ANUARI CCAR: La situació de l’asil a Catalunya i al món

Tornar enrere

A l’anuari de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi analitzem la situació de l’asil a Catalunya i al món durant el 2023, així com les dificultats d’accés al procediment d’asil.

Dia Mundial de les Persones Refugiades 2024: La situació de l’asil a Catalunya i al món

Tornar enrere

Amb motiu del Dia Mundial de les Persones Refugiades que se celebra el 20 de juny, el dimecres 19 de juny des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) hem presentat el nostre anuari sobre la situació actual de l’asil a Catalunya i al món i sobre les diverses dificultats que troben les persones refugiades per accedir al procediment d’asil.   

El 2023 el nombre de persones refugiades al món va ser el més alt mai registrat: 117 milions de persones eren víctimes de desplaçament forçat i al voltant del 40% tenia menys de 18 anys (segons dades d’ACNUR). “Hem de recordar que les persones que han d’abandonar el lloc on resideixen perquè la seva vida està en risc ho fan per moltes causes; no només fugen de conflictes armats, també pateixen persecució per motius de gènere, orientació i identitat sexual, creences religioses, idees polítiques o, cada vegada més, per les conseqüències directes del canvi climàtic”, ha explicat Elena Maya, codirectora de la CCAR. 

En la mateixa línia, el 2023 hi va haver un augment del nombre de sol·licituds d’asil presentades a la Unió Europea (UE). Hi van arribar un total d’1.129.800 persones, la xifra més alta registrada des de l’any 2015, després que esclatés el conflicte de Síria –i el que suposa un increment del 17% respecte a l’any anterior. D’aquestes, un total de 292.985 persones migrants i refugiades van arribar a través de vies irregulars d’accés.  

Tània Corrons, copresidenta de la CCAR, ha repassat les dades d’asil a l’estat espanyol. El 2023 es van presentar 163.220 sol·licituds d’asil, un 36,88% més que el 2022 (119.240 sol·licituds). D’altra banda, de les 88.042 sol·licituds que es van resoldre, només es va concedir protecció internacional a 11.163 persones, és a dir, a un 12% del total. Això suposa un descens de 4 punts de la taxa de reconeixement de l’asil respecte al 2022. “Des de la CCAR advertim que és enormement preocupant que s’hagi produït un descens en la taxa de reconeixement de l’asil en l’Estat espanyol i constatem que es continua denegant l’asil a persones que corren el risc de sofrir danys contra la vida i tractes inhumans, cruels o degradants als seus països d’origen”, ha dit Corrons.  

Pel que fa als països de procedència de les persones que demanen protecció internacional, i seguint la tendència d’anys anteriors, Veneçuela (60.534) i Colòmbia (53.564) van continuar al capdavant i van concentrar el 70% del total de sol·licituds. Els van seguir Perú (14.308), Hondures (3.685) i Cuba (3.082). El país d’on més es deneguen sol·licituds és Colòmbia. Eddy Laverde, artista, lideressa i refugiada colombiana, ha reivindicat que la situació de violència a Colòmbia no s’ha aturat tot i la signatura dels Acords de Pau. Colòmbia continua travessada per problemes de violència i inseguretat derivats del conflicte armat, es persegueix defensors i defensores de drets humans, a periodistes i a opositors polítics, continua tenint uns alts índexs de violència masclista i contra les persones LGTBI i és un país castigat per la degradació ambiental i els impactes dels megaprojectes extractius. “Els i les colombianes hem de marxar i demanar asil a altres llocs on hem de començar de 0 per la violència. En un país nou no ets ningú quan arribes, has de tornar a començar. L’asil és un dret i hi ha una corresponsabilitat des de les diverses parts del món. Estem en guerra a molts llocs: si no volem refugiats ni persones migrants cal fer una veu d’alerta pel que està passant al món”. 

L’asil a Catalunya 
L’augment de sol·licituds observat a l’estat espanyol també es va veure reflectit en el cas de Catalunya, on des de fa una dècada s’aprecia un augment gradual de les sol·licituds d’asil. El 2023 va ser l’any amb el nombre més alt de sol·licituds de protecció internacional registrades a Catalunya, amb un total de 14.775 sol·licituds -posicionant-se com a tercera província de l’estat espanyol en nombre de sol·licituds.  

