Tornar enrere

Informe CEAR: Lesbos, 'zona zero' del dret d'asil

CEAR ha publicat avui l’informe “Lesbos, ‘zona zero’ del dret d’asil”, després d’una missió de l’organització a aquesta illa, així com a Atenes i Turquia. Els següents punts resumeixen la situació d’indefensió i desprotecció que viuen milers de persones migrants i refugiades així com les vulneracions al dret d’asil que s’estan produint a la illa a causa de l’aplicació de les polítiques acordades per la Unió Europea.

1.- Davant la falta de vies legals i segures per arribar a Europa Les persones que busquen refugi a Europa paguen a les màfies entorn de 2.000 € pel trajecte entre Ayvalik (Turquia) i l’illa grega de Lesbos. Les armilles salvavides es consideren un ‘extra’ i per tant tenen un preu a part. Mentre que el ferri oficial que fa aquest mateix trajecte costa 5€.

2.- Les arribades al nord de l’illa eren les més freqüents ja que és el recorregut més curt, uns 9 km des de la costa turca. Per evitar els dispositius de vigilància de Frontex que bloquegen aquesta ruta, actualment la majoria d’entrades es produeixen pel sud-est de la illa. Es tracta d’un recorregut d’uns 21 km i per tant molt més perillós.

3.- Les persones que arriben a Lesbos són rebuts per grups de voluntaris, els qui organitzen un petit campament provisional, amb mantes per a l’atenció d’emergència dels nouvinguts i se’ls ofereix un petit avituallament. És freqüent que apareguin quadres d’hipotèrmia a causa de les baixes temperatures del trajecte, atacs epilèptics, i altres quadres clínics.

4.- La EASO (European Asylum Support Office) és l’encarregada d’informar sobre el procés de reubicació, però en la seva majoria els refugiats no coneixen el programa i desconeixen quin és el camí a seguir en cas de voler acollir-se al mateix.

5.- El programa de reubicació només s’ofereix a persones de Síria, Eritrea, l’Iraq i Somàlia. Aquells procedents d’altres països, inclòs Afganistan, queden exclosos. Aquesta discriminació suposa una vulneració de l’article 3 de la Convenció de Ginebra que prohibeix expressament la discriminació per país d’origen.

6.- Les persones que no poden accedir al procés de reubicació a causa de la seva nacionalitat, tenen com a única opció sol·licitar asil a Grècia. A dia d’avui Grècia compta amb 52.541 refugiats al seu territori, ja sigui en camps o en trànsit. Grècia no pot fer front sola a aquesta realitat. A això se suma que des de l’any 2011 s’han considerat que Grècia no compleix amb els estàndards mínims del procediment d’asil en matèria d’acollida, tal com ha establert el Tribunal Europeu de Drets Humans.

7.- No hi ha constància que s’ofereixi assistència legal a les persones, ja sigui per sol·licitar asil, per acollir-se al programa de reubicació, per demanar un reagrupament familiar o, més greu encara, en els processos d’expulsió. Per tant, aquestes últimes es duen a terme sense cap garantia legal per als refugiats.

8.- S’ha constatat un tractament diferenciat entre les persones que van arribar a Grècia abans del 20 de març, dia de l’entrada en vigor de l’acord UE-Turquia. Les que van arribar amb anterioritat han estat en la seva majoria traslladades al continent mentre les que van arribar després estan sent formalment detingudes al centre de detenció de la illa que abans era un centre obert de registre.

9.- Les persones detingudes als centres de detenció de Lesbos han mancat d’assistència jurídica, per la qual cosa no s’ha pogut analitzar els seus casos individualment abans de procedir a una possible expulsió a Turquia si són potencials sol·licitants d’asil.

10.- La situació dels menors no acompanyats és especialment preocupant. Des de l’entrada en vigor de l’acord es creu que 170 nens es troben retingudes al centre de Moria i es desconeix quin va a ser el seu futur.

11.- A Atenes, tant en el port del Pireu com en l’aeroport abandonat de Elinikó, romanen des de fa mesos milers de persones amuntegades, dormint en petites tendes de campanya o mantes. En aquests espais actuen principalment ONG i voluntaris.

12.- Atès que la determinació de l’estatut de refugiat es basa en circumstàncies individuals, cap país d’origen hauria de qualificar-se com “segur” en termes generals. A més, la definició de Turquia com tal implicaria valorar prèviament l’aplicació del dret d’asil i el respecte dels drets humans.