23S: Dia Internacional contra l’Apatrídia 

Avui, Dia Mundial contra l’Apatrídia, des de la CCAR volem visibilitzar la situació de totes aquelles persones que no son reconegudes per cap país com a ciutadanes, fet que suposa la impossibilitat d’accedir als drets fonamentals reconeguts per a totes les persones.  

L’Estat espanyol té reconegudes a més de 6.000 persones apàtrides, gairebé totes procedents del Sàhara. De fet, durant el 2023, 941 persones van presentar sol·licituds per accedir a l’Estatut d’apatrídia, 924 de les quals tenien com a regió d’origen el Sàhara. Del total de sol·licituds, el 31% van ser de dones i, alhora, el 13,5% de menors d’edat. 

A trets generals existeixen dues formes d’adquirir la nacionalitat per naixement: l’ius soli (per haver nascut al territori) i l’ius sanguinis (per ser fill/a d’una personal nacional de l’Estat en concret). Tot i que molts Estats opten en les seves legislacions per establir una combinació d’ambdós mecanismes, en molts països existeixen encara buits legals que poden provocar o augmentar el risc de les dones i menors a establir-se com apàtrides. De fet, es calcula que al món hi ha més de 10 milions de persones apàtrides, on més de la meitat son dones, nenes i nens.  

A trets generals, l’apatrídia ve donada quan la nacionalitat s’atorga segons l’ascendència d’una persona i aquesta es desconeix, per l’aparició de nous Estats i noves fronteres, quan es perd o es priva a una persona o col·lectiu de la seva nacionalitat, o en el moment en què una persona marxa del seu Estat, i aquest no permet que la mare o pare transmeti la nacionalitat per consanguinitat i, alhora, el nou Estat no permet que la nacionalitat s’adquireixi només per naixement. 

Apatrídia i gènere 

Tanmateix, els valors fortament patriarcals i colonials provoquen que l’apatrídia tingui unes causes i un impacte molt diferencial a nivell de gènere en una cinquantena de països d’arreu del món. Així, en molts Estats s’estableix l’obligació de canviar la nacionalitat de les dones quan contrauen matrimoni amb una persona d’un altre Estat, podent perdre-la si aquest es dissolgués o quedessin viudes.  

Alhora, existeixen temors i motivacions dels Estats per exercir un control demogràfic, impedint que les dones puguin inscriure al registre pertinent els naixements dels seus fills i filles, o que no puguin inscriure a més d’un fill en un interval concret de temps.  

D’altra banda, la rigidesa dels requisits administratius per la inscripció la nacionalitat o naixement, elimina en molts casos la possibilitat de què les dones puguin accedir de forma independent als documents del seu propi registre civil o el/la menor que neix fora de les fronteres del país.  

Moltes dones també pateixen altres discriminacions més enllà del seu gènere, com per exemple, les dones que pertanyen a minories religioses o ètniques, que no poden inscriure’s al registre si no contrauen matrimoni. 

Totes aquestes limitacions i vulneracions del dret a accedir a la nacionalitat tenen un impacte específic cap a les dones, nenes i nens, doncs suposa una falta d’accés als Drets Humans i als serveis essencials, així com una manca de protecció efectiva davant violacions de drets i la impossibilitat de participar en l’entramat social i polític dels Estats on hi viuen.  

L’establiment de legislacions sobre nacionalitat discriminatòries per motius de gènere, institucionalitza i legitima la violència contra les dones, nenes i nens. La situació o el risc de patir apatrídia provoca moltes complicacions en els procediments de custodia de fills i filles, així com separacions familiars forçades, fet que aboca a moltes dones a seguir en relacions matrimonials abusives cap a elles i, en molts casos, cap a les seves filles i fills.  

Davant aquesta situació, moltes dones, nenes, nens i homes han de desplaçar-se de forma forçada i, tot i que algunes tenen ja reconeguda la Protecció Internacional sota la Convenció de 1951, la majoria de les persones apàtrides no estan reconegudes com a tal i/o com a refugiades a l’Estat on viuen.  

(Des)protecció de les persones apàtrides 

Tot i que la Convenció no estableix de per si cap mecanisme per a identificar qui és apàtrida, l’ACNUR clarifica al seu Manual per a la Protecció de les Persones Apàtrides, que la necessitat d’establir tal mecanisme està implícita en la Convenció.   

En aquest sentit és molt important que l’Estatut d’Apatrídia es defineixi per a les lleis nacionals de cada Estat. Aquest hauria de comportar en si el permís de residència, així com el dret de treballar, d’accés als serveis de salut i socials, d’accés a l’educació primària i, com a bona pràctica, a la secundària i superior. Tot i així, desgraciadament, només 20 països a nivell mundial han transposat a la seva llei nacional un règim de protecció específic per a les persones apàtrides.  

Tot i que l’Estat espanyol és un d’ells, la complexitat de mecanismes i procediments a dur a terme per poder accedir al sistema de Protecció Internacional estatal impossibiliten que moltes persones apàtrides hi puguin accedir, quedant excloses a rebre una protecció i/o nacionalitat també en el suposat país d’acollida.  

Alhora, segueix sent necessari visibilitzar, sensibilitzar i formar sobre Apatrídia, doncs moltes persones que necessitarien rebre aquesta protecció, no saben que tenen dret a sol·licitar-la. A més, els diferents agents públics que treballen en el procediment de sol·licitud i d’accés a la Protecció Internacional per persones apàtrides no tenen una formació específica sobre la qüestió i, conseqüentment, no identifiquen correctament a persones que no tenen nacionalitat i requereixen un reconeixement que protegeixi i garanteixi l’accés a una residència com a porta d’accés als drets humans indispensables per a tothom. 

Per tot això, des de la CCAR seguim treballant en pro dels drets de les persones refugiades i apàtrides, oferint formacions específiques sobre l’Estatut d’Apatrídia i Protecció Internacional, i incidint en les agendes públiques, mediàtiques i polítiques per tal què garanteixin el dret a la Protecció Internacional a totes les persones apàtrides, garantint l’ús d’una perspectiva de gènere interseccional en tot els procediments requerits.