La província catalana que va rebre més sol·licituds de protecció internacional va ser Barcelona, amb 9.422 sol·licituds d’asil -un 30,61% més que el 2022. D’altra banda, el 2023 Girona va destacar per l’augment de sol·licituds. Aquell any va ser la segona província de Catalunya amb més sol·licituds: en va rebre 3.400, més del doble que el 2022. Aquest augment de sol·licituds a la província de Girona s’ha produït perquè les dificultats per obtenir una cita prèvia per demanar asil a Barcelona i Tarragona són tals que moltes persones s’han vist obligades a desplaçar-se a una província diferent a la seva residència per poder sol·licitar asil. 

“Tot i que els últims anys s’ha produït una millora en els protocols de detecció, la identificació de la infància migrant sense referents familiars amb necessitats de protecció internacional continua sent un repte a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol”, ha assegurat Tània Corrons. El 2023 a la CCAR vam atendre 83 sol·licituds de protecció de persones menors d’edat sense referents familiars: 72 eren de nens o joves de gènere masculí, 10 de nenes o dones adolescents i 1 d’una persona no binària. Crida l’atenció l’increment registrat els últims anys: el 2022 des de la CCAR es van atendre 64 sol·licituds de menors mentre que el 2021 se n’havien atès 44. “Hi ha un gran camí de millora”.  

“Creiem que és molt necessari vetllar perquè hi hagi un protocol clar que garanteixi el dret al padró. Ara mateix hi ha municipis que no empadronen, això implica no tenir accés a drets fonamentals com l’educació”.  

El Pacte Europeu de Migració i Asil  
Dilara Ekmen, codirectora de la CCAR, ha destacat que la recent aprovació del Pacte Europeu de Migració i Asil suposa un retrocés en els drets de les persones migrades i refugiades, especialment pel que fa a la protecció internacional. “L’aprovació definitiva del Pacte Europeu de Migracions i Asil ha culminat 25 anys d’impasse en el procés de construcció i consolidació de les polítiques de migració i asil de la Unió Europea. Malauradament ha aprofundit en les postures més conservadores i l’òptica securititzadora i criminalitzadora vers les migracions i el refugi, resultat d’anys d’assimilació del marc discursiu de la ultradreta per part de liberals i socialdemòcrates a la UE”.   
 
“Pràctiques com les devolucions en calent, els tractes degradants i inhumans, la manca d’accés efectiu al dret d’asil, i les polítiques de criminalització de les persones migrades i refugiades, així com del rescat marítim en són els elements centrals, en detriment de l’establiment de vies legals i segures, que és una de les demandes que fem arribar a totes les administracions com a CCAR”, ha exposat Ekmen.  

I és que l’acord aprofundirà i agreujarà en la vulneració dels Drets Humans de les persones refugiades i migrades en territori europeu, ja que part fonamental d’aquesta proposta se centra en el blindatge i l’externalització de fronteres per mitjà de mecanismes que obstaculitzaran l’accés efectiu al dret d’asil i prioritzaran el retorn i la readmissió de les persones cap a altres països.  

Amb el seu testimoni, Mohamed Sankoh, de Sierra Leone, ha exposat com les polítiques d’externalització de fronteres de la UE, que paga a països com Algèria, Marroc o Tunísia per reforçar els seus cossos de seguretat i evitar així l’arribada de persones refugiades a Europa vulneren de manera flagrant els drets humans de les persones que es veuen obligades a marxar de casa seva. Nascut a Sierra Leone, el seu trajecte migratori per arribar a l’estat espanyol va ser un periple: relata que després de sortir de Sierra Leone a Guinea Conakry on va haver de quedar-s’hi 1 any treballant al mercat, va decidir emigrar a Bamako a Mali on es va quedar 2 mesos i posteriorment se’n va anar a Tombuctú al nord del país on va romandre 6 mesos treballant en una fàbrica de maons. Afegeix que el 2020 va arribar a entrar a Algèria, on va rebre maltractaments per part de la policia que volia expulsar-lo del país. Afirma haver quedat a la ciutat d’Adrar durant un temps abans de dirigir-se a la ciutat d’Orà, després a Maghnia i d’allà va aconseguir entrar a la ciutat d’Oujda al Marroc. Relata que va arribar a la ciutat de Casablanca el març del 2021 on va agafar un autobús fins a la ciutat d’Al-Aaiun, des d’on el 20/06/2021 va pujar a una embarcació per arribar el dia 23/06/2021 a l’illa de Fuerteventura. 

