Selecció de treball de l'alumnat del curs "Asil, Immigració i Drets Humans"
10/02/2018
Dels treballs finals elaborats per l’alumnat de la primera edició online del curs Asil, Immigració i Drets Humans, el comitè acadèmic del curs ha seleccionat aquest per a la seva publicació. Aquest treball resumeix la situació de les persones refugiades a le sportes d’Europa i ha estat elaborat per l’alumna i voluntària de la CCAR Eulàlia Bassedas. Bona lectura!
A les portes d’Europa
Eulàlia Bassedas
“Perquè en aquest segle ja no hi ha estrangers, només hi ha “companys de viatge”. Els nostres contemporanis, tant els que viuen a l’altra banda del carrer com als qui hi ha a l’altra punta del món, són només a dues passes de casa nostra.”
Amin Maalouf (“Un món desajustat “)
Si volem explicar les raons del drama humanitari d’una població de milers de persones que s’han trobat atrapades i que tenim a les portes d’Europa des de fa uns mesos, ens hem de remuntar a fets de fa molts anys, al llarg del segle XX.
Per fer-ho, ens pot ser útil un repàs històric dels esdeveniments que van portar a Europa i els països occidentals a crear uns valors i normes basats en els drets humans; també dels conflictes i que han generat grans canvis a Europa i a d’altres països que han provocat grans moviments de persones a tot el món; i finalment, la situació actual vista des d’una part de la població que té sentiments de gran malestar amb el que percep que està passant a una població indefensa a quatre passes de casa seva.
Una mica d’història
En finalitzar la segona guerra mundial es van generar, entre els països guanyadors, una sèrie de moviments dirigits a intentar evitar en el futur desgràcies com les que havien succeït a tot el món (1939-1945) i en els que estaven implicats la majoria de països. Aquest fet va portar els polítics d’aquell moment a promoure i signar el 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans, en la que en trenta articles es recullen els drets humans considerats bàsics que s’apliquen, sense cap excepció, a tots els éssers humans. Es tracta d’un document d’obligat compliment per part de tots els països.
En una lectura centrada en el tema dels desplaçaments de població, ens interessa assenyalar l’article 13, en el que es reconeix el dret de la lliure circulació en proclamar que “tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l’interior d’un Estat” i que “tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi”. Així mateix, a l’article 14 es declara que ” en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se’n en d’altres països”. Aquesta declaració dóna un marc a d’altres lleis i normes que s’han anat generant com a resposta de les necessitats que s’anaven presentant. En aquest sentit, esmentarem la Convenció de Ginebra de 1951 en la que es desenvolupa l’estatut dels refugiats. S’hi identifica una persona refugiada com [aquella que] “a causa de temors fundats de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques es troba fora del seu país de nacionalitat i no pugui, o a causa d’aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció de tal país; o que, mancant de nacionalitat i trobant-se, a conseqüència de tals esdeveniment, fora del país on abans tingués la seva residencia habitual, no pugui o, a causa d’aquests temors, no vulgui tornar-hi”. Un altre document important és el Protocol de Nova York de 1967 (sobre l’Estatut dels refugiat) que complementa i actualitza la Convenció de Ginebra. Finalment en aquest recull d’elements normatius, volem fer esment a la creació de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) per part de les Nacions Unides l’any 1950 per gestionar la immigració forçada de molts milions de persones després de la segona guerra mundial i que ha continuat treballant en molts conflictes on s’han creat situacions de desplaçament forçat de persones (conflictes a Amèrica Llatina, a Àsia i a Europa pel conflicte dels Balcans). La creació d’aquest organisme ha permès donar consell als governs, promoure legislació sobre asil, protegir els refugiats i supervisar l’aplicació de la Convenció de 1951.
A partir dels anys 80 alguns països de la Unió Europea promouen l’establiment d’un Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA) que ha quedat concretat en diferents acords, directives i tractats que donen les indicacions i criteris de qualificació de les persones que arriben als diferents països i els procediments que cal posar en marxa per acollir-los i protegir-los. Tots els països que formen part de la Unió Europea han de complir-los. Així, tenim unes normes que permeten, promouen i organitzen l’acolliment. Al mateix temps, però, hi ha hagut polítiques complementàries per part de diferents països que han portat al tancament de fronteres i a incompliments dels acords, que ens han conduït a una situació insostenible, en la que podríem posar en qüestió l’acompliment de la Declaració dels Drets Humans. Espanya reconeix el dret d’asil a la Constitució i el regula a través de la Llei 12/2009 que recull les normatives europees, però la manca de tradició del país en l’acolliment de refugiats i la manca de desenvolupament de la llei ens mostra que aquest tema no sembla prioritari per l’actual govern.
