Descàrregues
Conjuntament amb el Centre d’Estudis i Recerca en Migracions (CER-M), hem elaborat un anàlisi periòdic exhaustiu de jurisprudència i informes en matèria d’asil i migració tant a nivell espanyol, com europeu i internacional. Fruit d’aquest treball conjunt és l’informe recopilatori dels temes més rellevants analitzats entre el maig de 2023 i el gener de 2024.
Tot i l’avenç generalitzat en matèria de drets i llibertats LGTBIQ+ arreu del món, encara hi ha avui dia un gran nombre de països on les persones LGTBIQ+ no tenen garantida una vida lliure de discriminacions. A més, el fort augment de l’extrema dreta en les diverses institucions de molts països està provocant que en molts indrets s’estigui retrocedint en aquest àmbit, aplicant noves lleis i legislacions que restringeixen i eliminen els drets de les persones LGTBIQ+ de nou, i abocant-les a situacions d’indefensió legal i social.
N’és un clar exemple Rússia que, tot i què l’any 1993 va prohibir la criminalització directa de les persones LGTBIQ+, ens últims 10 anys ha anat aplicant i aprovant diferents polítiques i lleis que les criminalitza de facto, doncs limiten altament els seus drets fonamentals, així com la possibilitat de viure i expressar lliurement les seves orientacions sexuals o identitats de gènere no normatives.
El novembre de 2023, el Tribunal Superior rus va emetre una sentència on es dictava el moviment LGTBIQ+ com a “organització extremista”. Aquest fet, promogut pel propi Ministeri de Justícia de Rússia, suposa la prohibició de qualsevol activitat promoguda pel col·lectiu LGTBIQ+ en territori rus.
Es tracta d’un pas més cap a una clara estratègia política que té per propòsit cercar mecanismes que permetin exercir de forma legitima una repressió directa vers les persones LGTBIQ+ i, més en concret, cap a persones activistes pels drets del col·lectiu, abocant-les a no poder ocupar i utilitzar lliurement els espais públics de les seves ciutats i pobles, limitant de forma directa la seva llibertat d’expressió i, alhora, fomentant i legitimant l’augment de discursos i actes LGTBIQ-fòbics arreu del país.
De fet, ja l’any 2012 el Parlament rus va aprovar una llei que obligava a qualsevol associació a presentar informació constant sobre les activitats que duien a terme, un fet que es va començar a utilitzar per obstaculitzar la feina de les organitzacions que treballaven sobre diversitat sexual i de gènere i, a més, impedia que aquestes rebessin subvencions d’entitats internacionals, de les quals en depenien per poder desenvolupar la seva tasca. Tres anys més tard, es va afegir una esmena a aquesta llei que permetia declarar també a les organitzacions LGTBIQ+ internacionals amb seus fora de Rússia com “indesitjables”.
A més, l’any 2013, es va aprovar una llei que prohibia directament la sensibilització i difusió d’informació entre menors d’edat sobre orientacions sexuals i identitat de gènere no normatives, argumentant que aquestes podien promoure l’interès cap a “relacions íntimes no tradicionals”. Aquesta llei va iniciar una sèrie de persecucions i detencions a diferents activistes LGTBIQ+, com la Yulia Tsvetkova, una activista que, tot i que finalment va poder ser absolta, es va haver d’afrontar a varis anys de presó per, suposadament, haver “difós pornografia i propaganda de relacions sexuals no tradicionals” entre menors d’edat.
A aquests fets, cal afegir que les persones LGTBIQ+ que viuen a Rússia tenen molts altres drets ja restringits, tals com la possibilitat d’adoptar o contraure unions matrimonials, el no reconeixement de les persones trans, o la possibilitat d’intervenir quirúrgicament en menors intersexuals. A més, a Rússia no estan prohibides les mal anomenades “teràpies de conversió”, provocant que moltes persones LGTBIQ+ siguin abocades a rebre aquests suposats “tractaments” que posen en alt risc la seva integritat física, psicològica i emocional.
Des de la CCAR denunciem que aquests fets poden abocar a moltes persones LGTBIQ+ russes a patir persecucions i vulneracions de drets humans, així com discriminacions en l’accés a drets i serveis bàsics com son l’habitatge, l’accés a feines dignes o a una atenció psicològica i sanitària adequada. Tot això pot posar en risc la seva integritat física i emocional i, consegüentment, provocar que moltes es vegin obligades a haver de fugir de les seves llars per cercar refugi en altres països on puguin tenir garantits els seus drets i, així, poder viure lliurement sense por a rebre persecucions.