Dificultats per accedir al procediment d’asil 
Des de la CCAR hem destacat que cada vegada són més les dificultats per accedir al procediment d’asil: la manca de vies legals i segures, les polítiques europees d’externalització i control de les fronteres i, un cop a territori espanyol, les dificultats per obtenir cita  per poder realitzar l’entrevista que constitueix la formalització de la sol·licitud de protecció internacional dificulten cada cop més l’accés al procediment.  

“Des de l’abril del 2023 l’única manera d’aconseguir cita per l’entrevista amb la Policia Nacional és trucant a un telèfon que està totalment col·lapsat”, ha explicat Corrons. Actualment, la mitjana de temps d’espera per a la concessió de la cita se situa entre 6 i 9 mesos –tot i que hi ha casos que porten un any trucant sense resposta i altres que han obtingut cita al cap de dos mesos. “El col·lapse del sistema de cites suposa un maltractament institucional de què es deriven greus implicacions psicosocials en les persones refugiades: l’espera per a la cita suposa un desgast emocional molt fort que repercuteix directament en l’estat d’ànim de les persones, que en molts casos asseguren estar esgotades, ansioses i desesperançades. En el cas de les persones amb menors a càrrec, la desesperació incrementa, ja que sense la formalització de la sol·licitud d’asil no comença a comptabilitzar el temps per poder treballar i no poden sostenir econòmicament les seves famílies”. 

Una altra de les dificultats amb què es troben les persones migrades i refugiades a Catalunya és la dificultat d’empadronar-se. Tant la diversitat de criteris d’empadronament entre municipis com les pràctiques abusives al mercat de l’habitatge poden distorsionar la fiabilitat del padró en relació amb les persones més vulnerables, i entre elles destacadament els estrangers nouvinguts i/o amb majors dificultats d’accés a l’habitatge i d’acreditació d’un títol vàlid. 

Recomanacions de la CCAR 
Finalment, des de la CCAR s’han fet un seguit de recomanacions a la Generalitat: s’ha demanat ampliar la formació en matèria de Protecció Internacional i Apatrídia de tots els operadors públics; el reforç pressupostari i en recursos a les entitats socials de forma plurianual, viable i sostenible per al teixit associatiu català especialitzat en asil; programes específics per revertir la situació d’irregularitat administrativa a la qual es veuen abocades les persones que han vist denegada la seva sol·licitud de protecció internacional; i impulsar i desenvolupar polítiques de convivència, inclusió i lluita contra la discriminació a tots els nivells, des d’un enfocament comunitari i de màxima proximitat amb la ciutadania. 

D’altra banda, es recomana que el model d’acollida català sigui un model flexible i adaptat a necessitats específiques, amb intervenció especialitzada i integral. Des de la CCAR es proposa comptar amb les capacitats, coneixements i experiència de les entitats catalanes d’asil per creació d’una taula de treball en el marc del Comitè d’Acollida de Persones Refugiades, actualitzar el Pla de Protecció Internacional a Catalunya basat en un enfocament de drets humans. A més, cal continuar amb la tasca que està realitzant DGAIA en la identificació de menors sense referents familiars amb necessitats de protecció internacional i establir procediments per a la identificació de nens, nenes i joves amb necessitats de Protecció Internacional i/o apatrídia. 

INFORME: L’Externalització de fronteres a la Unió Europea

Tornar enrere

En els darrers anys, la Unió Europea ha pagat més de cinc mil milions d’euros (5.156.600.000€) a tercers països perquè evitin l’arribada de persones migrades a les fronteres europees. Més de tres mil milions (3.220.000.000€) han estat destinats a Turquia. Hi ha falta de transparència i claredat en els pressupostos de la Unió Europea respecte a la gestió migratòria, pel qual no és possible calcular la quantitat destinada a altres despeses relacionades amb l’externalització de fronteres.     