L’Europa de somni
Al llarg dels anys, les polítiques que han dut a terme diferents països, la bonança econòmica de la segona meitat del segle XX i el desenvolupament del coneixement han fet que la majoria dels països d’Europa i els països del Nord d’Amèrica hagin desenvolupat societats benestants. En la societat del benestar la població ha tingut la impressió que podia millorar el seu estatus econòmic, cultural i social a través del seu treball, esforç i accés al coneixement i educació. Durant un temps aquestes societats han tendit a la relativa eliminació de les desigualtats entre les persones i els drets que provenien de la Declaració Universal dels Drets Humans eren un marc pel que els governs i els seus ciutadans creien que valia la pena lluitar. Als ulls de molts ciutadans d’altres països i continents que estaven iniciant el seu desenvolupament econòmic, polític i social, Europa i en general els països “occidentals” han esdevingut el mirall en el que es volien veure reflectits. S’ha tramès la imatge que en aquests països es podia millorar, hi havia oportunitats per a tothom i això ha produït un efecte crida de la població que viu en països en els que hi ha moltes dificultats en el dia a dia o bé no hi ha perspectives de futur, ja sigui per la violència, per problemes econòmics o bé per injustícies. En un món globalitzat, la imatge que els països europeus han “enviat” a tot el món (a través dels mitjans de comunicació, de l’exportació de la seva cultura, de la seva legislació,…) ha acabat essent un engany per a molts ciutadans d’altres països que volien tenir més seguretats pel futur dels seus fills[1].
Naturalment, des dels països europeus sabem que la realitat del dia a dia en els nostres països no és tant idíl·lica. Sabem que tenim moltes dificultats per garantir la cohesió social dels diferents països, perquè el dret a l’educació sense desigualtats no està garantida a tota la població, perquè el dret del treball i a l’habitatge està poc abastable per la població més vulnerable, i que efectivament, hi ha molta població vulnerable a la que segurament no sabem donar la resposta prou adequada sobre tot en moments de crisi econòmica i quan els governs no tenen a la seva agenda la millora real de la població. El que podem dir que s’ha aconseguit en aquests països és poder conviure, amb les nostres diferències i petits conflictes, en pau al llarg de més de cinquanta anys desenvolupant-nos i creant riquesa, malgrat que sabem que estem molt lluny de ser una societat justa en la que tots els ciutadans tinguin acomplerts els seus drets (per les grans desigualtats, per la inexistència o precarització del treball, per la corrupció, per l’evasió fiscal, per la misèria en determinades zones, pel gran poder de l’economia no inclusiva,….).
Els conflictes continuen
En aquest mateix temps, en el que a Europa s’ha pogut viure en pau, han esclatat o s’han enquistat nombrosos conflictes bèl·lics (per motius religiosos, territorials, polítics…) a diferents llocs del món (Palestina, Afganistan, Síria, Líbia, Pakistan, Sudan del Sud, Ucraïna….). També han continuat les dificultats econòmiques o polítiques a alguns països (Colombia, Venezuela, Perú, Mali, Guinea, …) que han generat persones en moviment per buscar millor futur, fugint de la violència i de la fam, ja sigui en el mateix país fugint de zones en conflicte (desplaçats interns), com marxant del país (desplaçats externs). En moments dramàtics en els que hi ha una part de la població que veu que no podrà tenir un futur millor en el país on ha nascut, és quan es generen moviments de persones que busquen precisament el que no troben en el seu país. No cal anar molt lluny per recordar que en la nostra societat, la generació dels que eren joves i adults els anys trenta-quaranta (la generació dels nostres pares i avis), també es van trobar en una situació d’aquest tipus al final de la guerra civil. L’any 1939, 450.000 persones van fugir i van acabar recollides en camps de refugiats a França i posteriorment aconseguint ésser ciutadans d’altres països (Mèxic, Argentina, França,…).
Com llavors, la majoria de la població que fuig dels conflictes bèl·lics del nord d’Àfrica està en països propers al seu. Segons dades de l’ACNUR de 2016, després de l’inici de la guerra de Síria, i al cap de molts anys de conflicte a la zona de l’Orient Mitjà, i la pobresa en moltes zones del món, la majoria dels desplaçats forçats en nombres absoluts són a Turquia (2,9 milions), Pakistan (1,4 milions), Líban (1 milió), Irán (979.400), Uganda (940.800) , Etiòpia (791.600), Jordània (685.200), Alemanya (670.000), Rep del Congo (452.000) i Kenia (451.100).
