COMUNICAT 25 N: Les violències masclistes en origen persegueixen en destí: la protecció efectiva de dones i nenes continua sent una assignatura pendent

Barcelona, 25 de novembre de 2025

Amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones,  desde la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) alertem que les dones i nenes que es veuen obligades a fugir dels seus països continuen exposades a violències que s’arrelen en desigualtats de gènere estructurals i que es manifesten en totes les fases del procés migratori. La violència no només és un factor determinant de la fugida; és una presència constant en el trànsit i pot perpetuar-se ( i es perpetua) en territoris d’acollida.  Nomes durant el 2025, la CCAR ha atès 290 dones i ha realitzat 1.298 actuacions jurídiques d’acompanyament en el procés de sol·lixitud de Proteccuió Internacional.
Tanmateix, aquesta realitat contrasta amb un marc legal que, si bé reconeix la persecució per motius de gènere com a motiu d’asil, sovint no es tradueix en una protecció efectiva. Segons la Llei d’Asil espanyola, la persecució per motius de gènere és una causa reconeguda de protecció internacional. Darrere d’aquesta definició jurídica hi ha realitats diverses: matrimonis infantils i forçats, mutilació genital femenina, trafic amb finalitats d’explotació sexual, violències sexuals en conflictes armats, crims d’honor o violència comunitària i institucional normalitzada. Es tracta de formes específiques de persecució que constitueixen violacions greus dels drets humans i que afecten les dones pel simple fet de ser-ho.

No obstant això, aquestes violències no s’aturen en l’origen. Les rutes migratòries, agreujades per unes polítiques europees cada vegada més restrictives, exposen les dones i nenes a riscos extrems. L’absència de vies dignes i segures obliga moltes a emprendre trajectes llargs i perillosos, sovint controlats per xarxes criminals, on la violència sexual és sistemàtica i la impunitat és la norma. Les devolucions sumàries, les fronteres hermètiques, les restriccions de visats i les dificultats per accedir a procediments segurs generen un entorn en què la supervivència passa per atrevessar encara més violències.

Aquesta realitat es veu agreujada per marcs polítics que no reforcen les garanties de protecció. En aquest sentit, el Pacte Europeu de Migració i Asil, del que estem en plena implementació, reconeix la necessitat de protegir les persones en situació de major vulnerabilitat, però no estableix mecanismes que assegurin una identificació adequada de les violències de gènere o l’accés a recursos especialitzats ans el contrari manca d’un enfocament interseccional i feminista i estableix procediments en frontera accelerats que atempten contra una protecció efectiva i garantista.

D’altra banda, en el país d’arribada les violencies continúen: Moltes dones refugiades i sol·licitants d’asil s’hi troben amb noves formes de vulneració: dificultats per accedir al procediment de protecció internacional amb garanties, entrevistes d’asil sense perspectiva de gènere, falta d’intèrprets dones, revictimització en el relat i llargs etc.

Fora del procediment d’asil, moltes dones migrants i refugiades continuen trobant-se amb formes de discriminació que afecten directament la seva seguretat i dignitat. El tracte sovint varia segons el color de pell, l’accent o l’expressió de gènere, generant por, autocensura i desconfiança en serveis que haurien de ser segurs. Dones trans que eviten acudir al metge per por al maltracte, mares que modifiquen el seu relat per evitar ser jutjades, o dones que han patit mutilació genital preocupades pel tracte sanitari, exemplifiquen aquesta realitat.

En serveis essencials com la salut o l’atenció social, moltes relaten actituds racistes, paternalistes o que qüestionen la seva credibilitat. Aquestes dinàmiques, sumades al llenguatge jurídic inaccessible o la informació fragmentada, dificulten l’accés a drets bàsics. La por a la deportació en casos d’irregularitat administrativa també frena la denúncia de violències masclistes o abusos, perpetuant la invisibilitat i la impunitat.

La precarietat laboral i l’accés desigual a l’habitatge intensifiquen aquesta vulnerabilitat: moltes dones es concentren en sectors feminitzats, mal remunerats i sense protecció, o viuen en espais compartits i insegurs, sovint en zones aïllades o amb escassos recursos.

Els discursos d’odi i els estereotips racistes i sexistes afecten especialment les dones migrants i refugiades, en particular les musulmanes i afrodescendents. Aquesta violència simbòlica es tradueix en exclusió social i manca de participació real en espais de decisió, mantenint-les en la invisibilitat i dificultant que les polítiques públiques incorporin les seves experiències i necessitats.

Malgrat tot, és essencial recordar que les dones en moviment no són només víctimes: són supervivents. La seva fortalesa i capacitat d’agència són el motor que les permet sostenir els seus projectes migratoris, protegir les seves famílies i continuar reclamant els seus drets. Per això, és imprescindible escoltar-les, reconèixer-les i assegurar que no siguin infantilitzades ni revictimitzades..

La lluita per eradicar les violències masclistes no pot dissociar-se de la defensa dels drets de les dones migrants i refugiades.

Per tot això, en aquest 25N, des de la CCAR exigim: