació.
  • Visibilitzar la presència de persones refugiades del col·lectiu LGTBI en els diferents sectors productius i àmbits laborals.
  • Establir més recursos a la formació de les persones sol·licitants de protecció internacional, que s’ampliï l’oferta de cursos formatius i que s’ofereixin facilitats per a aquelles persones que encara no han aprés el idioma.
  • Habilitar vies legals i segures per demanar protecció internacional, tals com la possibilitat de realitzar les sol·licituds en consolats i ambaixades de tercers països; la concessió de visats humanitaris, l’enfortiment de les polítiques de reassentaments i, en general, totes aquelles que facilitin l’accés al procediment de protecció internacional d’una manera segura.
  • Formar sobre gènere, interculturalitat i diversitat a totes els i les professionals que participin al procediment d’asil en qualsevol de les seves fases (Policia Nacional, intèrprets, tècnics d’intervenció, instructors, etc.)
  • Tenir en compte les recomanacions d’ACNUR i d’altres organitzacions especialistes en protecció internacional, sobre com realitzar les entrevistes i la valoració de les proves documentals i dels expedients.
  • Derivar a les persones refugiades del col·lectiu LGTBIQ+ a dispositius amb entorns segurs i protectors en els quals puguin expressar lliurement la seva orientació sexual i/o identitat de gènere i que estiguin ubicats en entorns on disposin dels recursos que necessitin.
  • Elaborar i posar en marxa protocols contra la discriminació per orientació sexual i identitat de gènere en els diferents dispositius d’acollida per a persones refugiades.
Tornar enrere

Israel vulnera el dret internacional humanitari ordenant un desplaçament forçat de població civil que pot suposar una forma de neteja ètnica

Barcelona, 18 d’octubre – L’ordre d’evacuació dictada per Israel sobre la població del nord de Gaza, sense implantar un corredor humanitari ni un lloc segur on refugiar-se, constitueix una forma de desplaçament forçat de civils prohibida pel dret internacional humanitari i que en el context d’un territori ocupat com el de Palestina pot suposar una neteja ètnica de la seva població. Els civils palestins han de veure garantit el seu dret a romandre en el territori de la Franja de Gaza sense ser víctimes d’hostilitats, al mateix temps que s’ha d’assegurar la possibilitat que aquelles persones que desitgin sortir puguin fer-ho sota protecció. 

Les declaracions emeses per diferents alts càrrecs del Govern israelià en els últims dies cridant al setge total de la Franja sense diferenciar entre civils i combatents, així com els brutals atacs de l’exèrcit israelià sobre objectius civils –com el bombardeig de l’hospital Al-Ahli de la ciutat de Gaza-, han despertat les pors de la població palestina a que Israel pretengui desplaçar-los de forçosament cap a Egipte amb la intenció d’expulsar la població de la Franja de Gaza i facilitar així una eventual ocupació total d’aquesta. En aquest sentit, la Relatora Especial de Nacions Unides sobre la situació dels drets humans als territoris palestins, Francesca Albanese, ha assegurat que “hi ha un greu perill que el que estem presenciant sigui una repetició de la Nakba de 1948 i la Naksa de 1967, però a una escala més gran”.

L’ordre d’evacuació dictada per Israel el 12 d’octubre és contrària a l’article 49 de la Convenció de Ginebra relativa a la protecció dels civils en temps de guerra i no és un advertiment vàlid atès que no resulta possible la mobilització de més d’un milió i mig de persones quan no existeixen condicions de seguretat. Una evacuació exigeix assegurar les necessitats bàsiques dels qui fugen durant aquesta, garantir una ruta lliure d’hostilitats per un temps determinat i un lloc segur en el qual finalment refugiar-se. Com que aquestes condicions no es donen, es pot considerar que l’ordre emesa per Israel busca aterrir els civils perquè marxin i constitueix, de facto, l’execució d’una ordre de desplaçament forçat de la població del nord de Gaza. 

De manera independent a l’ordre d’evacuació, Israel ha d’assegurar en tot moment la protecció dels civils que decideixin quedar-se al territori. La població palestina del nord de Gaza té el dret a romandre al seu territori i Israel té la obligació de respectar el dret internacional humanitari i brindar la protecció deguda. El bombardeig d’instal·lacions civils, especialment de les que serveixen com a refugi per a nombroses persones com les instal·lacions mèdiques és un crim de guerra i a més, mostren que Israel no pretén una evacuació amb l’objectiu de protegir la població civil sinó un desplaçament forçat.

Des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) condemnem el càstig col·lectiu infligit a la població de la Franja de Gaza, els bombardejos contra les infraestructures civils i rebutgem fermament l’ordre de desplaçament forçat d’1,2 milions de gazatins com a estratègia per a la neteja ètnica de la Franja de Gaza per part d’Israel. Així doncs, exigim l’aplicació del dret internacional humanitari, el cessament d’hostilitats per part d’Israel i l’habilitació d’un corredor humanitari per assegurar que l’ajuda arribi a la població afectada. A més, demanem garantir el dret dels civils a romandre a la Franja de Gaza protegint-los de qualsevol atac i que la comunitat internacional intervingui perquè Israel cessi els brutals atacs.