De fet, ja al 2023, 1.694 persones van sol·licitar Protecció Internacional a l’Estat espanyol i, tot i no existir dades al respecte, des de l’equip jurídic de la CCAR -el qual en els últims mesos ha atès a més de 23 persones provinents de Rússia-, es constata que moltes d’aquestes persones fugien, entre d’altres motius, per la repressió patida per motius d’orientació sexual i/o identitat de gènere.
Per tot això, exigim l’establiment de vies legals i segures per a totes les persones LGTBIQ+ que han de fugir de la LGTBIQ-fòbia, així com l’establiment de polítiques d’acollida que atenguin a les necessitats específiques del col·lectiu i garanteixin la seva inclusió sociolaboral de forma segura i digna.
Des de l’1 de gener fins el 30 de juny, l’equip de voluntariat de la CCAR ha fet activitats amb un total de 250 persones de 25 països diferents d’entre 16 i 65 anys en el marc del projecte Espai Refugi. Durant la primera meitat de l’any s’han realitzat 17 activitats setmanals periòdiques, a més d’acompayaments, interpretacions, tallers de coneixement de la cultura i de les tradicions catalanes i sortides de coneixement de l’entorn.
A la CCAR treballem amb una cultura de voluntariat i des de la concepció de la participació com a acció transformadora en clau promocional i comunitària, per oferir una bona qualitat de voluntariat i amb un posicionament dissident i ètic.
Des de la CCAR apostem per un voluntariat que fa que les persones siguin protagonistes, corresponsables, amb iniciativa, i que està centrat en els processos i no en els projectes, donant la possibilitat de gestionar processos diversos, amb una visió cívica i política, en cap cas instrumental.
Per això, oferim cursos de diferents nivells de català i castellà, d’alfabetització i lectoescriptura, fem grups de conversa, tallers sobre la cultura i tradicions catalanes, artteràpia, sortides de xarxa i coneixement mutu i parelles lingüístiques. A més, algunes de les voluntàries de la casa també fan acompanyaments, traduccions i interpretacions.
Com a organització en clau de transformació pretenem obrir-nos a la cura generativa i no treballar solament en clau de programació per a aconseguir objectius que prèviament ens hem fixat.
Si vols ser persona voluntària de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi, emplena aquest formulari: https://forms.office.com/e/jiKMWDvTMs?origin=lprLink
Els primers sis mesos de l’any s’han presentat a l’estat espanyol un total de 88.206 sol·licituds d’asil. Els principals països d’origen de les persones sol·licitants són Veneçuela, Colòmbia, Perú, Senegal i Mali. Destaca l’increment de les arribades de persones de Mali respecte el trimestre anterior (passen de 1.899 a 5.546).
D’aquestes, 50.214 persones, un 56%, són homes; i un 44%, 37.992 persones, són dones. Actualment no hi ha dades disponibles sobre gènere no binari.
Durant aquests primers sis mesos, s’han denegat 14.906 sol·licituds d’asil, se n’han resolt 3.849 com a favorables i 13.633 per raons humanitàries.
Del total de sol·licitants d’asil, 16.410 són menors d’edat. Això suposa que gairebé 1 de cada 5 sol·licitants. A més, molts d’aquests nens i nenes no tenen referents familiars.
Catalunya segueix sent la tercera comunitat autònoma amb més sol·licituds de protecció internacional. En total, s’hi han presentat 9.664 sol·licituds.
Barcelona torna a situar-se com a segona província de l’estat espanyol amb més sol·licituds de protecció internacional, amb un total de 7.011 sol·licituds.
La majoria de sol·licituds de protecció internacional s’han presentat a territori espanyol (84.651), tot i que algunes s’han fet a llocs fronterers, CIEs i ambaixades o consolats.
L’Iraq és un dels 61 països on es criminalitza per llei a totes aquelles persones que tenen orientacions sexuals i/o identitats de gènere no normatives.
Històricament, degut als diferents règims fortament religiosos, tradicionalistes i autoritaris, la situació de les persones LGTBIQ+ ha estat molt complicada, doncs no poden viure lliurament sense por a ser perseguides i/o castigades, de manera que el seu accés a molts drets humans està fortament limitat.
Tot i els recents avenços en matèria de drets i garanties LGTBIQ+ arreu del món, en els darrers anys Iraq ha enfortit la seva criminalització, enfortint els mecanismes de persecució de les persones LGTBIQ+, sota l’argument de que l’homosexualitat comporta una “propagació de malalties”. A tall d’exemple, les institucions iraquianes han modificat en tots els documents (oficials o no) el terme “homosexualitat” per “desviació”.
A més, l’agost del 2023 es va elaborar l’esborrany d’una nova llei que pretenia incorporar la pena de mort com a càstig per a les persones homosexuals i trans. Uns mesos més tard, a finals del mes d’abril de 2024, les autoritats iraquianes van aprovar un nou edicte que, tot i no incloure finalment la pena de mort, suposa un fort enfortiment de les penes i condemnes a les persones LGTBIQ+.
Fins llavors, les persones amb orientacions sexuals i/o identitats de gènere no normatives podien ser condemnades amb fins a 6 mesos de presó però, amb el nou reglament, aquestes persones podran ser condemnades a penes de presó que podran arribar fins als 15 anys. A més, aquesta inclou també la criminalització de persones i associacions que treballin en l’àmbit de la diversitat sexual i de gènere, donat que estableix penes de presó per la “promoció de l’homoseuxalitat” i, alhora, també criminalitza persones que puguin tenir comportaments “afeminats” o practicar adulteri.
Es tracta d’una norma que ha preocupat altament a la pròpia Unió Europa i a molts organismes internacionals donat que, tal i com afirma Razaw Salihy, investigadora de Amnistía Internacional sobre Irak, suposa “un atac cap als drets humans i representen una escalada alarmant de la campanya de les autoritats (iraquianes) per endurir el control de les llibertats”.
De fet, les persecucions contra la comunitat LGTBIQ+ a l’Iraq ja estan ben esteses arreu del país, on actes com abusos, mutilacions, assassinats o la crema de banderes LGTBIQ+ queden impunes davant les institucions. Tots aquests fets provoquen que les persones LGTBIQ+, més enllà de patir diàriament per la seva integritat física i emocional, tinguin molts obstacles per accedir a altres drets fonamentals relacionats amb l’àmbit laboral, sanitari o formatiu, doncs les discriminacions lgtbiq-fòbiques formen part de la majoria de l’entramat social del país.
Des de la CCAR denunciem que aquesta situació, sumada a la nova norma que endureix les persecucions penalistes a la comunitat LGTBIQ+, posa en alt risc la vida de moltes persones iraquianes i, conseqüentment, que moltes d’elles es vegin obligades a fugir de les seves llars per cercar refugi en altres territoris on viure amb dignitat.
La falta de vies legals i segures, provoca que les persones que estan sent perseguides no puguin sortir del seu país i assumir una ruta migratòria segura, abocant-se en situacions que posen de nou en alt risc la seva vida.
Tot i així, més de 3 milions de persones iraquianes s’han vist obligades a fugir de les seves llars ens els últims anys, però només 260.000 d’aquestes (un 8%) han aconseguit tenir reconeguda la Protecció Internacional en altres països. La gran majoria, doncs, han hagut de quedar-se en assentaments precaris i camps de refugiats, espais on es poden seguir reproduint les situacions viscudes a l’Iraq.
Per tot això, des de la CCAR exigim l’establiment de vies legals i segures, així com corredors humanitaris, per a les persones de l’Iraq que hagin de fugir de la LGTBIQ-fòbia i per aquelles que ja es troben en trànsit migratori. Destaquem també la necessitat de seguir formant en matèria LGTBIQ+ als i a les professionals que treballen en l’àmbit de l’asil i el refugi a Catalunya, per al de fer efectiva la seva inclusió un cop arriben a territori.
Per últim, volem incidir en la necessitat creixent de crear noves polítiques i accions que facin front al fort augment dels discursos d’odi a Catalunya cap a les persones racialitzades i que, a més, formen part del col·lectiu LGTBIQ+, discursos que estan abocant a moltes persones que fugen de realitats lgtbiq-fòbiques a rebre de nou fortes discriminacions socials, laborals i institucionals.
Descàrregues
A l’anuari de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi analitzem la situació de l’asil a Catalunya i al món durant el 2023, així com les dificultats d’accés al procediment d’asil.
En un context internacional marcat per la involució en matèria de grantia dels drets fonamentals de les persones migrades i refugiades, on s’està visquin un viratge cap a models de gestió que posin l’accent a la securitització i militarització de les fronteres, fem un seguit de peticions:
Propostes per a la Generalitat de Catalunya i els municipis catalans
Davant d’un escenari on es reconeix la descentralització del sistema d’acollida i inclusió de persones refugiades a les Comunitats Autònoms : creació d’una mesa de treball al marc del Comitè d’Acollida de Persones Refugiades amb la participació activa de les entitats catalanes especialitzades en protecció internacional per treballar en la definició i disseny del model català.
Amb motiu del Dia Mundial de les Persones Refugiades que se celebra el 20 de juny, el dimecres 19 de juny des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) hem presentat el nostre anuari sobre la situació actual de l’asil a Catalunya i al món i sobre les diverses dificultats que troben les persones refugiades per accedir al procediment d’asil.
El 2023 el nombre de persones refugiades al món va ser el més alt mai registrat: 117 milions de persones eren víctimes de desplaçament forçat i al voltant del 40% tenia menys de 18 anys (segons dades d’ACNUR). “Hem de recordar que les persones que han d’abandonar el lloc on resideixen perquè la seva vida està en risc ho fan per moltes causes; no només fugen de conflictes armats, també pateixen persecució per motius de gènere, orientació i identitat sexual, creences religioses, idees polítiques o, cada vegada més, per les conseqüències directes del canvi climàtic”, ha explicat Elena Maya, codirectora de la CCAR.
En la mateixa línia, el 2023 hi va haver un augment del nombre de sol·licituds d’asil presentades a la Unió Europea (UE). Hi van arribar un total d’1.129.800 persones, la xifra més alta registrada des de l’any 2015, després que esclatés el conflicte de Síria –i el que suposa un increment del 17% respecte a l’any anterior. D’aquestes, un total de 292.985 persones migrants i refugiades van arribar a través de vies irregulars d’accés.
Tània Corrons, copresidenta de la CCAR, ha repassat les dades d’asil a l’estat espanyol. El 2023 es van presentar 163.220 sol·licituds d’asil, un 36,88% més que el 2022 (119.240 sol·licituds). D’altra banda, de les 88.042 sol·licituds que es van resoldre, només es va concedir protecció internacional a 11.163 persones, és a dir, a un 12% del total. Això suposa un descens de 4 punts de la taxa de reconeixement de l’asil respecte al 2022. “Des de la CCAR advertim que és enormement preocupant que s’hagi produït un descens en la taxa de reconeixement de l’asil en l’Estat espanyol i constatem que es continua denegant l’asil a persones que corren el risc de sofrir danys contra la vida i tractes inhumans, cruels o degradants als seus països d’origen”, ha dit Corrons.
Pel que fa als països de procedència de les persones que demanen protecció internacional, i seguint la tendència d’anys anteriors, Veneçuela (60.534) i Colòmbia (53.564) van continuar al capdavant i van concentrar el 70% del total de sol·licituds. Els van seguir Perú (14.308), Hondures (3.685) i Cuba (3.082). El país d’on més es deneguen sol·licituds és Colòmbia. Eddy Laverde, artista, lideressa i refugiada colombiana, ha reivindicat que la situació de violència a Colòmbia no s’ha aturat tot i la signatura dels Acords de Pau. Colòmbia continua travessada per problemes de violència i inseguretat derivats del conflicte armat, es persegueix defensors i defensores de drets humans, a periodistes i a opositors polítics, continua tenint uns alts índexs de violència masclista i contra les persones LGTBI i és un país castigat per la degradació ambiental i els impactes dels megaprojectes extractius. “Els i les colombianes hem de marxar i demanar asil a altres llocs on hem de començar de 0 per la violència. En un país nou no ets ningú quan arribes, has de tornar a començar. L’asil és un dret i hi ha una corresponsabilitat des de les diverses parts del món. Estem en guerra a molts llocs: si no volem refugiats ni persones migrants cal fer una veu d’alerta pel que està passant al món”.
L’asil a Catalunya
L’augment de sol·licituds observat a l’estat espanyol també es va veure reflectit en el cas de Catalunya, on des de fa una dècada s’aprecia un augment gradual de les sol·licituds d’asil. El 2023 va ser l’any amb el nombre més alt de sol·licituds de protecció internacional registrades a Catalunya, amb un total de 14.775 sol·licituds -posicionant-se com a tercera província de l’estat espanyol en nombre de sol·licituds.