També aquest mateix any, a tot el món, hem aconseguit el trist rècord de 65,6 milions de desplaçats, dels quals 25 milions i mig són desplaçats externs. En termes relatius el Líban continua essent el país que acull més refugiats per habitant (1 refugiat per 6 habitants del país), seguit de Jordània (1 per cada 11) i de Turquia (1 per cada 28).
Font Acnur
Segons l’ACNUR actualment hi ha 2,8 milions de persones desplaçades que han fet demanda d’asil al país on han arribat i que estan en espera d’obtenir una resolució.
La població atrapada a les portes d’Europa
Així, hem pogut constatar que a les portes d’Europa, a Turquia, hi ha 2,9 milions de persones. Totes elles eren les que volien arribar a Europa per poder complir el somni d’aconseguir el millor per a elles i les seves famílies.
La Unió Europea ha anat fent paulatinament polítiques de tancament de les fronteres i darrerament ha pres acords que van en contra dels que els mateixos països havien pres al llarg del període 2010-2014. Entre ells (Acords de Turquia, 2016), volem esmentar el tancament de fronteres amb la intenció que arribin menys persones migrants i refugiades als països de la Unió. Per aconseguir aquests objectius s’han continuat construint molts murs que impedeixen la lliure circulació. S’afegeixen als que ja hi havia des de fa uns anys. En trobem als següents llocs: Murs de Ceuta i Melilla a territori espanyol del nord d’Àfrica; Mur de Calais a França; Tanca a la frontera entre Hongria i Sèrbia; entre Hongria i Croàcia; entre Bulgària i Turquia; entre Àustria i Eslovènia; entre Eslovènia i Croàcia; entre Grècia i Macedònia; entre Grècia i Turquia; i entre Noruega i Rússia. En total són centenars de kilòmetres de murs de la vergonya.
Font: The Washington Post
Veiem doncs que cada cop s’estan fent polítiques que impedeixen a ciutadans desplaçats acomplir el gran somni europeu que molts pensaven aconseguir. A aquest tancament, hem d’afegir l’incompliment de l’acord de tots els països d’Europa del termini de dos anys per acollir en total 180.000 refugiats repartits per tots ells. Finalment, només s’ha acollit una quarta part dels que els polítics s’havien compromès.
Turquia, té el mandat de gestionar, amb els diners rebuts de la Unió Europea gràcies als Acords esmentats anteriorment, l’acollida, expulsió o reubicació dels gairebé tres milions de persones que estan retingudes. A més a Itàlia i Grècia hi ha molts milers de persones que esperen aconseguir reconeixement d’asil o bé papers per reunir-se amb els seus familiars que ja resideixen en algun país europeu. Viuen en camps en unes condicions molt precàries i amb moltes dificultats per iniciar projectes de futur a Europa.
Com ho viu la ciutadania europea?
A Europa, en una determinada part de la població, està creixent el sentiment de pèrdua d’una identitat europea basada en la tradició cultural cristiana i en la unicitat del color de la pell. Sembla que aquests ciutadans no accepten la realitat d’una diversitat de la població actual (de religions, d’ètnies, de cultures) producte lògic dels anys de colonització dels països europeus a països africans i asiàtics. Aquesta pèrdua es tradueix en por, que és aprofitada per la majoria dels actuals partits polítics per incrementar les polítiques d’aïllament, de tancament, de culpabilització dels problemes actuals a les anteriors polítiques d’obertura. I això fa que cada cop més, si no es posa remei, els valors de solidaritat, inclusió social i obertura que havien estat propis de la cultura europea dels darrers anys quedin progressivament oblidats.
Una altra part de la població, però, s’avergonyeix de les accions que els seus governs duen a terme en relació a aquest tema i es creen moviments civils d’ajut als refugiats a través de ONG o d’iniciatives individuals (estades als camps d’Itàlia i Grècia, salvament al mar, moviments de rebuig a través de manifestacions, col·laboració amb entitats,…). Aquestes accions es duen a terme en el lloc on són les persones refugiades: ja sigui a les ciutats o pobles als que alguns han arribat i on confien estabilitzar-se i esperen la regulació de la seva situació legal, o bé als llocs on han quedat atrapats “gràcies” a les polítiques de tancament de fronteres (Grècia i Itàlia). Actualment a Grècia hi ha encara dos tipus de camps: els oficials amb recursos de diverses ONG, i els no-oficials. A través de l’experiència explicada per persones que han estat en aquests camps[2], el desig de la població, a curt termini, és poder viure amb una certa normalitat el dia a dia (que els nens puguin “anar a l’escola”, poder menjar àpats similars als que feien al seu país, poder dormir sense passar fred, tenir garantida la salut bàsica,…). Des d’aquesta perspectiva, l’acció dels voluntaris (ajudar a organitzar en espais precaris la possibilitat de que els nens puguin rebre classes dels mestres que també són refugiats amb materials en la seva llengua; o bé comprar verdures que complementen el menjar “d’avió” que alguna ONG els serveix) contribueix a aquesta mínima normalització.
