La CCAR alerta que els avantprojectes de la nova Llei d’Asil i de reforma de la Llei d’Estrangeria no es limiten a adaptar la legislació espanyola al Pacte Europeu de Migració i Asil: en àmbits en què l’Estat conserva marge de decisió, el Govern ha optat per mesures que restringeixen drets i garanties.

Barcelona, 26 d’agost de 2026

La Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) alerta que els avantprojectes de la nova Llei d’Asil i de reforma de la Llei d’Estrangeria, aprovats aquest dimarts pel Consell de Ministres per adaptar la legislació espanyola al Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA), consoliden un canvi de paradigma en la política d’asil. D’acord amb el contingut dels textos als quals la CCAR ha pogut tenir accés a través de diversos mitjans de comunicació, la protecció perd centralitat mentre guanyen pes el control fronterer, els procediments accelerats, les restriccions a la llibertat de moviment i els mecanismes de retorn. El PEMA, que la CCAR ja va assenyalar com un greu retrocés en matèria de protecció internacional, determina bona part d’aquest nou marc i trasllada al sistema espanyol una lògica en què la gestió i el control de les fronteres s’imposen progressivament sobre les garanties pròpies del dret d’asil. Tanmateix, no totes les mesures restrictives incorporades als avantprojectes venen imposades per la normativa europea. En diversos àmbits, els estats conserven marge per preservar o reforçar garanties i, en alguns d’aquests, el Govern espanyol ha optat per les alternatives més restrictives.

No estem, per tant, davant d’una simple adaptació tècnica al PEMA. Estem davant d’una decisió sobre quin sistema d’asil tindrà l’Estat espanyol durant els pròxims anys i fins a quin punt la política de control migratori acabarà condicionant l’exercici efectiu del dret d’asil.

La reforma introdueix el denominat “triatge” per a les persones que arriben a les fronteres exteriors sense complir les condicions d’entrada. Durant aquest procés no s’autoritza formalment l’entrada al territori, malgrat trobar-se sota jurisdicció espanyola, i posteriorment es pot aplicar un procediment específic d’asil en frontera. A més, l’avantprojecte espanyol amplia l’aplicació del procediment fronterer a supòsits que van més enllà dels casos en què el PEMA l’estableix obligatòriament. Davant la possibilitat de limitar un mecanisme que restringeix significativament la llibertat i les garanties de les persones sol·licitants, l’Estat opta per ampliar-lo. La reforma també amplia els períodes de privació de llibertat. Durant el triatge, les 72 hores podran ampliar-se fins a set dies amb autorització judicial i, durant el procediment fronterer, el període màxim de detenció passaria dels vuit dies actuals a dues setmanes. Així mateix, tot i mantenir-se el termini actual de 60 dies d’internament, es preveu la possibilitat d’un nou internament de fins a 120 dies quan la persona sol·liciti protecció internacional.La privació de llibertat ha de ser excepcional i no pot normalitzar-se com una eina de gestió de les fronteres i del sistema d’asil.

La reforma reforça també la connexió entre el sistema de protecció internacional i la política d’expulsions. La denegació d’una sol·licitud d’asil podrà incorporar una decisió de retorn i es crea un procediment fronterer específic de retorn, de fins a dotze setmanes, per a les persones que no hagin obtingut protecció. Alhora, es reforcen els procediments accelerats i s’elimina amb caràcter general el recurs administratiu previ davant les resolucions negatives. Es configura així una cadena cada vegada més integrada de triatge, procediment accelerat, denegació i retorn, que pot reduir la capacitat efectiva de les persones per defensar la seva necessitat de protecció.

Per a la CCAR, eficiència administrativa no pot significar eficiència per expulsar. Una decisió errònia en matèria d’asil pot comportar el retorn d’una persona al lloc on és perseguida o on la seva vida, llibertat o integritat estan en risc. El principi de no-devolució i l’examen individualitzat han de ser límits efectius de qualsevol política de retorn.

Un dels retrocessos més flagrants és la desaparició de la possibilitat prevista en l’actual Llei d’Asil d’autoritzar la permanència a Espanya per raons humanitàries. Aquesta figura permet donar resposta a situacions que, sense encaixar estrictament en l’estatut de persona refugiada o en la protecció subsidiària, requereixen una resposta per circumstàncies humanitàries. Eliminar aquesta garantia no és una exigència del PEMA. Fer desaparèixer un instrument de protecció que l’Estat podia preservar significa rebaixar els estàndards existents més enllà del que exigeix la normativa europea. La mateixa preocupació genera la decisió d’incorporar llistes estatals de països d’origen segurs i excepcions al dret d’asil en situacions de crisi o força major, mesures que el marc europeu permet però que els estats membres no estan obligats a aplicar.