La província catalana que va rebre més sol·licituds de protecció internacional va ser Barcelona, amb 9.422 sol·licituds d’asil -un 30,61% més que el 2022. D’altra banda, el 2023 Girona va destacar per l’augment de sol·licituds. Aquell any va ser la segona província de Catalunya amb més sol·licituds: en va rebre 3.400, més del doble que el 2022. Aquest augment de sol·licituds a la província de Girona s’ha produït perquè les dificultats per obtenir una cita prèvia per demanar asil a Barcelona i Tarragona són tals que moltes persones s’han vist obligades a desplaçar-se a una província diferent a la seva residència per poder sol·licitar asil.
“Tot i que els últims anys s’ha produït una millora en els protocols de detecció, la identificació de la infància migrant sense referents familiars amb necessitats de protecció internacional continua sent un repte a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol”, ha assegurat Tània Corrons. El 2023 a la CCAR vam atendre 83 sol·licituds de protecció de persones menors d’edat sense referents familiars: 72 eren de nens o joves de gènere masculí, 10 de nenes o dones adolescents i 1 d’una persona no binària. Crida l’atenció l’increment registrat els últims anys: el 2022 des de la CCAR es van atendre 64 sol·licituds de menors mentre que el 2021 se n’havien atès 44. “Hi ha un gran camí de millora”.
“Creiem que és molt necessari vetllar perquè hi hagi un protocol clar que garanteixi el dret al padró. Ara mateix hi ha municipis que no empadronen, això implica no tenir accés a drets fonamentals com l’educació”.
El Pacte Europeu de Migració i Asil
Dilara Ekmen, codirectora de la CCAR, ha destacat que la recent aprovació del Pacte Europeu de Migració i Asil suposa un retrocés en els drets de les persones migrades i refugiades, especialment pel que fa a la protecció internacional. “L’aprovació definitiva del Pacte Europeu de Migracions i Asil ha culminat 25 anys d’impasse en el procés de construcció i consolidació de les polítiques de migració i asil de la Unió Europea. Malauradament ha aprofundit en les postures més conservadores i l’òptica securititzadora i criminalitzadora vers les migracions i el refugi, resultat d’anys d’assimilació del marc discursiu de la ultradreta per part de liberals i socialdemòcrates a la UE”.
“Pràctiques com les devolucions en calent, els tractes degradants i inhumans, la manca d’accés efectiu al dret d’asil, i les polítiques de criminalització de les persones migrades i refugiades, així com del rescat marítim en són els elements centrals, en detriment de l’establiment de vies legals i segures, que és una de les demandes que fem arribar a totes les administracions com a CCAR”, ha exposat Ekmen.
I és que l’acord aprofundirà i agreujarà en la vulneració dels Drets Humans de les persones refugiades i migrades en territori europeu, ja que part fonamental d’aquesta proposta se centra en el blindatge i l’externalització de fronteres per mitjà de mecanismes que obstaculitzaran l’accés efectiu al dret d’asil i prioritzaran el retorn i la readmissió de les persones cap a altres països.
Amb el seu testimoni, Mohamed Sankoh, de Sierra Leone, ha exposat com les polítiques d’externalització de fronteres de la UE, que paga a països com Algèria, Marroc o Tunísia per reforçar els seus cossos de seguretat i evitar així l’arribada de persones refugiades a Europa vulneren de manera flagrant els drets humans de les persones que es veuen obligades a marxar de casa seva. Nascut a Sierra Leone, el seu trajecte migratori per arribar a l’estat espanyol va ser un periple: relata que després de sortir de Sierra Leone a Guinea Conakry on va haver de quedar-s’hi 1 any treballant al mercat, va decidir emigrar a Bamako a Mali on es va quedar 2 mesos i posteriorment se’n va anar a Tombuctú al nord del país on va romandre 6 mesos treballant en una fàbrica de maons. Afegeix que el 2020 va arribar a entrar a Algèria, on va rebre maltractaments per part de la policia que volia expulsar-lo del país. Afirma haver quedat a la ciutat d’Adrar durant un temps abans de dirigir-se a la ciutat d’Orà, després a Maghnia i d’allà va aconseguir entrar a la ciutat d’Oujda al Marroc. Relata que va arribar a la ciutat de Casablanca el març del 2021 on va agafar un autobús fins a la ciutat d’Al-Aaiun, des d’on el 20/06/2021 va pujar a una embarcació per arribar el dia 23/06/2021 a l’illa de Fuerteventura.
Dificultats per accedir al procediment d’asil
Des de la CCAR hem destacat que cada vegada són més les dificultats per accedir al procediment d’asil: la manca de vies legals i segures, les polítiques europees d’externalització i control de les fronteres i, un cop a territori espanyol, les dificultats per obtenir cita per poder realitzar l’entrevista que constitueix la formalització de la sol·licitud de protecció internacional dificulten cada cop més l’accés al procediment.
