Ceuta: quan l’externalització i la delegació del control migratori posen en risc els drets humans.

Els darrers dies hem vist com milers de persones intentaven arribar a Ceuta creuant la frontera per terra o nedant. Aquest intent ha deixat més de cinquanta persones mortes, una tragèdia que des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) lamentem profundament.

La magnitud dels fets ha tornat a situar la frontera sud en el centre del debat públic. Tot i que el volum de persones que han arribat a Ceuta és excepcional ( no es donava una circumstància semblant des de 2021), les vulneracions de drets humans i les morts a les fronteres no ho són. Fa anys que aquests episodis es repeteixen com a conseqüència d’un model que ha convertit l’externalització del control migratori en un dels seus principals instruments, traslladant a tercers països una part essencial de la responsabilitat i gestió dels moviments migratoris.

Aquesta situació no es pot llegir únicament des de la urgència del moment. També obliga a analitzar les decisions polítiques que han configurat el model migratori europeu i les seves conseqüències. Alhora, considerem inacceptable que el Marroc instrumentalitzi el control dels fluxos migratoris com a eina de pressió política. Però aquest cas no es pot explicar únicament per una decisió d’afluixar el control de la frontera com a resposta a interessos geopolítics conjunturals. El fet que el Marroc tingui la capacitat d’obrir o restringir els moviments de persones i ho utilitzi com a mecanisme de pressió és conseqüència directe d’un model que ha traslladat progressivament a tercers països aquesta responsabilitat. Durant anys, la Unió Europea i Espanya han consolidat un model d’externalització del control de fronteres que ha convertit diversos països com Turquia, Mauritània, Tunisia, Libia o el Marroc en actors clau de la política migratòria europea, atorgant-lis una gran capacitat de pressió política i diplomàtica al convertir-los en gendarmes de les fronteres europees. Tot i que cap estratègia diplomàtica ni cap interès geopolític haurien de justificar que les persones migrants siguin instrumentalitzades i convertides en moneda de canvi, el cert és que això és, de facto, el que fa anys que passa.

Així doncs, no podem obviar que els fets d’aquests dies són el resultat d’una confluència de diversos factors. D’una banda, l’Estat espanyol ha estat un dels principals impulsors de l’externalització del control de fronteres, especialment a la frontera sud, convertint-ne el control en un dels principals eixos de la seva relació política amb el Marroc. Aquesta estratègia ha generat una relació de dependència que atorga al Marroc una important capacitat de pressió política a través de la gestió dels fluxos migratoris. Això li permet utilitzar la cooperació en matèria de control fronterer com a instrument d’influència en les seves relacions amb Espanya, especialment en qüestions de política exterior tan sensibles com el Sàhara Occidental o les relacions amb Algèria. L’enfoc és especialment greu perquè l’experiència ha demostrat reiteradament que les polítiques orientades exclusivament a reforçar el control fronterer no redueixen els desplaçaments, sinó que els desvien cap a rutes cada vegada més perilloses. Quan una frontera es blinda, les persones no deixen de fugir; es veuen obligades a recórrer itineraris més llargs, més precaris i molt més letals.

De l’altra, tampoc és possible entendre aquesta situació sense analitzar el context intern del Marroc. Una part important de la població, especialment la joventut, afronta profundes desigualtats socials i territorials, elevades taxes d’atur, precarietat laboral i una manca creixent d’expectatives de futur. A aquesta realitat s’hi suma el progressiu i constant deteriorament de l’espai cívic i democràtic, reflectit en la repressió de les mobilitzacions socials protagonitzades durant els darrers anys per milers de joves que reclamaven més oportunitats, drets socials i una vida digna. En aquest context, per a moltes persones la migració deixa de ser una opció i esdevé una estratègia per construir un projecte de vida amb garanties de futur. Ignorar aquests factors és reduir un fenomen profundament social, econòmic i polític a una simple qüestió de control fronterer, obviant les causes que fan possible que es desencadeni una situació com aquesta, en què, en només 48 hores, més de 50.000 persones han creuat cap a Ceuta.

Davant d’aquesta realitat, la resposta institucional continua centrant-se gairebé exclusivament en la contenció dels moviments migratoris, mentre les causes estructurals que els provoquen continuen sense abordar-se. Les arribades a la frontera sud no són un fenomen excepcional ni imprevisible, sinó una realitat estructural que exigeix polítiques estables, recursos permanents i una planificació basada en els drets humans, i no en la gestió reactiva de les crisis. Sense vies dignes i segures tant de caràcter humanitari com laboral, sense polítiques de cooperació orientades a reduir les desigualtats, enfortir els drets i els espais democràtics als països d’origen i trànsit, i sense una revisió profunda del model d’externalització del control migratori, aquestes tragèdies continuaran repetint-se. En aquest context, també rebutgem els intents de vincular les arribades dels darrers dies amb la recent sentència del Tribunal Suprem sobre les devolucions en calent al mar. Es tracta d’un relat sense fonament que desvia el debat públic de les causes de fons que expliquen el que està succeint a Ceuta i contribueix a alimentar una narrativa que responsabilitza el respecte als drets humans dels moviments migratoris. La sentència no és la causa de les arribades. El que fa és recordar una obligació jurídica que sempre ha existit: que qualsevol actuació de l’Estat a la frontera ha de respectar les garanties legals, el principi de no devolució i el dret de tota persona a una avaluació individualitzada de les seves necessitats de protecció internacional. Els drets humans no són un factor d’atracció, són el marc jurídic que ha de guiar qualsevol política migratòria en un estat de dret.

Davant d’aquesta situació, des de la CCAR exigim una resposta basada en els drets humans. En concret, reclamem:

Finalment, fem una crida a la responsabilitat institucional, política i mediàtica. Els discursos que associen la migració amb una amenaça alimenten la por, el racisme, la xenofòbia i la islamofòbia, erosionen la convivència i contribueixen a la criminalització de les persones migrants i refugiades. Alhora, desvien el debat públic de les responsabilitats polítiques i de les causes estructurals que expliquen situacions com la viscuda aquests dies a Ceuta. Alimentar aquest tipus de narratives també contribueix a legitimar els discursos d’odi atiats per l’extrema dreta i pot afavorir un clima que es tradueixi en agressions, actes de discriminació i accions de persecució contra les persones migrants i racialitzades.

Des de la CCAR fa anys que reclamem un canvi profund de paradigma en la gestió de la frontera sud. Les polítiques migratòries no poden continuar construint-se des de la reacció permanent davant les crisis ni des de la lògica de la securitització, la militarització i el control de fronteres. Cal una política migratòria que situï la protecció de la vida, el dret d’asil, l’obertura de vies legals, dignes i segures (tant humanitàries com laborals) i els drets humans al centre. Alhora, cal transformar la relació amb els països d’origen i de trànsit perquè es basi en la garantia de drets, una perspectiva descolonial i els principis de justícia global. Només des d’aquest canvi de paradigma serà possible abordar les migracions des de la corresponsabilitat, la protecció de les persones i el respecte als drets humans, i evitar que tragèdies com la de Ceuta continuïn repetint-se.