Per a la CCAR,  les situacions de crisi no poden convertir-se en espais d’excepció als drets, ni les llistes de països segurs substituir l’examen individualitzat de cada sol·licitud. Cap país és segur de la mateixa manera per a totes les persones: el dret d’asil protegeix persones, no nacionalitats.

Més vies dignes i segures, no més obstacles per arribar a la protecció

Aquest gir restrictiu és encara més contradictori davant la manca de vies dignes i segures suficients per accedir a la protecció internacional. Cada vegada es despleguen més instruments per identificar, retenir i retornar les persones que arriben irregularment, mentre continuen sent extraordinàriament limitades les possibilitats d’arribar legalment a Europa per demanar protecció.

La CCAR reclama que les ambaixades i consolats espanyols puguin facilitar efectivament el trasllat a Espanya de persones que necessiten protecció, juntament amb el reforç del reassentament i la reagrupació familiar, figura que també pateix nous obstacles per tal de que es pugui sol·licitar.

La tramitació ha de posar fre a aquest retrocés

Els avantprojectes inicien ara la seva tramitació. La CCAR reclama al Govern espanyol i als grups parlamentaris que diferenciïn entre les obligacions que imposa el PEMA i les opcions restrictives que l’Estat ha decidit incorporar dins del seu marge de maniobra, i que aquestes últimes siguin revisades. En particular, reclamem mantenir la possibilitat d’autoritzar la permanència per raons humanitàries; limitar els procediments fronterers i la privació de llibertat; renunciar a ampliar les llistes estatals de països segurs i a reduir garanties en situacions de crisi; garantir l’examen individualitzat, l’assistència jurídica efectiva i el principi de no-devolució; i reforçar les vies dignes i segures d’accés a la protecció.

Adaptar-se al Pacte Europeu de Migració i Asil no pot convertir-se en una excusa per desmantellar garanties del sistema de protecció espanyol més enllà del que exigeix la normativa europea.

Els darrers dies hem vist com milers de persones intentaven arribar a Ceuta creuant la frontera per terra o nedant. Aquest intent ha deixat més de cinquanta persones mortes, una tragèdia que des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) lamentem profundament.

La magnitud dels fets ha tornat a situar la frontera sud en el centre del debat públic. Tot i que el volum de persones que han arribat a Ceuta és excepcional ( no es donava una circumstància semblant des de 2021), les vulneracions de drets humans i les morts a les fronteres no ho són. Fa anys que aquests episodis es repeteixen com a conseqüència d’un model que ha convertit l’externalització del control migratori en un dels seus principals instruments, traslladant a tercers països una part essencial de la responsabilitat i gestió dels moviments migratoris.

Aquesta situació no es pot llegir únicament des de la urgència del moment. També obliga a analitzar les decisions polítiques que han configurat el model migratori europeu i les seves conseqüències. Alhora, considerem inacceptable que el Marroc instrumentalitzi el control dels fluxos migratoris com a eina de pressió política. Però aquest cas no es pot explicar únicament per una decisió d’afluixar el control de la frontera com a resposta a interessos geopolítics conjunturals. El fet que el Marroc tingui la capacitat d’obrir o restringir els moviments de persones i ho utilitzi com a mecanisme de pressió és conseqüència directe d’un model que ha traslladat progressivament a tercers països aquesta responsabilitat. Durant anys, la Unió Europea i Espanya han consolidat un model d’externalització del control de fronteres que ha convertit diversos països com Turquia, Mauritània, Tunisia, Libia o el Marroc en actors clau de la política migratòria europea, atorgant-lis una gran capacitat de pressió política i diplomàtica al convertir-los en gendarmes de les fronteres europees. Tot i que cap estratègia diplomàtica ni cap interès geopolític haurien de justificar que les persones migrants siguin instrumentalitzades i convertides en moneda de canvi, el cert és que això és, de facto, el que fa anys que passa.

Així doncs, no podem obviar que els fets d’aquests dies són el resultat d’una confluència de diversos factors. D’una banda, l’Estat espanyol ha estat un dels principals impulsors de l’externalització del control de fronteres, especialment a la frontera sud, convertint-ne el control en un dels principals eixos de la seva relació política amb el Marroc. Aquesta estratègia ha generat una relació de dependència que atorga al Marroc una important capacitat de pressió política a través de la gestió dels fluxos migratoris. Això li permet utilitzar la cooperació en matèria de control fronterer com a instrument d’influència en les seves relacions amb Espanya, especialment en qüestions de política exterior tan sensibles com el Sàhara Occidental o les relacions amb Algèria. L’enfoc és especialment greu perquè l’experiència ha demostrat reiteradament que les polítiques orientades exclusivament a reforçar el control fronterer no redueixen els desplaçaments, sinó que els desvien cap a rutes cada vegada més perilloses. Quan una frontera es blinda, les persones no deixen de fugir; es veuen obligades a recórrer itineraris més llargs, més precaris i molt més letals.