“Des de l’abril del 2023 l’única manera d’aconseguir cita per l’entrevista amb la Policia Nacional és trucant a un telèfon que està totalment col·lapsat”, ha explicat Corrons. Actualment, la mitjana de temps d’espera per a la concessió de la cita se situa entre 6 i 9 mesos –tot i que hi ha casos que porten un any trucant sense resposta i altres que han obtingut cita al cap de dos mesos. “El col·lapse del sistema de cites suposa un maltractament institucional de què es deriven greus implicacions psicosocials en les persones refugiades: l’espera per a la cita suposa un desgast emocional molt fort que repercuteix directament en l’estat d’ànim de les persones, que en molts casos asseguren estar esgotades, ansioses i desesperançades. En el cas de les persones amb menors a càrrec, la desesperació incrementa, ja que sense la formalització de la sol·licitud d’asil no comença a comptabilitzar el temps per poder treballar i no poden sostenir econòmicament les seves famílies”.
Una altra de les dificultats amb què es troben les persones migrades i refugiades a Catalunya és la dificultat d’empadronar-se. Tant la diversitat de criteris d’empadronament entre municipis com les pràctiques abusives al mercat de l’habitatge poden distorsionar la fiabilitat del padró en relació amb les persones més vulnerables, i entre elles destacadament els estrangers nouvinguts i/o amb majors dificultats d’accés a l’habitatge i d’acreditació d’un títol vàlid.
Recomanacions de la CCAR
Finalment, des de la CCAR s’han fet un seguit de recomanacions a la Generalitat: s’ha demanat ampliar la formació en matèria de Protecció Internacional i Apatrídia de tots els operadors públics; el reforç pressupostari i en recursos a les entitats socials de forma plurianual, viable i sostenible per al teixit associatiu català especialitzat en asil; programes específics per revertir la situació d’irregularitat administrativa a la qual es veuen abocades les persones que han vist denegada la seva sol·licitud de protecció internacional; i impulsar i desenvolupar polítiques de convivència, inclusió i lluita contra la discriminació a tots els nivells, des d’un enfocament comunitari i de màxima proximitat amb la ciutadania.
D’altra banda, es recomana que el model d’acollida català sigui un model flexible i adaptat a necessitats específiques, amb intervenció especialitzada i integral. Des de la CCAR es proposa comptar amb les capacitats, coneixements i experiència de les entitats catalanes d’asil per creació d’una taula de treball en el marc del Comitè d’Acollida de Persones Refugiades, actualitzar el Pla de Protecció Internacional a Catalunya basat en un enfocament de drets humans. A més, cal continuar amb la tasca que està realitzant DGAIA en la identificació de menors sense referents familiars amb necessitats de protecció internacional i establir procediments per a la identificació de nens, nenes i joves amb necessitats de Protecció Internacional i/o apatrídia.
Descàrregues
En els darrers anys, la Unió Europea ha pagat més de quatre mil milions d’euros (4.156.600.000€) a tercers països perquè evitin l’arribada de persones migrades a les fronteres europees. Més de tres mil milions (3.220.000.000€) han estat destinats a Turquia. Hi ha falta de transparència i claredat en els pressupostos de la Unió Europea respecte a la gestió migratòria, pel qual no és possible calcular la quantitat destinada a altres despeses relacionades amb l’externalització de fronteres.
En aquesta estratègia l’Estat espanyol ha estat pioner, establint precedents que han estat adoptats tant per altres països europeus com per la mateixa UE en les seves polítiques migratòries i d’asil. Un dels primers exemples d’externalització de fronteres a la UE és la signatura de l’Acord de Cooperació entre Espanya i el Marroc de 1991 que, encara que va estar centrat en la readmissió tant de nacionals marroquins com de ciutadans de tercers estats que haguessin passat pel Marroc en el seu trànsit cap a l’Estat espanyol, incloïa aspectes relacionats amb el control i la vigilància de les fronteres, així com de cooperació tècnica i financera per a millorar els sistemes marroquins de gestió migratòria. La signatura d’acords entre els estats membres de la UE i els països d’origen i trànsit de les persones migrades i refugiades que eventualment arriben a Europa ha estat un dels pilars de la política migratòria i d’asil europea en les últimes dècades, però s’ha anat incrementant a partir de la crisi de la gestió migratòria de 2015 i, especialment, des que van començar les negociacions per a l’aprovació del nou Pacte Europeu de Migració i Asil.