Igualment, d’altres ciutadans mantenen contacte amb la població desplaçada que ha arribat a algun país europeu fent tasques d’acompanyament per tràmits diversos, suport lingüístic a través de parella lingüística, col·laboració en la recerca d’habitatge, traducció pels que no coneixen la llengua,.. a través de la seva vinculació a entitats no governamentals i organitzacions de governs locals o autònoms.
Moltes de les persones que, de manera voluntària, donen una part del seu temps a la població més vulnerable de la societat, ho fan perquè creuen que és una manera de compensar la injustícia que la nostra societat està fent als més necessitats. Creuen que els que han hagut de fugir de guerres i desastres es mereixen tenir el dret de tornar a començar en un altre país, com de fet la Declaració de Drets Humans els ho reconeix.
Sembla que els polítics dels estats que formen la Unió Europea, estan molt preocupats per aquesta part de la població que té por i no accepta nous canvis i veiem que s’estan fent polítiques que van dirigides sobre tot a acontentar aquest grup de població, -que són els seus votants!-. Però cal preguntar-nos quins valors de futur estem construint per la població jove europea i de quina manera pagarem a la llarga aquesta insolidaritat dels estats actuals, si tenim en compte les dures vivències que estan patint els nens i joves que estan vivint en els camps, quan veuen com estan essent tractats els seus pares. Quin és el futur d’Europa? Quina Europa volem? Què farien els polítics si les persones assentades als països europeus però sense ciutadania europea poguessin votar a les eleccions generals?
Perspectives de futur?
Per acabar, ens queden molts interrogants que no poden ser respostos immediatament. Ens queda confiar en que les actuacions individuals dels ciutadans podran alleugerir en certa mesura la dura experiència del dia a dia que viuen les persones desplaçades i en procés de trobar refugi. Les persones que han sofert situacions traumàtiques necessiten un temps i ajuda per poder tornar a refer la seva vida. Segurament no totes podran tornar a aconseguir uns índexs d’estabilitat mental equiparables a la població que no ha patit, i les situacions viscudes marcaran definitivament limitacions en la seva capacitat de pensar, estimar, construir, riure, aprendre…
Però per sort, no totes queden enganxades als seus durs records al llarg de la vida i poden vèncer les vivències doloroses. Una manera de superar-les està en enfortir la capacitat de resiliència, que és l’aptitud que tenen les persones de resistir i superar agressions continuades. La resiliència es construeix a través de les experiències interpersonals de sentir-se cuidat, de rebre atencions amb estima, de sentir-se comprès i ajudat, de sentir-se tractat amb afecte, de sentir que els altres confien en ell/a,… És per això que alguns autors (Barudy, 2016) expressen que “la confiança i la solidaritat d’altres persones és condició imprescindible per a que es pugui recuperar la confiança en un mateix i en la condició humana”. En aquest sentit hem de tenir l’esperança que les accions solidàries de la societat civil aportin la possibilitat de permetre a les persones refugiades augmentar la seva capacitat de resiliència que els ajudi a reconstruir-se després de les situacions viscudes.
És per això, que tal com diu G.D. – veure nota 2- el que hem de fer és NO OBLIDAR que els refugiats continuen essent a les portes d’Europa.
Bibliografia/webgrafia
DESPLAZAMIENTO
ACNUR (2017) Tendencias globales. Desplazamiento forzado en 2016. (http://www.acnur.org/recursos/estadisticas/; (http://www.acnur.es/PDF/Tendencias2016.pdf)
http://entreterres.org/leuropa-fortalesa
https://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Giulia-Duch_3_1941435840.html
http://www.migreurop.org/article2764.html?lang=es
http://ccar.cat/
Barudy,J.: Hay vida tras la tragedia; Bennegady,R.: Las heridas de los refugiados, en El Pais, Ideas: Tiempo de Resiliencia, 27 de marzo de 2016
[1] Un exemple que ho il·lustra és el que diu una noia senegalesa: “Vaig venir a Europa perseguint el somni del paradís dels drets humans”. (article de Bru Rovira al diari Ara de 28 de gener de 2018)
[2] G.D. a https://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Giulia-Duch_3_1941435840.html; i X.A i S.M. a la Xerrada “Vaig ser foraster i em vau acollir”, organitzada per Càritas.
A les portes d’Europa
Eulàlia Bassedas
“Perquè en aquest segle ja no hi ha estrangers, només hi ha “companys de viatge”. Els nostres contemporanis, tant els que viuen a l’altra banda del carrer com als qui hi ha a l’altra punta del món, són només a dues passes de casa nostra.”
Amin Maalouf (“Un món desajustat “)
Si volem explicar les raons del drama humanitari d’una població de milers de persones que s’han trobat atrapades i que tenim a les portes d’Europa des de fa uns mesos, ens hem de remuntar a fets de fa molts anys, al llarg del segle XX.
Per fer-ho, ens pot ser útil un repàs històric dels esdeveniments que van portar a Europa i els països occidentals a crear uns valors i normes basats en els drets humans; també dels conflictes i que han generat grans canvis a Europa i a d’altres països que han provocat grans moviments de persones a tot el món; i finalment, la situació actual vista des d’una part de la població que té sentiments de gran malestar amb el que percep que està passant a una població indefensa a quatre passes de casa seva.
Una mica d’història
En finalitzar la segona guerra mundial es van generar, entre els països guanyadors, una sèrie de moviments dirigits a intentar evitar en el futur desgràcies com les que havien succeït a tot el món (1939-1945) i en els que estaven implicats la majoria de països. Aquest fet va portar els polítics d’aquell moment a promoure i signar el 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans, en la que en trenta articles es recullen els drets humans considerats bàsics que s’apliquen, sense cap excepció, a tots els éssers humans. Es tracta d’un document d’obligat compliment per part de tots els països.
En una lectura centrada en el tema dels desplaçaments de població, ens interessa assenyalar l’article 13, en el que es reconeix el dret de la lliure circulació en proclamar que “tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l’interior d’un Estat” i que “tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi”. Així mateix, a l’article 14 es declara que ” en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se’n en d’altres països”. Aquesta declaració dóna un marc a d’altres lleis i normes que s’han anat generant com a resposta de les necessitats que s’anaven presentant. En aquest sentit, esmentarem la Convenció de Ginebra de 1951 en la que es desenvolupa l’estatut dels refugiats. S’hi identifica una persona refugiada com [aquella que] “a causa de temors fundats de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques es troba fora del seu país de nacionalitat i no pugui, o a causa d’aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció de tal país; o que, mancant de nacionalitat i trobant-se, a conseqüència de tals esdeveniment, fora del país on abans tingués la seva residencia habitual, no pugui o, a causa d’aquests temors, no vulgui tornar-hi”. Un altre document important és el Protocol de Nova York de 1967 (sobre l’Estatut dels refugiat) que complementa i actualitza la Convenció de Ginebra. Finalment en aquest recull d’elements normatius, volem fer esment a la creació de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) per part de les Nacions Unides l’any 1950 per gestionar la immigració forçada de molts milions de persones després de la segona guerra mundial i que ha continuat treballant en molts conflictes on s’han creat situacions de desplaçament forçat de persones (conflictes a Amèrica Llatina, a Àsia i a Europa pel conflicte dels Balcans). La creació d’aquest organisme ha permès donar consell als governs, promoure legislació sobre asil, protegir els refugiats i supervisar l’aplicació de la Convenció de 1951.
A partir dels anys 80 alguns països de la Unió Europea promouen l’establiment d’un Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA) que ha quedat concretat en diferents acords, directives i tractats que donen les indicacions i criteris de qualificació de les persones que arriben als diferents països i els procediments que cal posar en marxa per acollir-los i protegir-los. Tots els països que formen part de la Unió Europea han de complir-los. Així, tenim unes normes que permeten, promouen i organitzen l’acolliment. Al mateix temps, però, hi ha hagut polítiques complementàries per part de diferents països que han portat al tancament de fronteres i a incompliments dels acords, que ens han conduït a una situació insostenible, en la que podríem posar en qüestió l’acompliment de la Declaració dels Drets Humans. Espanya reconeix el dret d’asil a la Constitució i el regula a través de la Llei 12/2009 que recull les normatives europees, però la manca de tradició del país en l’acolliment de refugiats i la manca de desenvolupament de la llei ens mostra que aquest tema no sembla prioritari per l’actual govern.