De l’altra, tampoc és possible entendre aquesta situació sense analitzar el context intern del Marroc. Una part important de la població, especialment la joventut, afronta profundes desigualtats socials i territorials, elevades taxes d’atur, precarietat laboral i una manca creixent d’expectatives de futur. A aquesta realitat s’hi suma el progressiu i constant deteriorament de l’espai cívic i democràtic, reflectit en la repressió de les mobilitzacions socials protagonitzades durant els darrers anys per milers de joves que reclamaven més oportunitats, drets socials i una vida digna. En aquest context, per a moltes persones la migració deixa de ser una opció i esdevé una estratègia per construir un projecte de vida amb garanties de futur. Ignorar aquests factors és reduir un fenomen profundament social, econòmic i polític a una simple qüestió de control fronterer, obviant les causes que fan possible que es desencadeni una situació com aquesta, en què, en només 48 hores, més de 50.000 persones han creuat cap a Ceuta.

Davant d’aquesta realitat, la resposta institucional continua centrant-se gairebé exclusivament en la contenció dels moviments migratoris, mentre les causes estructurals que els provoquen continuen sense abordar-se. Les arribades a la frontera sud no són un fenomen excepcional ni imprevisible, sinó una realitat estructural que exigeix polítiques estables, recursos permanents i una planificació basada en els drets humans, i no en la gestió reactiva de les crisis. Sense vies dignes i segures tant de caràcter humanitari com laboral, sense polítiques de cooperació orientades a reduir les desigualtats, enfortir els drets i els espais democràtics als països d’origen i trànsit, i sense una revisió profunda del model d’externalització del control migratori, aquestes tragèdies continuaran repetint-se. En aquest context, també rebutgem els intents de vincular les arribades dels darrers dies amb la recent sentència del Tribunal Suprem sobre les devolucions en calent al mar. Es tracta d’un relat sense fonament que desvia el debat públic de les causes de fons que expliquen el que està succeint a Ceuta i contribueix a alimentar una narrativa que responsabilitza el respecte als drets humans dels moviments migratoris. La sentència no és la causa de les arribades. El que fa és recordar una obligació jurídica que sempre ha existit: que qualsevol actuació de l’Estat a la frontera ha de respectar les garanties legals, el principi de no devolució i el dret de tota persona a una avaluació individualitzada de les seves necessitats de protecció internacional. Els drets humans no són un factor d’atracció, són el marc jurídic que ha de guiar qualsevol política migratòria en un estat de dret.

Davant d’aquesta situació, des de la CCAR exigim una resposta basada en els drets humans. En concret, reclamem:

Finalment, fem una crida a la responsabilitat institucional, política i mediàtica. Els discursos que associen la migració amb una amenaça alimenten la por, el racisme, la xenofòbia i la islamofòbia, erosionen la convivència i contribueixen a la criminalització de les persones migrants i refugiades. Alhora, desvien el debat públic de les responsabilitats polítiques i de les causes estructurals que expliquen situacions com la viscuda aquests dies a Ceuta. Alimentar aquest tipus de narratives també contribueix a legitimar els discursos d’odi atiats per l’extrema dreta i pot afavorir un clima que es tradueixi en agressions, actes de discriminació i accions de persecució contra les persones migrants i racialitzades.

Des de la CCAR fa anys que reclamem un canvi profund de paradigma en la gestió de la frontera sud. Les polítiques migratòries no poden continuar construint-se des de la reacció permanent davant les crisis ni des de la lògica de la securitització, la militarització i el control de fronteres. Cal una política migratòria que situï la protecció de la vida, el dret d’asil, l’obertura de vies legals, dignes i segures (tant humanitàries com laborals) i els drets humans al centre. Alhora, cal transformar la relació amb els països d’origen i de trànsit perquè es basi en la garantia de drets, una perspectiva descolonial i els principis de justícia global. Només des d’aquest canvi de paradigma serà possible abordar les migracions des de la corresponsabilitat, la protecció de les persones i el respecte als drets humans, i evitar que tragèdies com la de Ceuta continuïn repetint-se.

La Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) presenta una investigació elaborada per Marta Saiz, Victor Cabo i Gianni Esposito sobre el vincle entre la sobreexplotació dels recursos marins per part dels mercats europeus i la vulneració dels drets humans a les comunitats d’origen. Centrat en els casos de Guatemala i el Sàhara Occidental ocupat, el dossier documenta com l’espoli ambiental, la pressió de la pesca industrial i uns acords comercials desequilibrats erosionen la subsistència local, consolidant-se com a motors directes del desplaçament forçat i la necessitat de protecció internacional.