EL REGLAMENT DE CRISI, FORÇA MAJOR I INSTRUMENTALITZACIÓ

Què és el Reglament de Crisi i Força Major aprovat pel Consell de la UE? Quines mesures preveu? Què significa el concepte d'”instrumentalització”? Quines conseqüències podria tenir per a les persones refugiades? I per a les ONG que rescaten al Mediterrani?

El dimecres 4 d’octubre el Consell de la Unió Europea (UE) va arribar a un acord en relació al Reglament de Crisi, Força Major i Instrumentalització, el qual formarà part del nou Pacte Europeu de Migració i Asil. Aquesta normativa permetrà als Estats Membre suspendre temporalment les seves obligacions en matèria de protecció internacional en “situacions de crisi”, el qual comporta una greu vulneració als drets de les persones refugiades.  

El Pacte Europeu comprèn el conjunt de reglaments que regulen la gestió de les migracions i l’asil en el conjunt de la UE. Alguns dels reglaments proposen reformes a normatives anteriors i d’altres són nous, però no suposen cap canvi de model respecte a l’actual. De fet, es reforcen encara més qüestions com les deportacions forçoses, l’externalització de les fronteres i altres formes de control migratori. La Comissió Europea va ser la institució que va proposar la sèrie de mesures legislatives que conformarien el Pacte, al setembre de 2020, per tal de reformar l’actual Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA). Actualment, el Parlament Europeu i el Consell de la UE es troben en negociacions sobre els diferents reglaments que conformaran el Pacte. Un d’aquests Reglaments és el de Crisi, Força Major i Instrumentalització, sobre el qual el Consell de la UE va arribar a un acord intern el dimecres 4 d’octubre. 

Aquest reglament del Pacte havia suposat un bloqueig en les negociacions internes al Consell degut a les desavinences entre diferents estats membre sobre algunes qüestions. Principalment, el bloqueig va venir per les posicions d’Alemanya i Itàlia en relació a les operacions humanitàries de les ONG que rescaten persones al mar Mediterrani. El govern d’extrema dreta de Meloni advocava per un llenguatge criminalitzador contra aquestes organitzacions, a les quals acusa de generar un “efecte crida”. Les posicions d’ambdós països envers el Pacte s’han vist influenciades pels seus afers interns, ja que Meloni ha fet de les polítiques anti-immigració un dels pilars del seu govern i Alemanya es troba a dies d’unes eleccions regionals on es preveu l’ascens de l’extrema dreta. Tot i la oposició inicial d’Alemanya, l’acord ha inclòs les posicions criminalitzadores envers les organitzacions humanitàries, el qual pot implicar greus conseqüències per les vides de les persones migrades que creuen la perillosa ruta a través del Mediterrani degut a la manca de vies legals i segures. 

En quines situacions s’aplicarà el Reglament de Crisi, Força Major i Instrumentalització? 

Aquest reglament pretén donar resposta a tres casuístiques diferents.  

1. “Situacions de crisis”: són aquelles en que es considera que hi ha una excepcional afluència migratòria, com l’ocorreguda al 2015, el qual podria tensionar els sistemes d’asil i acollida. És un concepte ambivalent que arrisca un mal ús segons els estats l’interpretin. 
2. “Força major”: correspon a contextos com el de la pandèmia, moment en el qual alguns estats van eludir les seves responsabilitats en matèria d’asil emparant-se sota la justificació d’una situació excepcional.
3. “Instrumentalització de les migracions”: fa referència a la premissa que hi ha tercers països o actors no estatals que fomenten el desplaçament de migrants irregulars a les fronteres de la UE per tal de “desestabilitzar” tant a la UE com a l’Estat Membre en qüestió. Aquest concepte es podria utilitzar per criminalitzar les ONG que rescaten persones al Mediterrani.  

En els tres casos, l’ambivalència en les definicions dels conceptes implica que els estats puguin suspendre les seves obligacions en matèria d’asil emparant-se sota casuístiques que els interessi. 

En què consisteixen les mesures del Reglament de Crisi, Força Major i Instrumentalització? 

