Què va passar amb els compromisos d’acollida de refugiats?

Fa tres anys els líders europeus acordaven una resposta comuna per a traslladar en un termini màxim de dos anys a 160.000 persones que estaven arribant a Grècia i Itàlia a la recerca d’una vida digna. Tot i que aquests compromisos d’acollida de refugiats eren d’obligat compliment, un any més tard del final del termini ni tan sols van complir amb la tercera part.

Els líders europeus celebren l’enèsima cimera per donar una resposta a la mal anomenada ‘crisi dels refugiats’, amb el soroll de fons de les manifestacions que s’havien succeït en les principals ciutats europees després de la icònica i desoladora foto del petit Aylan estirat en una platja turca. Després de la trobada, encaixades de mans i somriures forçats per haver arribat a uns compromisos d’acollida de refugiats per reubicar en dos anys a 160.000 que en aquells dies estaven arribant majoritàriament a costes gregues i en menor mesura a Itàlia. Tot just dos mesos abans s’havien compromès a traslladar a una tercera part (40.000).

Uns compromisos d’acollida de refugiats que només suposaven posar un petit pegat a una odissea que va acabar aquest any amb més d’un milió de persones buscant refugi a Europa, principalment a Alemanya. No obstant això, tres anys després -un any des de la fi de termini- sabem que ni tan sols van ser capaços de complir ni amb la ridícula tercera part a la qual es van comprometre inicialment: menys del 22% en el conjunt de la UE, menys del 9 % en el cas d’Espanya. I això que durant aquests tres anys s’han succeït notícies pràcticament diàries de naufragis, moltes amb nous Aylanes. i les imatges de camps en sòl europeu han donat la volta al món, a causa de les condicions infrahumanes en què es trobaven milers de persones que esperaven en va a ser traslladades a un lloc segur i digne on se’ls garantissin els seus drets.

Si comptem les persones reassentades des de tercers països no europeus, la proporció millora lleugerament, tot i que sense acostar-se ni tan sols a la meitat del compliment dels compromisos d’acollida de refugiats: 35% de mitjana europea, enfront del 16% d’Espanya, que va trigar més de dos mesos a efectuar el primer trasllat i finalment només va ser capaç de reubicar / reassentar 2.792 persones de les 17.337 a les quals s’havia compromès en l’esmentada cimera. Un clamorós incompliment que va provocar fins i tot la condemna del Tribunal Suprem. No obstant això, hi va haver països com els de l’anomenat grup de Visegrad (Polònia, Hongria, República Txeca i Eslovàquia) que pràcticament no van moure un dit per acollir a cap persona i van fer tot el possible per boicotejar aquests acords d’obligat compliment.

La manca de sancions va provocar que l’orgull d’incomplir corregués com la pólvora pels països de l’Est fins a contagiar a la resta del continent. En el seu lloc, la Comissió Europea es va dedicar a construir un gran ‘Mur de Mentides‘ per intentar justificar l’injustificable, com que no hi havia persones refugiades reubicables, perquè aplicaven un criteri de nacionalitat discriminatori contrari als principis fonamentals del dret d’asil. Persones d’origen afganès, iraquià, iranià i moltes africanes van quedar des del primer moment excloses d’aquests compromisos, ja que les autoritats europees van considerar que en els seus països no corrien perill. També van quedar atrapades qui fugien per la seva orientació sexual o identitat de gènere o altres motius de persecució que no es valoraven de manera individualitzada. I les que van arribar a les illes gregues a partir d’abril de 2016, després de la signatura de l’acord il·legal entre la UE-Turquia.

Mentrestant, el sistema d’asil grec ha seguit col·lapsat i s’ha convertit en una ratera inhumana per a més de 60.000 persones atrapades en aquest país, de les quals més de 17.000 persones es troben durant mesos (de vegades fins i tot anys) amuntegades en els centres de recepció de les illes gregues, triplicant la seva capacitat total de 6.000 places. No menys preocupant és la situació a Itàlia on, segons denuncien organitzacions com Metges Sense Fronteres, “més de 10.000 persones malviuen exclosos sense atenció sanitària, menjar, aigua ni refugi”.

A finals de l’any passat, la Comissió Europea va semblar posar fi a les fallides reubicacions amb una nova quota d’acollida de 50.000 places que serien assignades a cada país voluntàriament mitjançant el reassentament. Entre tots els països europeus només van arribar a oferir 39.758 places (2.250 en el cas d’Espanya). No obstant això, fins ara no hi ha confirmació oficial que s’estigui efectuant cap trasllat dins d’aquest nou pla.

Actualment se segueixen repetint les cimeres sobre migració, però ja pràcticament ningú esmenta aquells compromisos d’acollida de refugiats l’incompliment ha deixat a la cuneta a milers de persones. Les úniques reubicacions són aquelles que es fan ‘en calent’ davant el tancament de ports d’Itàlia i Malta als vaixells de rescat de les organitzacions que pràcticament s’han vist obligades a desaparèixer de la Mediterrània Central. Tampoc es parla de vies legals i segures perquè no es vegin condemnades a recórrer a traficants per poder arribar a un lloc on puguin sol·licitar asil. L’única cosa en el que semblen posar-se d’acord és en tractar d’allunyar el màxim possible a les persones migrants i refugiades de les seves fronteres, encara que això suposi finançar a països com Turquia, el Marroc, Líbia, Egipte o qualsevol altre que es presti a frenar les arribades, encara que això suposi posar en risc drets humans i vides.