Els menors refugiats sense país d’origen: què representa l’apatrídia infantil?

En aquest article, visibilitzem el que representa l’apatrídia infantil: nens i nenes invisibles als ulls del sistema de drets que coneixem.

Aleksandra Semeriak Gavrilenok

Tècnica d’Integració Social a la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i membre del European Network on Statelessness

L’Amira vivia a Àlep amb el seu marit i els seus dos fills, de 4 i 1 anys, quan va començar el conflicte a Síria. En moltes ocasions s’havien plantejat abandonar la ciutat per anar-se’n a un lloc més segur, però no va ser fins a la desaparició del seu marit, que l’Amira va decidir fugir precipitadament cap al Líban per, posteriorment, intentar arribar a Europa a través de la ruta que travessa els països nord-africans. En el moment de la desaparició del seu marit i la fugida del país, l’Amira estava embarassada de 2 mesos. El seu fill, Mohammed, va néixer a un campament improvisat a la frontera d’Algèria amb el Marroc. Uns mesos més tard, l’Amira va aconseguir arribar a l’oficina d’asil a la frontera de la ciutat autònoma de Melilla, on va poder formalitzar la seva sol·licitud de protecció internacional. Després de ser admesa a tràmit la seva sol·licitud, l’Amira i els seus tres fills van obtenir un document d’identificació com a sol·licitants d’asil, en el qual hi consta un número de NIE, el nom, el cognom, la data de naixement i la nacionalitat de cadascú. Mentre que l’Amira i els seus dos primers fills, nascuts a Alep, tenen la nacionalitat siriana, el seu fill menor, Mohammed, nascut durant el viatge, no té ni tan sols un certificat de naixement. Aleshores, quina nacionalitat té en Mohammed?

Lleis discriminatòries

Lamentablement, a l’actualitat hi ha 27 països al món amb lleis de nacionalitat que no permeten o limiten seriosament a les dones el dret de transferir la seva nacionalitat als seus fills. 12 d’aquests Estats es troben a l’Orient Mitjà, incloent Síria, on només un home pot passar la seva nacionalitat al seus descendents. L’Amira no te cap prova vàlida i legal de la unió amb el seu marit. De fet, mai havien tingut la necessitat de sol·licitar aquest document. Altres famílies sirianes no van tenir temps d’agafar els seus documents, o els van perdre a incendis o inundacions, a Síria, o a les tendes de campanya que serveixen com a cases provisionals als camps de refugiats als països veïns. Actualment, a causa de la persistència del conflicte i el desplaçament, molts casaments no son formalitzats i molts nens neixen fora del matrimoni i no es registren.

D’altra banda, l’Amira tampoc pot acudir a cap oficina o accedir a les autoritats sirianes, per tal de tramitar un certificat de matrimoni o naixement, ja que aquestes oficines es troben només a Síria i contactar amb les autoritats, de les que ha fugit, podria posar en perill la seva sol·licitud d’asil i, el més important, la seguretat d’ella i els seus fills. Sense certificat de naixement i sense cap document que demostri que el pare d’en Mohammed és nacional de Síria i marit de l’Amira, en Mohammed, igual que milers d’altres nens, està en risc de convertir-se en apàtrida.

Els nens invisibles

La gran majoria de nosaltres vivim acostumats a una sèrie de drets socials, polítics i econòmics que considerem inalienables per la nostra pròpia condició humana. No obstant això, molts desconeixem que aquests drets només estan garantits quan, a part d’humans, som també ciutadans, el que en termes pràctics significa tenir una nacionalitat. Lamentablement, tot i que a la Declaració Universal de Drets Humans es manifesti que “tota persona té dret a una nacionalitat”, avui en dia entre 10 i 12 milions de persones a tot el món no en tenen i, per tant, tampoc poden gaudir de drets tan bàsics com l’accés a l’educació, la salut, la propietat, la feina o el dret a vot. A aquestes persones se les defineix com a apàtrides i al voltant de 600.000 resideixen a Europa, incloent milers de nens i nenes que creixen sense nacionalitat, sense pertànyer a cap lloc; nens i nenes que creixen sent invisibles.

Hi ha diversos motius pels quals un nen o una nena pot ser apàtrida. A vegades l’apatrídia es transmet de pares apàtrides als seus fills. Altres vegades, un nen o una nena no pot adquirir una nacionalitat a causa d’un conflicte o una incompatibilitat entre diferents lleis de nacionalitat, o són incapaços de demostrar la seva identitat legal per absència d’un certificat de naixement. L’apatrídia també pot ser un problema per a alguns fills de persones refugiades, que provenen de països amb lleis de nacionalitat discriminatòries, com en el cas d’en Mohammed. En el cas de successions d’Estats, on es formen nous països i d’altres deixen d’existir, també hi ha un risc molt alt d’apatrídia, com va passar, per exemple, després de la desintegració de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia. Per últim, un altre motiu per la manca de nacionalitat pot ser l’abandonament de nadons, l’adopció internacional o nens i nenes nascuts per subrogació. També hi ha una sèrie d’obstacles administratius imposats per alguns Estats, que, entre d’altres, dificulten el procés de naturalització per qüestions discriminatòries, ja sigui per raons ètniques, religioses o de gènere. En tots aquests casos els menors pateixen innecessàriament.