L’Europa de somni
Al llarg dels anys, les polítiques que han dut a terme diferents països, la bonança econòmica de la segona meitat del segle XX i el desenvolupament del coneixement han fet que la majoria dels països d’Europa i els països del Nord d’Amèrica hagin desenvolupat societats benestants. En la societat del benestar la població ha tingut la impressió que podia millorar el seu estatus econòmic, cultural i social a través del seu treball, esforç i accés al coneixement i educació. Durant un temps aquestes societats han tendit a la relativa eliminació de les desigualtats entre les persones i els drets que provenien de la Declaració Universal dels Drets Humans eren un marc pel que els governs i els seus ciutadans creien que valia la pena lluitar. Als ulls de molts ciutadans d’altres països i continents que estaven iniciant el seu desenvolupament econòmic, polític i social, Europa i en general els països “occidentals” han esdevingut el mirall en el que es volien veure reflectits. S’ha tramès la imatge que en aquests països es podia millorar, hi havia oportunitats per a tothom i això ha produït un efecte crida de la població que viu en països en els que hi ha moltes dificultats en el dia a dia o bé no hi ha perspectives de futur, ja sigui per la violència, per problemes econòmics o bé per injustícies. En un món globalitzat, la imatge que els països europeus han “enviat” a tot el món (a través dels mitjans de comunicació, de l’exportació de la seva cultura, de la seva legislació,…) ha acabat essent un engany per a molts ciutadans d’altres països que volien tenir més seguretats pel futur dels seus fills[1].
Naturalment, des dels països europeus sabem que la realitat del dia a dia en els nostres països no és tant idíl·lica. Sabem que tenim moltes dificultats per garantir la cohesió social dels diferents països, perquè el dret a l’educació sense desigualtats no està garantida a tota la població, perquè el dret del treball i a l’habitatge està poc abastable per la població més vulnerable, i que efectivament, hi ha molta població vulnerable a la que segurament no sabem donar la resposta prou adequada sobre tot en moments de crisi econòmica i quan els governs no tenen a la seva agenda la millora real de la població. El que podem dir que s’ha aconseguit en aquests països és poder conviure, amb les nostres diferències i petits conflictes, en pau al llarg de més de cinquanta anys desenvolupant-nos i creant riquesa, malgrat que sabem que estem molt lluny de ser una societat justa en la que tots els ciutadans tinguin acomplerts els seus drets (per les grans desigualtats, per la inexistència o precarització del treball, per la corrupció, per l’evasió fiscal, per la misèria en determinades zones, pel gran poder de l’economia no inclusiva,….).
Els conflictes continuen
En aquest mateix temps, en el que a Europa s’ha pogut viure en pau, han esclatat o s’han enquistat nombrosos conflictes bèl·lics (per motius religiosos, territorials, polítics…) a diferents llocs del món (Palestina, Afganistan, Síria, Líbia, Pakistan, Sudan del Sud, Ucraïna….). També han continuat les dificultats econòmiques o polítiques a alguns països (Colombia, Venezuela, Perú, Mali, Guinea, …) que han generat persones en moviment per buscar millor futur, fugint de la violència i de la fam, ja sigui en el mateix país fugint de zones en conflicte (desplaçats interns), com marxant del país (desplaçats externs). En moments dramàtics en els que hi ha una part de la població que veu que no podrà tenir un futur millor en el país on ha nascut, és quan es generen moviments de persones que busquen precisament el que no troben en el seu país. No cal anar molt lluny per recordar que en la nostra societat, la generació dels que eren joves i adults els anys trenta-quaranta (la generació dels nostres pares i avis), també es van trobar en una situació d’aquest tipus al final de la guerra civil. L’any 1939, 450.000 persones van fugir i van acabar recollides en camps de refugiats a França i posteriorment aconseguint ésser ciutadans d’altres països (Mèxic, Argentina, França,…).
Com llavors, la majoria de la població que fuig dels conflictes bèl·lics del nord d’Àfrica està en països propers al seu. Segons dades de l’ACNUR de 2016, després de l’inici de la guerra de Síria, i al cap de molts anys de conflicte a la zona de l’Orient Mitjà, i la pobresa en moltes zones del món, la majoria dels desplaçats forçats en nombres absoluts són a Turquia (2,9 milions), Pakistan (1,4 milions), Líban (1 milió), Irán (979.400), Uganda (940.800) , Etiòpia (791.600), Jordània (685.200), Alemanya (670.000), Rep del Congo (452.000) i Kenia (451.100).
També aquest mateix any, a tot el món, hem aconseguit el trist rècord de 65,6 milions de desplaçats, dels quals 25 milions i mig són desplaçats externs. En termes relatius el Líban continua essent el país que acull més refugiats per habitant (1 refugiat per 6 habitants del país), seguit de Jordània (1 per cada 11) i de Turquia (1 per cada 28).