El Reglament permetrà que els procediments i mecanismes d’asil es puguin adaptar per poder correspondre a les tres situacions. Aquestes adaptacions consistiran en suspendre de facto les obligacions dels Estats en matèria de protecció internacional. Les mesures inclouen:  

• Ampliar la duració del registre i tramitació de les sol·licituds d’asil: les detencions en frontera es podran allargar de les 12 setmanes que proposa al Pacte a un total de 20 setmanes. Les detencions impliquen un retràs en l’accés a la protecció i sotmeten a les persones sol·licitants a la privació de la seva llibertat pel simple fet d’exercir el seu dret a demanar l’asil. 
• Aplicació del procediment fronterer accelerat: aquells sol·licitants d’asil la nacionalitat dels quals tingui una taxa de reconeixement inferior al 75% seran sotmesos al procediment fronterer accelerat, el qual minva les garanties d’un procediment d’asil adequat.  
• Derogació de la Directiva de Protecció Temporal (DPT): s’incorpora el concepte de Protecció Immediata. Des de l’aprovació de la DPT al 2001, la Comissió només ha proposat la seva aplicació pel cas de l’arribada de persones que fugien de la invasió russa d’Ucraïna, pel qual la falta de voluntat política soscava qualsevol proposta de protecció immediata. 

• Adaptació del mecanisme de solidaritat a la carta: els estats es podran beneficiar de majors contribucions, però el mecanisme segueix sent a la carta. Així doncs, els Estats Membre podran contribuir a través del patrocini de retorns, el qual implica que el suport es pugui dirigir a augmentar les deportacions enlloc de cap a la tramitació de les sol·licituds de protecció internacional.  

Quines conseqüències te el Reglament en els drets de les persones refugiades i migrades? 

En situacions de gran afluència migratòria, on encara es posa més en evidència la necessitat i responsabilitat d’acollir, el Reglament endureix encara més els procediments d’asil. La resposta a aquesta situació ha de ser la obligatorietat de reubicacions que permetin assegurar un tracte igualitari i digne als sol·licitants de protecció internacional. 

Els procediments accelerats que s’aplicarien, a més, minven les garanties procedimentals i la valoració de possibles vulnerabilitats al no permetre una avaluació adequada de les condicions personals i del país d’origen del sol·licitant. A més a més, en cas de denegació de l’asil, el recurs d’apel·lació no suspendria temporalment la resolució negativa ni es garantiria que la persona pugui romandre fins a obtenir el resultat de l’apel·lació. 

Les mesures proposades obvien el fet que la majoria de persones que arriben a la UE en situacions de crisi es troben en necessitat de protecció internacional. Cap suposada situació de crisi pot posar en pausa la responsabilitat de garantir els drets humans i, particularment, els drets de les persones refugiades i migrades. Qualsevol suspensió de les obligacions dels estats en matèria de protecció internacional és injustificable. 

Tot i que ja s’hagi arribat a un acord en el si del Consell europeu, ara s’hauran d’iniciar les negociacions a tres bandes amb el Parlament Europeu i la Comissió Europea, segons determina el funcionament de la Unió Europea. El Parlament Europeu aposta per l’eliminació del concepte de força major i la inclusió d’indicadors quantitatius per determinar les situacions de crisi, així com el manteniment de la Directiva de Protecció Temporal. A més a més, també proposa que el mecanisme de solidaritat per aquests contextos impliqui reubicacions obligatòries. 

Des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) rebutgem la incorporació del concepte d’instrumentalització de les migracions al Reglament, ja que aquest es pot utilitzat per criminalitzar les ONG de salvament marítim acusant-les de fomentar el desplaçament de migrants irregulars a Europa. A més a més, la premissa de que tercers estats utilitzin les migracions per desestabilitzar a la UE o a algun estat membre en qüestió no pot ser utilitzada per tal de suspendre les obligacions en matèria d’asil, ja que deixa a les persones refugiades en situació de desprotecció i ignora els motius pels quals han hagut de fugir dels seus països.  

En situacions de crisi amb gran afluència migratòria, la responsabilitat de la UE és la de garantir els drets de les persones refugiades. L’activació de la Directiva de Protecció Temporal per protegir i acollir a les milers de persones que fugien d’Ucraïna és un clar exemple que demostra que és perfectament possible posar en marxa mecanismes adequats quan hi ha voluntat política. Qualsevol proposta que permeti suspendre aquestes obligacions dels Estats en matèria d’asil, com exposa aquest Reglament, és intolerable en qualsevol circumstància, però més encara en situacions de crisi que generen grans moviments migratoris de persones en necessitat de protecció internacional.