L’any 2022, les arribades a través de la ruta Mediterrània Central, la Mediterrània de l’Est i la ruta dels Balcans van augmentar un 56%, un 113% i un 134% respectivament, respecte l’any anterior. En total, es van registrar 2.411 morts o desaparicions al mar en les rutes mediterrànies, representant un augment del 18% respecte el 2021. Pel que fa a les ordres d’expulsió de la Unió Europea, n’hi va haver 340.500 l’any 2021 i se’n van ordenar 431.200 l’any 2022, un augment del 27% (Comissió Europea, 2023).
Aquest informe analitza els pactes i acords bilaterals entre la UE i tercers Estats des de 2015 fins a l’actualitat, posant l’accent en les seves principals característiques, en les dotacions pressupostàries i de recursos, en la tipologia d’aquests, i en les conseqüències per a les persones migrades i refugiades.
La política europea d’externalització de les fronteres és una pràctica que obstaculitza el dret a sol·licitar protecció internacional i, per tant, és contrària a les obligacions dels Estats recollides en la Convenció de Refugiats de 1951. Els acords bilaterals i multilaterals signats amb tercers països i amb empreses del sector privat són un dels pilars de les polítiques migratòries de la Unió Europea. Amb aquestes pràctiques, Europa finança greus vulneracions dels drets humans i violència contra les persones migrades i refugiades, externalitzant les seves obligacions i responsabilitats en matèria d’asil i protecció internacional. Però no perquè passi lluny, deixa de passar.
Què és l’externalització de fronteres?
Per tal de frenar i obstaculitzar l’arribada de persones migrades i refugiades, les polítiques d’externalització de fronteres es materialitzen de diverses maneres:
Tot i que aquesta política s’implementa des de fa dècades, s’ha incrementat exponencialment en els últims anys, especialment arran de la crisi de la gestió migratòria de 2015. El Pacte Europeu de Migracions i Asil, aprovat el passat mes d’abril, reforça encara més la tendència cap a l’externalització de fronteres. Els acords amb tercers països aprovats per la Unió Europea recentment són:
Quines conseqüències té l’externalització de fronteres?
Amb l’externalització de les seves responsabilitats i obligacions en matèria de migracions i asil, els estats de la Unió Europea vulneren els drets de les persones migrades i refugiades:
Concretament, al delegar la gestió de les fronteres i els fluxos migratoris a tercers països i empreses privades es produeixen obstacles en l’accés a nombrosos drets, entre els quals podem destacar:
Dret a sol·licitar asil. L’externalització dificulta la sortida del país d’origen o de residència habitual d’aquelles persones que estan sent perseguides i tenen necessitats de protecció i obstaculitza i fins i tot impedeix que les persones accedeixin al territori d’un Estat per a sol·licitar asil, negant-se’ls la protecció internacional que necessiten i a la qual tenen dret.
Dret a la no devolució. L’externalització condueix a situacions en les quals les persones poden ser deportades a països on poden enfrontar persecució, tortura o altres tractes cruels, inhumans o degradants.
Dret a la llibertat i la seguretat. L’externalització comprèn pràctiques que suposen la detenció arbitrària i la privació de llibertat en condicions inhumanes en centres externalitzats dels quals en moltes ocasions es desconeix fins i tot la seva ubicació.
Dret a la tutela judicial efectiva. La falta de procediments justos per a la revisió de les sol·licituds d’asil o per a oposar-se a les detencions i privacions de llibertat arbitràries deixen en la més absoluta indefensió jurídica a les persones migrades i refugiades.
Dret a la dignitat. Les condicions tant dels centres de detenció com dels mateixos espais fronterers poden considerar-se degradants per a l’ésser humà i provocar un enorme sofriment físic i psicològic.
Dret a la integritat física i psicològica. Les persones són sotmeses a violència, explotació i abús per part de les autoritats encarregades del control migratori, pateixen condicions de vida extremadament precàries en els centres de detenció i s’exposen a nombrosos perills greus en les cada vegada més mortíferes rutes. L’ús de rutes menys controlades per a sortejar la vigilància facilita l’activitat dels traficants de persones i de les xarxes de tràfic d’éssers humans, posant a les persones migrades i refugiades en situacions d’extrema vulnerabilitat. Les difícils condicions del trànsit, les detencions i el constant perill afecten greument la salut psicològica i física de les persones migrades i refugiades, sent l’estrès i el trauma les principals afectacions que es produeixen en la salut mental i els cops, cremades i fractures els principals impactes a nivell físic.