Font Acnur
Segons l’ACNUR actualment hi ha 2,8 milions de persones desplaçades que han fet demanda d’asil al país on han arribat i que estan en espera d’obtenir una resolució.
La població atrapada a les portes d’Europa
Així, hem pogut constatar que a les portes d’Europa, a Turquia, hi ha 2,9 milions de persones. Totes elles eren les que volien arribar a Europa per poder complir el somni d’aconseguir el millor per a elles i les seves famílies.
La Unió Europea ha anat fent paulatinament polítiques de tancament de les fronteres i darrerament ha pres acords que van en contra dels que els mateixos països havien pres al llarg del període 2010-2014. Entre ells (Acords de Turquia, 2016), volem esmentar el tancament de fronteres amb la intenció que arribin menys persones migrants i refugiades als països de la Unió. Per aconseguir aquests objectius s’han continuat construint molts murs que impedeixen la lliure circulació. S’afegeixen als que ja hi havia des de fa uns anys. En trobem als següents llocs: Murs de Ceuta i Melilla a territori espanyol del nord d’Àfrica; Mur de Calais a França; Tanca a la frontera entre Hongria i Sèrbia; entre Hongria i Croàcia; entre Bulgària i Turquia; entre Àustria i Eslovènia; entre Eslovènia i Croàcia; entre Grècia i Macedònia; entre Grècia i Turquia; i entre Noruega i Rússia. En total són centenars de kilòmetres de murs de la vergonya.
Font: The Washington Post
Veiem doncs que cada cop s’estan fent polítiques que impedeixen a ciutadans desplaçats acomplir el gran somni europeu que molts pensaven aconseguir. A aquest tancament, hem d’afegir l’incompliment de l’acord de tots els països d’Europa del termini de dos anys per acollir en total 180.000 refugiats repartits per tots ells. Finalment, només s’ha acollit una quarta part dels que els polítics s’havien compromès.
Turquia, té el mandat de gestionar, amb els diners rebuts de la Unió Europea gràcies als Acords esmentats anteriorment, l’acollida, expulsió o reubicació dels gairebé tres milions de persones que estan retingudes. A més a Itàlia i Grècia hi ha molts milers de persones que esperen aconseguir reconeixement d’asil o bé papers per reunir-se amb els seus familiars que ja resideixen en algun país europeu. Viuen en camps en unes condicions molt precàries i amb moltes dificultats per iniciar projectes de futur a Europa.
Com ho viu la ciutadania europea?
A Europa, en una determinada part de la població, està creixent el sentiment de pèrdua d’una identitat europea basada en la tradició cultural cristiana i en la unicitat del color de la pell. Sembla que aquests ciutadans no accepten la realitat d’una diversitat de la població actual (de religions, d’ètnies, de cultures) producte lògic dels anys de colonització dels països europeus a països africans i asiàtics. Aquesta pèrdua es tradueix en por, que és aprofitada per la majoria dels actuals partits polítics per incrementar les polítiques d’aïllament, de tancament, de culpabilització dels problemes actuals a les anteriors polítiques d’obertura. I això fa que cada cop més, si no es posa remei, els valors de solidaritat, inclusió social i obertura que havien estat propis de la cultura europea dels darrers anys quedin progressivament oblidats.
Una altra part de la població, però, s’avergonyeix de les accions que els seus governs duen a terme en relació a aquest tema i es creen moviments civils d’ajut als refugiats a través de ONG o d’iniciatives individuals (estades als camps d’Itàlia i Grècia, salvament al mar, moviments de rebuig a través de manifestacions, col·laboració amb entitats,…). Aquestes accions es duen a terme en el lloc on són les persones refugiades: ja sigui a les ciutats o pobles als que alguns han arribat i on confien estabilitzar-se i esperen la regulació de la seva situació legal, o bé als llocs on han quedat atrapats “gràcies” a les polítiques de tancament de fronteres (Grècia i Itàlia). Actualment a Grècia hi ha encara dos tipus de camps: els oficials amb recursos de diverses ONG, i els no-oficials. A través de l’experiència explicada per persones que han estat en aquests camps[2], el desig de la població, a curt termini, és poder viure amb una certa normalitat el dia a dia (que els nens puguin “anar a l’escola”, poder menjar àpats similars als que feien al seu país, poder dormir sense passar fred, tenir garantida la salut bàsica,…). Des d’aquesta perspectiva, l’acció dels voluntaris (ajudar a organitzar en espais precaris la possibilitat de que els nens puguin rebre classes dels mestres que també són refugiats amb materials en la seva llengua; o bé comprar verdures que complementen el menjar “d’avió” que alguna ONG els serveix) contribueix a aquesta mínima normalització.
