Dret d’asil

Dret d’asil

El dret d’asil està regulat pel Dret Internacional i és una obligació dels Estats. Queda recollit com a dret humà fonamental en l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans i desenvolupat en la Convenció de Ginebra del 1951 i el seu protocol (Protocol de Nova York de 1967). ‘En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se’n en altres països’.

Aquest dret no podrà ser invocat en cas de persecució basada realment en un crim de dret comú, o actes contraris als principis i fins de les Nacions Unides. L’Estat espanyol ho reconeix en la seva Constitució i ho regula a través de la seva Llei d’Asil, i està inclòs a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2007. Per tant, no es tracta d’una qüestió humanitària (encara que existeixi una dimensió humanitària) sinó d’un dret. Així, tota persona té dret a buscar protecció fora del seu país d’origen o de residència habitual i gaudir d’ella en cas de fugir d’un conflicte que posa la seva vida en perill i de tenir fundats temors de ser perseguida per motius d’ètnia, religió, nacionalitat, opinió política o pertinença a un determinat grup social.

Avui dia, aquesta Convenció continua vigent, encara que els seus més de 50 anys de vida han donat lloc a debat sobre la seva interpretació en segons quins contextos. Per a això, la seva interpretació ha anat variant d’acord amb les notes, posicionaments i directrius de l’ACNUR. Aquesta forma d’actualitzar la Convenció ha donat peu a noves interpretacions per als conceptes de gènere, LGBTI i grup social determinat.
És d’esperar, però, que la definició que regula el dret d’asil hagi de ser revisada periòdicament per poder recollir les problemàtiques que generen la necessitat de demanar asil per part de la població, com és el cas de les refugiades climàtiques, per exemple.

El principi de no devolució (non-refoulement), que prohibeix la devolució de refugiats en qualsevol forma a països o a territoris on la seva vida o la seva llibertat poden estar amenaçades a causa de la seva ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinió política, és la pedra angular de la protecció internacional. Està plasmat a l’Article 33 de la Convenció del 1951. Les úniques excepcions possibles al principi de no devolució (non-refoulement) estan expressades a l’Article 33 de la Convenció, que poden ser aplicades si la persona constitueix una amenaça per a la seguretat nacional del país on estigui vivint, o havent estat convicte d’un delicte especialment greu, constitueix un perill per a aquesta comunitat.

Segons l’ACNUR, les persones refugiades han de rebre, com a mínim, els mateixos drets i ajuda bàsica que qualsevol altra persona estrangera que sigui resident legal, inclosos certs drets des quals gaudeixen totes les persones: els refugiats tenen drets civils fonamentals, entre els quals es troben la llibertat de pensament i moviment, i el dret a no ser sotmès a tortures ni a tractes degradants. De la mateixa manera, també s’apliquen a les persones refugiades els mateixos drets econòmics i socials que posseeixi qualsevol altre individu. Totes les persones refugiades haurien de tenir accés a assistència mèdica, i totes les persones refugiades adultes haurien de gaudir del dret al treball. Cap infant refugiat hauria de quedar-se sense escolarització, ni ser empès a la prostitució ni a allistar-se a l’exèrcit.

D’altra banda, les persones refugiades no estan exemptes de deures. En particular, han de respectar les lleis del seu país d’asil.