Que suposa per un nen o una nena el fet de ser apàtrida?

Alguns països impossibiliten als pares apàtrides, o pares que no poden demostrar la seva identitat, el procés de registrar el naixement dels seus fills, pel que molts nens apàtrides no poden accedir a un document d’identitat o un passaport, una eina bàsica per a l’accés als drets fonamentals com la cura de la salut o l’educació.

En relació a la sanitat, els treballadors podrien discriminar els nens i nenes apàtrides i negar-los l’accés a la cura de la salut a causa de la manca de documentació. També les famílies apàtrides poden mostrar-se reticents a buscar atenció mèdica a causa de tarifes elevades o tenir por a ser reportades a la autoritats i ser deportades, ja que en molts casos, els treballadors de l’àmbit de la salut poden estar obligats a informar sobre casos de menors sense documentació. En molts països, els nens apàtrides només poden tenir accés al tractament mèdic d’emergència.

En quant a l’educació, la manca de documentació pot dificultar l’accés dels nens i nenes apàtrides al sistema escolar, sobretot l’accés a l’ensenyament preescolar i superior. A vegades, les escoles no permeten que menors apàtrides participin en exàmens oficials o es neguen a emetre un certificat formal de la finalització dels seus estudis.

A mesura que es fan adults, els nens i nenes apàtrides s’enfronten a més restriccions. Dificultats per viatjar fora del país de residència, oportunitats d’ocupació restringides, impossibilitat de formalitzar el matrimoni i el risc de passar l’apatrídia als seus propis fills són només algunes de les dificultats a les hauran de fer front al futur. Així mateix, els nens i nenes apàtrides poden veure restringit el seu accés als serveis socials i a l’habitatge, augmentant així el risc de desallotjament forçós i exclusió social.

A banda de tot això, la manca d’un document d’identitat fa més difícil protegir els nens i nenes del tràfic d’éssers humans i altres formes d’abús i, a causa de la incapacitat de demostrar la seva edat, són més vulnerables al treball infantil, l’explotació i el matrimoni precoç. I cal mencionar que créixer sense una nacionalitat pot comportar també complicacions a nivell psicològic, degut a l’angoixa i la manca d’un sentiment de pertinença.

Són, per tant, nens i nenes invisibles als ulls del sistema de drets que coneixem.

La solució al problema

L’única part positiva de tot això és que és un problema completament que té solució.

Les convencions de les Nacions Unides (ONU) – Convenció sobre l’estatut dels apàtrides de 1954 i la Convenció per a reduir els casos d’apatrídia de 1961 – proporcionen un marc jurídic clar per definir i abordar aquesta qüestió. Mitjançant l’establiment de salvaguardes a les lleis nacionals es podria assegurar que tots els nens i nenes nascuts al territori d’un país tinguessin el dret a adquirir la nacionalitat si d’una altra manera fossin apàtrides, i protegir d’aquesta manera les següents generacions.

Però, tot i l’existència d’instruments internacionals i de nombrosos tractats nacionals i regionals, a la pràctica queda molt per fer. Molts estats encara no han ratificat les convencions de l’ONU, mentre que altres, que sí que ho han fet, incompleixen amb les obligacions establertes. La manca d’un mecanisme de control de compliment per part dels estats i la manca d’un procés de determinació de l’estatut d’apatrídia comú està dificultant la protecció d’aquestes persones i postergant la solució a nivell europeu i mundial.

En el nostre cas, l’estat espanyol disposa de garanties suficients per a què un nadó nascut al seu territori pugui obtenir la nacionalitat espanyola, en cas de no poder adquirir una altra. Però, si bé és veritat que Espanya és un dels primers i pocs països del món que té un acte legislatiu específic per a la determinació de l’estatut d’apatrídia, a la pràctica ens trobem amb grans mancances i dificultats en el procés. Que tinguem un reglament per la determinació de l’estatut, aprovat pel Reial Decret 865/2001 de 20 de juliol, lamentablement, no vol dir que aquest procediment sigui eficaç o que s’apliqui de manera eficient. Tot i les nombroses recomanacions i peticions per part d’altres estats i per part d’organismes no governamentals, Espanya, sent un estat part de la Convenció de 1954, no ha ratificat encara la Convenció de 1961, ni tampoc el Conveni Europeu sobre Nacionalitat de 1997.

