Nou motius per explicar el fracàs del 26S

Des de la CCAR, qualifiquem com a “mur de mentides i excuses” l’acció de la Unió Europea per no complir amb els seu compromís d’acollida

Avui acaba el termini de dos anys que es va donar als estats de la Unió Europea per acollir més de 180.000 persones a través dels programes de reubicació i reassentament. Finalitzat aquest termini, la Unió Europea tot just ha aconseguit traslladar una de cada quatre persones de les que es va comprometre a acollir, mentre que Espanya, amb 1.983 persones entre reubicades i reassentades, tot just supera l’11% de compliment dels acords. S’apunta a 9 raons que expliquen aquest fracàs:

  • El criteri de nacionalitat. Des de l’inici es va limitar la reubicació a persones de nacionalitats que superessin una taxa de reconeixement de protecció internacional d’un 75% de mitjana al conjunt dels Estats membre. A més del seu caràcter discriminatori, contrari a la Convenció de Ginebra, això ha suposat deixar fora del procés a milers de persones que han arribat a Itàlia i Grècia des de països com Afganistan, Iraq, Sudan o Nigèria que queden fora de requisit, tot i que als seus països s’hi visquin greus conflictes.
  • Requisits inflexibles en l’acollida. En nombroses ocasions, la Comissió Europea ha lamentat les condicions restrictives que han traslladat els països membre a les autoritats gregues i italianes que realitzaven els processos d’identificació i els trasllats, a més de retards en les peticions mensuals d’acollida i les traves burocràtiques en quant a l’hora de realitzar els trasllats.

Això ha limitat tant el ritme del procés com el nombre total de persones que han estat acollides per aquests països.

  • Majors obstacles a persones vulnerables. Molts països han posat objeccions a l’hora d’acollir persones amb malalties greus o discapacitat, víctimes de violència i en particular menors no acompanyats. Una pràctica particularment insolidària que retrata l’escassa voluntat d’acollida d’aquells països que l’han dut a terme.
  • Acord UE Turquia. El 20 de març de 2016 la UE va entrar en vigor l’acord amb Turquia amb el clar propòsit de tancar la ruta marítima a les persones refugiades procedents d’aquest país. Els Estats de forma unilateral i en contra de l’acordat, van decidir que les persones que arribessin a Grècia a partir d’aquell dia no poguessin sol·licitar la seva reubicació a països de la UE, pel que s’ha vist obligades a elegir entre quedar-se a Grècia, un país amb un sistema d’acollida desbordat, o tornar als països dels que van fugir. El propi Parlament Europeu va reclamar el passat mes de maig que s’acabés amb aquesta pràctica excloent.
  • Falta de coordinació entre agents. A Itàlia s’ha realitzat amb una enorme lentitud la identificació i registre de les persones susceptibles de sol·licitar la reubicació. A més a més, ha faltat coordinació entre l’agència europea EASO i les autoritats italianes per agilitzar totes les fases del procés.
  • Mecanismes efectius de sanció. Des de l’inici, la Comissió Europea hauria d’haver estat menys tèbia i més contundent amb aquells països que no complien els terminis i incitar procediments d’infracció amb major rapidesa.
  • Voluntat política. Els països de la UE semblen haver deixat de costat el dret d’asil i la responsabilitat cap a les persones que fugen de la guerra i la persecució. No ha fet falta que governessin els partits amb un discurs clarament xenòfob. El seu discurs de la por ha estat l’excusa per a refredar més encara la voluntat d’acollida dels Estats i justificar els seus incompliments.
  • Falten sol·licitants? L’última comunicació de la Unitat de Reubicació Grega que va senyalar la no disponibilitat de persones reubicables. Però, l’últim informe de la Comissió Europea d’aquest mes desacredita aquesta dada, xifrant en 4.700 les persones “potencialment elegibles” per a ser reubicades des de Grècia i aquest any haurien arribat més de 7.200 a Itàlia. A més a més, es calcula que més de 50.000 persones refugiades romanen atrapades al país hel·lè.
  • La quota d’Hongria. La CCAR recorda que els Estats poden substituir les 54.000 places que haurien de procedir d’Hongria per reassentaments des de Turquia, on actualment resideixen més de 3 milions de refugiats i refugiades. Per tant, és evident que no falten persones per traslladar, sino voluntat per acollir-les, deixant de costat les restriccions que els propis Estats han imposat a aquest procés.

I una petició desesperada…

L’estrepitós fracàs d’aquest procés, amb el compliment de tan sols una quarta part de l’acordat, no pot servir d’excusa per no mantenir el compromís que es va fixar la UE amb les persones refugiades. Per si quedava algun dubte, la Comissió Europea va recordar aquest mes que l’obligació dels Estats en aquest procés no acaba amb la finalització del termini que es compleix demà.

Per tant, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat realitza una “petició desesperada” per a que es reimpulsin els programes de reubicació i reassentament amb una revisió immediata dels criteris per a participar, en particular eliminant la discriminació per nacionalitat i permetent participar a qui hagi arribat a Grècia després de l’acord entre la UE i Turquia, entre elles persones que hagin fugit del conflicte sirià. Així mateix, la CCAR demana a la Comissió que estableixi sancions als països europeus que hagin incomplert els terminis d’acollida.

Els programes de reubicació i reassentament encara poden millorar, o fins i tot salvar, la vida de milers de persones. La CCAR reclama a les autoritats europees que deixin de construir un mur de mentides i excuses, i encara que sigui fora del temps previst, no falti al compromís que va adquirir amb aquelles que s’han vist obligades a fugir de les seves llars i tenen en Europa la seva última esperança.