En aquesta estratègia l’Estat espanyol ha estat pioner, establint precedents que han estat adoptats tant per altres països europeus com per la mateixa UE en les seves polítiques migratòries i d’asil. Un dels primers exemples d’externalització de fronteres a la UE és la signatura de l’Acord de Cooperació entre Espanya i el Marroc de 1991 que, encara que va estar centrat en la readmissió tant de nacionals marroquins com de ciutadans de tercers estats que haguessin passat pel Marroc en el seu trànsit cap a l’Estat espanyol, incloïa aspectes relacionats amb el control i la vigilància de les fronteres, així com de cooperació tècnica i financera per a millorar els sistemes marroquins de gestió migratòria. La signatura d’acords entre els estats membres de la UE i els països d’origen i trànsit de les persones migrades i refugiades que eventualment arriben a Europa ha estat un dels pilars de la política migratòria i d’asil europea en les últimes dècades, però s’ha anat incrementant a partir de la crisi de la gestió migratòria de 2015 i, especialment, des que van començar les negociacions per a l’aprovació del nou Pacte Europeu de Migració i Asil.

L’any 2022, les arribades a través de la ruta Mediterrània Central, la Mediterrània de l’Est i la ruta dels Balcans van augmentar un 56%, un 113% i un 134% respectivament, respecte l’any anterior. En total, es van registrar 2.411 morts o desaparicions al mar en les rutes mediterrànies, representant un augment del 18% respecte el 2021. Pel que fa a les ordres d’expulsió de la Unió Europea, n’hi va haver 340.500 l’any 2021 i se’n van ordenar 431.200 l’any 2022, un augment del 27% (Comissió Europea, 2023). 

Aquest informe analitza els pactes i acords bilaterals entre la UE i tercers Estats des de 2015 fins a l’actualitat, posant l’accent en les seves principals característiques, en les dotacions pressupostàries i de recursos, en la tipologia d’aquests, i en les conseqüències per a les persones migrades i refugiades.

No perquè passi lluny, deixa de passar 

Tornar enrere

La política europea d’externalització de les fronteres és una pràctica que obstaculitza el dret a sol·licitar protecció internacional i, per tant, és contrària a les obligacions dels Estats recollides en la Convenció de Refugiats de 1951. Els acords bilaterals i multilaterals signats amb tercers països i amb empreses del sector privat són un dels pilars de les polítiques migratòries de la Unió Europea. Amb aquestes pràctiques, Europa finança greus vulneracions dels drets humans i violència contra les persones migrades i refugiades, externalitzant les seves obligacions i responsabilitats en matèria d’asil i protecció internacional. Però no perquè passi lluny, deixa de passar. 

Què és l’externalització de fronteres? 

Per tal de frenar i obstaculitzar l’arribada de persones migrades i refugiades, les polítiques d’externalització de fronteres es materialitzen de diverses maneres: 

Tot i que aquesta política s’implementa des de fa dècades, s’ha incrementat exponencialment en els últims anys, especialment arran de la crisi de la gestió migratòria de 2015. El Pacte Europeu de Migracions i Asil, aprovat el passat mes d’abril, reforça encara més la tendència cap a l’externalització de fronteres. Els acords amb tercers països aprovats per la Unió Europea recentment són:  

Quines conseqüències té l’externalització de fronteres?  

Amb l’externalització de les seves responsabilitats i obligacions en matèria de migracions i asil, els estats de la Unió Europea vulneren els drets de les persones migrades i refugiades:  

Concretament, al delegar la gestió de les fronteres i els fluxos migratoris a tercers països i empreses privades es produeixen obstacles en l’accés a nombrosos drets, entre els quals podem destacar:  

Dret a sol·licitar asil. L’externalització dificulta la sortida del país d’origen o de residència habitual d’aquelles persones que estan sent perseguides i tenen necessitats de protecció i obstaculitza i fins i tot impedeix que les persones accedeixin al territori d’un Estat per a sol·licitar asil, negant-se’ls la protecció internacional que necessiten i a la qual tenen dret.  

Dret a la no devolució. L’externalització condueix a situacions en les quals les persones poden ser deportades a països on poden enfrontar persecució, tortura o altres tractes cruels, inhumans o degradants.  