Què suposa tot això per en Mohammed, el fill apàtrida de l’Amira?

Si observem en detall el marc legal espanyol, i concretament l’article 13.4 de la Constitució Espanyola, les persones apàtrides tenen el dret de beneficiar-se del dret d’asil a Espanya. És un dret regulat per la Llei 12/2009, que avui dia, gairebé 7 anys després de la seva aprovació, encara no té reglament. Això suposa un tracte diferenciat entre les persones sol·licitants d’asil que són apàtrides i les persones refugiades, així com unes incompatibilitats entre les lleis que acaben per perjudicar els interessats. L’Amira hauria de poder sol·licitar el reconeixement de l’estatut d’apatrídia pel seu fill a Espanya, però la legislació actual exclou les sol·licituds a les oficines d’asil i refugi a les fronteres, vulnerant així els drets dels apàtrides que, com l’Amira i el seu fill, arriben per Melilla o Ceuta. A més a més, tot i que el Reial Decret estableixi que les sol·licituds de determinació de l’estatut d’apatrídia s’hagin de resoldre en un termini de 3 mesos, a la pràctica aquest temps s’allarga fins a més de 2 anys, incrementant d’aquesta manera la vulnerabilitat i el risc d’exclusió social de la persona sol·licitant i de la seva família.

Per tal d’evitar l’aparició d’una nova població de menors apàtrides entre els refugiats que estan intentant arribar als països veïns de les zones en conflicte i a Europa, els governs, juntament amb les organitzacions no governamentals i la societat civil, han de treballar per aconseguir els canvis necessaris a les legislacions nacionals per a què les sol·licituds d’estatut d’apatrídia es resolguin en el termini més curt possible. Així mateix, s’haurà de fer un esforç per recopilar dades sobre casos existents i treballar amb les comunitats més vulnerables, assegurant-se de que tots els nens i nenes obtenen un certificat de naixement. A l’àmbit de la cooperació internacional, els governs poden demanar l’assistència d’experts i dels organismes de l’ONU per treballar en conjunt en la solució a aquest problema.

Donar visibilitat al problema

Des de l’ACNUR, l’Agencia de l’ONU per als Refugiats, i organitzacions regionals com la Xarxa Europea sobre l’Apatrídia (European Network on Statelessness (ENS)) ja s’està treballant per conscienciar la població i a les administracions nacionals sobre aquesta qüestió. Començant per la ratificació i el compliment de les convencions per part de tots els països, es vol fomentar la cooperació entre les agències de l’ONU i els governs nacionals per promoure la revisió de les legislacions nacionals i proposar solucions sistemàtiques.

Coincidint amb el 60è aniversari de la Convenció de 1954, l’ACNUR va iniciar al 2014 la campanya de sensibilització #IBELONG (#jopertanyo) que aspira a eradicar la apatrídia en 10 anys, insistint en la necessitat de modificar aquelles lleis de nacionalitat que siguin discriminatòries. Per commemorar el primer aniversari, l’Agència per als Refugiats va publicar l’informe “Aquí Estic, Aquí Pertanyo: La Urgent Necessitat d’Acabar amb l’Apatrídia Infantil“, per mostrar l’impacte que aquest problema té en els menors, basant-se en més de 250 testimonis de 7 països. En suport d’aquesta campanya, l’ENS va iniciar fa més d’un any la campanya de sensibilització #StatelessKids (#MenorsApàtrides) que es proposa influenciar els governs europeus i mobilitzar els actors nacionals a través d’una petició presentada al Parlament Europeu, per a què cap nen o nena nascut a Europa sigui apàtrida. Al seu informe “No Child Should be Stateless” (“Cap menor hauria de ser apàtrida”), publicat al setembre de 2015, l’ENS analitza les legislacions i la protecció de menors apàtrides a Europa, concloent que l’apatrídia infantil és evitable i pot ser eradicada amb simples garanties legislatives.

Per tant, encara que en un principi sembli que nosaltres, els ciutadans, no puguem fer-hi res, tenim el poder de donar visibilitat a aquests casos invisibles, darrere els quals hi ha una història humana i vides que mereixen ser respectades. Així com en Mohammed, el fill de l’Amira, milers d’altres nens i nenes al mon estan en risc de créixer sense una nacionalitat. Víctimes de polítiques discriminatòries, conflictes regionals i jocs polítics internacionals, nascuts a territoris disputats, com per exemple, el Sàhara Occidental, Palestina, Kosovo, Kurdistan o el Tibet, corren el risc de créixer sense pertànyer a cap lloc. No obstant això, gràcies a campanyes de sensibilització i a iniciatives com la Carta Oberta de l’ACNUR i la petició impulsada per l’ENS per acabar amb l’apatrídia infantil a Europa, estem segurs de que aconseguirem posar fi a aquesta injustícia. Tots i totes tenim el dret de sentir-nos visibles.