Tornar enrere

Desplaçament forçat: els impactes invisibles de l’emergència climàtica

El 24 d’octubre es commemora el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic, un esdeveniment que permet visibilitzar els impactes de l’escalfament global arreu del món i conscienciar sobre la urgència d’una transició energètica justa per contenir una crisi civilitzatòria que avança amb cada cimera internacional fallida i cada subvenció a la indústria dels combustibles fòssils. Al 2023, després de 27 Conferències de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COPs) i múltiples informes de l’IPCC alertant dels efectes catastròfics de sobrepassar un nivell d’escalfament global d’1,5 graus respecte als nivells preindustrials, les perspectives no són gens alentidores. S’ha demostrat que, contràriament als anhels i les exigències de la societat civil, la voluntat política per revertir la situació és nul·la, especialment per la manca de responsabilitat assumida per les grans potències econòmiques en els seus processos d’industrialització i conseqüent colonització de l’atmosfera. 

Com es manifesta l’emergència climàtica? 

L’escalfament global es va intensificant any rere any de la mà d’un sistema econòmic que prioritza els beneficis sobre la vida i que pregona un dogma de creixement ad infinitum en un planeta amb recursos finits. Les dades mostren que pel període gener-setembre 2023 la temperatura mitjana global ha estat 1,4 graus més elevada que al període preindustrial i la NASA ha anunciat que l’estiu del 2023 ha estat el més calorós des que se’n tenen dades, és a dir, des de 1880. Així mateix, l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) estima que hi ha una possibilitat elevada, del 66%, que almenys en un dels propers quatre anys es superi el límit d’escalfament d’1,5 graus respecte nivells preindustrials recomanat a l’Acord de París.  

Els desastres climàtics són la cara visible d’una emergència global que afecta de manera desproporcionada als països més vulnerables, és a dir, aquells que tenen menor capacitat d’adaptació i mitigació, i que són, casualment, els menys responsables per les emissions de gasos d’efecte hivernacle que han causat l’escalfament de l’atmosfera i dels oceans. Aquesta disrupció a gran escala dels patrons hidrometeorològics es tradueix en un increment en la freqüència i intensitat dels desastres naturals sobtats, com les inundacions, huracans, onades de calor o incendis forestals, i el sorgiment de desastres d’evolució lenta, com les sequeres recurrents, la desertificació, la degradació de les terres cultivables i la pujada del nivell del mar. Aquests fenòmens climàtics extrems ocasionen pèrdua de biodiversitat i dels mitjans de vida, escassetat d’aliments i d’accés a aigua potable, així com riscos per la salut i pobresa, generant conseqüències adverses greus en el gaudi dels drets humans de les persones i comunitats afectades, com el dret a una vida digna, el dret a la salut, a l’habitatge, a la seguretat alimentària i hídrica, així com el dret a un medi ambient sa i a la pròpia identitat.  

Expulsió de les persones afectades pels desastres climàtics 

Com a conseqüència de tots els impactes mencionats, poblacions afectades arreu del món es veuen forçades a desplaçar-se per garantir la seva supervivència. Les tendències demostren que la majoria dels desplaçaments climàtics, ja sigui per desastres sobtats o d’evolució lenta, són interns, és a dir, es donen dins les mateixes fronteres d’un país. Al 2022 vam ser testimonis del desplaçament de 8,2 milions de persones a causa d’unes inundacions sense precedents al Pakistan i de 5,4 milions a les Filipines a causa de tifons i tempestes tropicals, mentre els desastres climàtics d’evolució lenta estan desplaçant cada any a milions de persones, majoritàriament de les zones rurals a les ciutats. Tot i no disposar de dades sobre els desplaçaments generats pels desastres climàtics d’evolució lenta, sabem que les persones desplaçades per aquests factors formen part d’un moviment global de 60 milions de persones que cada any abandonen les zones rurals per alimentar els suburbis de les grans ciutats tropicals.  

La mobilitat interna és, doncs, un tret característic dels desplaçaments climàtics, però hi ha regions del planeta on ja s’estan produint desplaçaments climàtics transfronterers, com és el cas d’Hondures. De l’última visita al país centreamericà del Relator Especial sobre la promoció i protecció dels drets humans en el context del canvi climàtic, aquest passat mes de setembre, se’n deriva que Hondures no és només altament vulnerable als impactes del canvi climàtic, sinó que una part considerable de la seva població s’ha vist obligada a abandonar el país degut a aquest impactes. Les inundacions, sequeres prolongades i huracans dels darrers anys, juntament amb la pujada del nivell del mar, entre altres factors, han expulsat a la població jove dels seus territoris, en moltes ocasions obligant-los a abandonar les seves comunitats per buscar millors oportunitats més enllà de les fronteres del seu país.  

Manca de protecció internacional de les persones desplaçades  

En aquest context d’increment dels desastres climàtics i desplaçament forçat observem una manca de protecció internacional de les poblacions afectades, que veuen els seus drets fonamentals sistemàticament vulnerats. Si bé la Convenció de Kampala de 2009 ja ha incorporat la necessitat d’aplicar mesures de protecció de les persones desplaçades internes pels efectes del canvi climàtic als estats africans signataris, la Convenció de Ginebra de 1951, que és la normativa de referència en matèria d’asil i refugi, no està adaptada a les necessitats dels nostres temps i mostra limitacions en l’empara de les persones desplaçades pels efectes del canvi climàtic, al no preveure normes especials per determinar les sol·licituds de la condició de refugiat en aquests contextos.    

Donat l’origen antropogènic del canvi climàtic i la deriva de voluntat política per frenar l’increment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, vulnerant tots els acords climàtics subscrits fins a la data, des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) volem visibilitzar la responsabilitat comuna però diferenciada d’actors públics i privats en la situació actual d’emergència climàtica i en el desplaçament forçat de les poblacions afectades pels desastres climàtics. Considerem que és necessari abordar la figura jurídica de les persones desplaçades forçosament per raons climàtiques i posar els drets de les persones desplaçades al centre, tot qüestionant la narrativa de les migracions econòmiques que ha derivat en una situació de desempara per par de la normativa de protecció internacional sobre asil i refugi, fet que vulnera per partida doble els seus drets fonamentals i incrementa les situacions de vulnerabilitat preexistents al desplaçament. Aquest reconeixement del dret a la protecció internacional de les persones desplaçades forçosament climàtiques no passa únicament per la modificació del Conveni de Ginebra, sinó que es poden plantejar altres mesures legals que avancin en aquesta direcció, tant a nivell nacional, europeu com internacional. Per exemple, a través d’un mecanisme de protecció subsidiària la Unió Europea va aprovar al 2011 la Directiva 2011/95/UE, que garantia la protecció internacional de les persones que de facto fugien per conflictes bèl·lics, una casuística no reconeguda al Conveni de Ginebra, fet que demostra que el primordial és la voluntat política per avançar en el reconeixement i protecció de les persones persones desplaçades forçosament per raons climàtiques.