Dones a Gaza: quan la violència de gènere és estratègia de guerra
A Gaza, la majoria de les dones palestines assassinades per forces israelianes moren dins de casa seva, en molts casos juntament amb els seus fills i filles.
La dada, recollida per les Nacions Unides, mostra un patró que es repeteix constantment en els atacs: les morts tenen lloc en els mateixos espais on transcorre la vida quotidiana i on es mantenen les relacions de cura.
La violència de l’ocupació israeliana arriba així als cossos, als temps i a les estructures que permeten la continuïtat de la vida en comunitat.
La llar com a objectiu: destruir la cura
L’interior de l’habitatge, tradicionalment reconegut com a espai de protecció, apareix de manera reiterada com a escenari de mort.
Aquest desplaçament té implicacions materials i socials. Tal com analitzen les autores de Esto no es una guerra: Feminismo insumiso frente al rearme y el genocidio, la guerra impacta de manera directa en els espais on s’organitza la reproducció social. Les tasques de cura —embaràs, lactància, criança i atenció a persones grans o dependents— es desenvolupen en gran mesura en aquests entorns.
La destrucció d’un habitatge interromp aquestes pràctiques i desarticula els vincles que les sostenen. Cada atac sobre una llar desfà xarxes de suport, redistribueix de manera violenta les responsabilitats i deixa sense suport aquelles persones que depenen d’aquestes cures.
En múltiples casos documentats, famílies senceres —incloent-hi nadons, mares i persones en situació de dependència— moren en un mateix atac. La pèrdua afecta simultàniament diferents generacions i trenca la continuïtat dels vincles comunitaris.
La violència com a sistema
Els conflictes armats intensifiquen dinàmiques de violència que travessen de manera específica la vida de les dones i les nenes.
En contextos humanitaris, la prevalença de la violència de gènere augmenta de manera significativa. S’agreugen les condicions econòmiques, es multipliquen les situacions de vulnerabilitat i s’expandeixen diferents formes de violència física, sexual i comunitària.
A això s’hi afegeix el deteriorament dels sistemes de salut. Cada dia, dones i nenes moren per complicacions relacionades amb l’embaràs i el part en països en guerra, en gran part per la manca d’accés a atenció mèdica bàsica.
Aquests elements configuren un entramat en què la violència de gènere travessa l’experiència de la guerra de manera estructural.
La violència sexual com a arma política
En aquest context, la violència sexual adquireix una dimensió específica.
Els informes internacionals documenten violacions, nuesa forçada, agressions íntimes i humiliacions sexuals contra població palestina —dones, nenes, però també homes i nens— en diferents espais de control.
Tal com desenvolupen Zugasti i Serra, aquestes pràctiques compleixen funcions polítiques reconeixibles en diversos escenaris de conflicte: degradar el grup, disciplinar els cossos, fracturar els vincles comunitaris i estendre la dominació més enllà del territori.
Els seus efectes no es limiten a les persones que les pateixen directament. Impacten en el conjunt de la comunitat, alterant relacions, generant por i reconfigurant les formes de convivència.
Atacar la reproducció
La situació de la salut sexual i reproductiva a Gaza mostra amb especial claredat l’abast d’aquesta violència.
Centenars de milers de dones i nenes han perdut l’accés a serveis bàsics. Hospitals i maternitats han estat destruïts o han deixat de funcionar. Els parts es duen a terme en condicions precàries, sense recursos mèdics essencials.
Les conseqüències es fan visibles en l’augment d’avortaments espontanis, complicacions no tractades i morts evitables.
En aquest context, el bombardeig del Basma IVF Centre adquireix un significat particular. La destrucció de milers d’embrions i mostres reproductives afecta directament la capacitat reproductiva de la població.
El dret internacional reconeix que impedir naixements dins d’un grup pot constituir un acte de genocidi. L’afectació de la salut reproductiva incideix així en la possibilitat de continuïtat col·lectiva.
Fugir no posa fi a la violència
Des del 2023, la major part de la població de Gaza ha estat desplaçada almenys una vegada. Per a les dones, el desplaçament constitueix una condició de supervivència.
En arribar als països d’acollida, les formes de violència es reconfiguren. Apareixen a través del racisme, la islamofòbia, la sospita institucional i el qüestionament constant de les seves pràctiques, els seus cossos i les seves decisions.
Els sistemes d’asil presenten, a més, limitacions importants per reconèixer aquestes experiències. La violència de gènere tendeix a interpretar-se des de marcs centrats en l’àmbit interpersonal o domèstic, fet que dificulta la identificació d’aquelles violències que es produeixen en contextos de guerra, ocupació i colonialisme.
Ampliar el reconeixement de la persecució per motius de gènere requereix incorporar aquestes dimensions estructurals i col·lectives.
Anomenar l’estructura per no reproduir-la
Les lectures feministes de la guerra permeten situar l’anàlisi en un pla més ampli.
La violència es dirigeix cap als cossos de les dones i cap a les estructures que sostenen la vida: la cura, la reproducció i els vincles comunitaris. El seu impacte travessa allò quotidià i reorganitza les condicions d’existència.
Incorporar aquesta dimensió és clau per comprendre les formes contemporànies de violència i per orientar les respostes institucionals.
La manera com s’anomenen aquests processos delimita també què es reconeix com a violència i què queda fora del marc de protecció.