Dret a la salut. L’accés a serveis mèdics adequats és inexistent en els centres de detenció i en els espais fronterers externalitzats, la qual cosa provoca que els problemes de salut anteriors s’exacerbin i interaccionin amb els nous problemes sorgits en el trànsit migratori. La condició de persona estrangera impedeix l’accés en molts països de trànsit als serveis més bàsics de salut.
Dret a la vida. L’externalització posa en risc la vida de les persones migrades i refugiades en obligar-les a transitar rutes cada vegada més perilloses, en poder ser retornades a zones en conflicte o en les quals la protecció dels drets humans no està garantida, o a causa de la violència extrema que s’exerceix en els espais fronterers i en els centres de detenció.
Dret a la llibertat de moviment. Les polítiques d’externalització restringeixen severament la capacitat de les persones per a moure’s lliurement a la recerca de seguretat i protecció o de millors condicions de vida.
Avui 5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient, des de la CCAR reivindiquem la necessitat de posar en marxa mecanismes jurídics que permetin a les persones desplaçades forçosament dels seus territoris a causa de l’emergència climàtica i/o pels macroprojectes extractius acollir-se a la Protecció Internacional.
L’actual context d’emergència climàtica i crisis eco-social exigeix mesures urgents a molts nivells i en múltiples regions per tal de canviar el model productiu i de consum desmesurat, el que suposa posar en marxa polítiques que vagin des de l’establiment de mecanismes que assegurin un ús adequat i sostenible de l’aigua i altres recursos de primera necessitat fins a l’aturada de macroprojectes que responen a l’actual lògica capitalista, que resulta incompatible amb la vida a un planeta amb recursos finits.
Aquest context d’emergència s’accentua de forma exponencial en moltes regions del Sud Global com Hondures, Colòmbia, Perú, el Pakistan o les Filipines, on la globalització, el colonialisme i el capitalisme ferotge han provocat una situació insostenible social i mediambientalment. Aquestes regions, a més de patir els efectes directes del canvi climàtic, veuen la seva conjuntura agreujada per l’acció extractivista d’empreses multinacionals i oligopolis del Nord Global, abocant a moltes persones que viuen directament dels béns naturals dels seus territoris a desplaçar-se forçosament i, per tant, a haver d’abandonar les seves llars i els seus mitjans de vida.
Aquesta situació no només ve provocada per l’acció de les grans empreses extractivistes, si no també pels patrons de consum desmesurats que les persones del Nord Global practiquem en el nostre dia a dia, uns patrons legitimitats per les nostres institucions que ens garanteixen i promouen l’accés a productes generats mitjançant l’espoli dels territoris del Sud Global.
Es tracta d’una problemàtica que cal abordar amb extremada urgència, amb una perspectiva local-global, per tal d’aturar i acabar amb aquestes lògiques capitalistes i colonialistes que estan provocant l’eliminació completa de la flora i fauna de molts territoris i, a més, forçant a milers de persones a haver de desplaçar-se per cercar altres llocs on poder viure sense patir de forma directa l’espoli dels seus territoris i mitjans de vida.
Es fa necessari, alhora, l’establiment de mecanismes jurídics de protecció, per tal que totes aquelles persones que hagin de fugir de les seves llars per la vulneració dels drets ambientals puguin acollir-se a la Protecció Internacional i puguin viure de forma digna als territoris on s’han vist obligades a desplaçar-se. Com que la Convenció de Ginebra no reconeix la vulneració dels drets ambientals com a motiu per acollir-se a l’asil, aquestes persones es troben en una situació d’indefensió legal i de desprotecció social, un fet que no les permet tenir accés a acompanyaments i suports que garanteixin la seva inclusió real i digna als nous països, veient-se sense la possibilitat d’aconseguir una regularització administrativa “àgil i eficaç” i a viure en condicions altament precàries.
Per tot això, denunciem la necessitat que el Nord Global assumeixi la seva responsabilitat front aquesta situació. És de vital urgència acabar amb les pràctiques colonialistes i capitalistes de les grans multinacionals, així com aplicar mecanismes ràpids i accessibles que permetin denunciar i sancionar aquests fets i establir l’accés a una figura jurídica que permeti a les persones forçades a desplaçar-se forçosament fruit de l’extractivisme i la degradació mediambiental a acollir-se a la Protecció Internacional.
Més en concret, exigim:
