El capitalisme verd té un impacte directe sobre les vulneracions dels drets humans al sud global

La CCAR i l’OdG han presentat el 13 de desembre a LaFede.cat l‘informe “Capitalisme verd i vulneracions dels drets humans” que posa el focus en com la transició energètica actual, liderada pels països del Nord Global, està agreujant les desigualtats globals i provocant desplaçaments forçats a comunitats de països del Sud Global.

L’informe analitza l’impacte del capitalisme verd, és a dir de com els països del Nord global són responsables de violacions dels drets ambientals en el Sud global, vinculades al desplaçament forçat. Destaca l’impacte de la transició verda, que perpetua pràctiques extractives i neocolonials, com la mineria de materials essencials per a tecnologies netes i el desplegament massiu de megaprojectes renovables. A més, examina com l’auge de l’extrema dreta, amb narratives de nacionalisme verd i fòssil, criminalitza sistemàticament les persones de les comunitats afectades. Aprofundeix en els casos del Perú, el Senegal, el Marroc i el Sàhara Occidental, il·lustrant com la transició energètica actual contribueix a la crisi humanitària i ambiental global.

El model de transició verda actual es basa en una explotació intensiva de recursos com el liti, el cobalt i el coure, que sovint s’extreuen de territoris del Sud global amb greus conseqüències socials i ambientals. Aquest enfocament és insostenible per al territori, perpetua les desigualtats entre el Nord i el Sud globals i empitjora les condicions de vida de les comunitats locals. Aquests projectes, sovint liderats per països i corporacions del Nord global, degraden ecosistemes i amenacen els mitjans de vida tradicionals, desplaçant persones per projectes mineres, agrícoles o energètics.

El Perú és el segon país productiu de coure a nivell mundial. L’extractivisme verd a través de l’explotació minera amplifica els conflictes socioambientals del territori, contribuint als desplaçaments forçats i a la vulneració del dret al territori de les comunitats indígenes. Hi ha 117 conflictes socioambientals (la majoria relacionats amb la mineria), els quals han causat 58 assassinats en els últims 11 anys (51% de les persones assassinades eren indígenes).

En el cas del Senegal, l’impacte de la desertificació es combina amb la sobrepesca industrial, que desmantella els mitjans de vida tradicionals de les comunitats rurals i pesqueres. El 15% de la població viu directament de la pesca. En els últims 40 anys s’han signat acords amb empreses i Estats Europeus que permeten la captura a les costes senegaleses, el 20% de les quals es fan de manera il·legal. Això empeny a milers de persones a desplaçar-se cap a les ciutats o posar en risc la seva vida al mar per arribar a un territori que els permeti tenir una vida digna.

Al Marroc, la implementació de grans projectes d’energies renovables, com els parcs eòlics i solars, es fa sense el consentiment explícit del poble sahrauí, perpetuant un sistema d’ocupació il·legal del Sàhara Occidental. És un dels territoris més afectats per les conseqüències de la degradació mediambiental pel canvi climàtic, sobretot per les grans sequeres. Es calcula que l’any 2050 hi haurà 17 milions de persones desplaçades forçosament. Es mou en una dinàmica neocolonial bidireccional: es troba subjugat a les imposicions del nord global i perpetua l’ocupació i l’espoli il·legal de recursos del Sàhara Occidental.

A més, la promoció de tecnologies com l’hidrogen verd mobilitza inversions massives, però eclipsa altres iniciatives climàtiques més equitatives, com el Fons de Pèrdues i Danys de les Nacions Unides, una iniciativa creada per ajudar els països vulnerables a afrontar els impactes adversos del canvi climàtic, com desastres naturals, inundacions, sequeres, i l’augment del nivell del mar, que està insuficientment finançat. Aquest panorama s’agreuja amb l’auge de moviments d’extrema dreta, que dificulten la implementació de solucions globals i criminalitzen les persones desplaçades. Aquests grups promouen narratives negacionistes que no només rebutgen l’emergència climàtica, sinó que també impulsen polítiques antiimmigració que agreugen la situació humanitària.

Les dinàmiques extractivistes en aquests països exemplifiquen com les solucions verdes poden intensificar problemes estructurals i posen en qüestió la sostenibilitat i equitat del model actual de transició energètica global. Les tecnologies netes necessàries per a la descarbonització requereixen grans quantitats de minerals estratègics. Aquesta demanda està generant un augment de l’activitat minera, que no només impacta els ecosistemes locals, sinó que també comporta el desplaçament forçat de poblacions senceres. L’informe alerta que, sense un canvi de paradigma, el capitalisme verd seguirà perpetuant les desigualtats, posant en risc drets humans i territoris vulnerables.