Igualment, d’altres ciutadans mantenen contacte amb la població desplaçada que ha arribat a algun país europeu fent tasques d’acompanyament per tràmits diversos, suport lingüístic a través de parella lingüística, col·laboració en la recerca d’habitatge, traducció pels que no coneixen la llengua,.. a través de la seva vinculació a entitats no governamentals i organitzacions de governs locals o autònoms.
Moltes de les persones que, de manera voluntària, donen una part del seu temps a la població més vulnerable de la societat, ho fan perquè creuen que és una manera de compensar la injustícia que la nostra societat està fent als més necessitats. Creuen que els que han hagut de fugir de guerres i desastres es mereixen tenir el dret de tornar a començar en un altre país, com de fet la Declaració de Drets Humans els ho reconeix.
Sembla que els polítics dels estats que formen la Unió Europea, estan molt preocupats per aquesta part de la població que té por i no accepta nous canvis i veiem que s’estan fent polítiques que van dirigides sobre tot a acontentar aquest grup de població, -que són els seus votants!-. Però cal preguntar-nos quins valors de futur estem construint per la població jove europea i de quina manera pagarem a la llarga aquesta insolidaritat dels estats actuals, si tenim en compte les dures vivències que estan patint els nens i joves que estan vivint en els camps, quan veuen com estan essent tractats els seus pares. Quin és el futur d’Europa? Quina Europa volem? Què farien els polítics si les persones assentades als països europeus però sense ciutadania europea poguessin votar a les eleccions generals?
Perspectives de futur?
Per acabar, ens queden molts interrogants que no poden ser respostos immediatament. Ens queda confiar en que les actuacions individuals dels ciutadans podran alleugerir en certa mesura la dura experiència del dia a dia que viuen les persones desplaçades i en procés de trobar refugi. Les persones que han sofert situacions traumàtiques necessiten un temps i ajuda per poder tornar a refer la seva vida. Segurament no totes podran tornar a aconseguir uns índexs d’estabilitat mental equiparables a la població que no ha patit, i les situacions viscudes marcaran definitivament limitacions en la seva capacitat de pensar, estimar, construir, riure, aprendre…
Però per sort, no totes queden enganxades als seus durs records al llarg de la vida i poden vèncer les vivències doloroses. Una manera de superar-les està en enfortir la capacitat de resiliència, que és l’aptitud que tenen les persones de resistir i superar agressions continuades. La resiliència es construeix a través de les experiències interpersonals de sentir-se cuidat, de rebre atencions amb estima, de sentir-se comprès i ajudat, de sentir-se tractat amb afecte, de sentir que els altres confien en ell/a,… És per això que alguns autors (Barudy, 2016) expressen que “la confiança i la solidaritat d’altres persones és condició imprescindible per a que es pugui recuperar la confiança en un mateix i en la condició humana”. En aquest sentit hem de tenir l’esperança que les accions solidàries de la societat civil aportin la possibilitat de permetre a les persones refugiades augmentar la seva capacitat de resiliència que els ajudi a reconstruir-se després de les situacions viscudes.
És per això, que tal com diu G.D. – veure nota 2- el que hem de fer és NO OBLIDAR que els refugiats continuen essent a les portes d’Europa.
Bibliografia/webgrafia
DESPLAZAMIENTO
ACNUR (2017) Tendencias globales. Desplazamiento forzado en 2016. (http://www.acnur.org/recursos/estadisticas/; (http://www.acnur.es/PDF/Tendencias2016.pdf)
http://entreterres.org/leuropa-fortalesa
https://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Giulia-Duch_3_1941435840.html
http://www.migreurop.org/article2764.html?lang=es
http://ccar.cat/
Barudy,J.: Hay vida tras la tragedia; Bennegady,R.: Las heridas de los refugiados, en El Pais, Ideas: Tiempo de Resiliencia, 27 de marzo de 2016
[1] Un exemple que ho il·lustra és el que diu una noia senegalesa: “Vaig venir a Europa perseguint el somni del paradís dels drets humans”. (article de Bru Rovira al diari Ara de 28 de gener de 2018)
[2] G.D. a https://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Giulia-Duch_3_1941435840.html; i X.A i S.M. a la Xerrada “Vaig ser foraster i em vau acollir”, organitzada per Càritas.