Dret a la llibertat i la seguretat. L’externalització comprèn pràctiques que suposen la detenció arbitrària i la privació de llibertat en condicions inhumanes en centres externalitzats dels quals en moltes ocasions es desconeix fins i tot la seva ubicació.  

Dret a la tutela judicial efectiva. La falta de procediments justos per a la revisió de les sol·licituds d’asil o per a oposar-se a les detencions i privacions de llibertat arbitràries deixen en la més absoluta indefensió jurídica a les persones migrades i refugiades.  

Dret a la dignitat. Les condicions tant dels centres de detenció com dels mateixos espais fronterers poden considerar-se degradants per a l’ésser humà i provocar un enorme sofriment físic i psicològic.  

Dret a la integritat física i psicològica. Les persones són sotmeses a violència, explotació i abús per part de les autoritats encarregades del control migratori, pateixen condicions de vida extremadament precàries en els centres de detenció i s’exposen a nombrosos perills greus en les cada vegada més mortíferes rutes. L’ús de rutes menys controlades per a sortejar la vigilància facilita l’activitat dels traficants de persones i de les xarxes de tràfic d’éssers humans, posant a les persones migrades i refugiades en situacions d’extrema vulnerabilitat. Les difícils condicions del trànsit, les detencions i el constant perill afecten greument la salut psicològica i física de les persones migrades i refugiades, sent l’estrès i el trauma les principals afectacions que es produeixen en la salut mental i els cops, cremades i fractures els principals impactes a nivell físic.  

Dret a la salut. L’accés a serveis mèdics adequats és inexistent en els centres de detenció i en els espais fronterers externalitzats, la qual cosa provoca que els problemes de salut anteriors s’exacerbin i interaccionin amb els nous problemes sorgits en el trànsit migratori. La condició de persona estrangera impedeix l’accés en molts països de trànsit als serveis més bàsics de salut.  
  
Dret a la vida. L’externalització posa en risc la vida de les persones migrades i refugiades en obligar-les a transitar rutes cada vegada més perilloses, en poder ser retornades a zones en conflicte o en les quals la protecció dels drets humans no està garantida, o a causa de la violència extrema que s’exerceix en els espais fronterers i en els centres de detenció.  
  
Dret a la llibertat de moviment. Les polítiques d’externalització restringeixen severament la capacitat de les persones per a moure’s lliurement a la recerca de seguretat i protecció o de millors condicions de vida. 

Per un medi ambient lliure d’espoli extractivista i desplaçaments forçats 

Tornar enrere

Avui 5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient, des de la CCAR reivindiquem la necessitat de posar en marxa mecanismes jurídics que permetin a les persones desplaçades forçosament dels seus territoris a causa de l’emergència climàtica i/o pels macroprojectes extractius  acollir-se a la Protecció Internacional. 

L’actual context d’emergència climàtica i crisis eco-social exigeix mesures urgents a molts nivells i en múltiples regions per tal de canviar el model productiu i de consum desmesurat, el que suposa posar en marxa polítiques que vagin des de l’establiment de mecanismes que assegurin un ús adequat i sostenible de l’aigua i altres recursos de primera necessitat fins a l’aturada de macroprojectes que responen a l’actual lògica capitalista, que resulta incompatible amb la vida a un planeta amb recursos finits.  

Aquest context d’emergència s’accentua de forma exponencial en moltes regions del Sud Global com Hondures, Colòmbia, Perú, el Pakistan o les Filipines, on la globalització, el colonialisme i el capitalisme ferotge han provocat una situació insostenible social i mediambientalment. Aquestes regions, a més de patir els efectes directes del canvi climàtic, veuen la seva conjuntura agreujada per l’acció extractivista d’empreses multinacionals i oligopolis del Nord Global, abocant a moltes persones que viuen directament dels béns naturals dels seus territoris a desplaçar-se forçosament i, per tant, a haver d’abandonar les seves llars i els seus mitjans de vida. 

Aquesta situació no només ve provocada per l’acció de les grans empreses extractivistes, si no també pels patrons de consum desmesurats que les persones del Nord Global practiquem en el nostre dia a dia, uns patrons legitimitats per les nostres institucions que ens garanteixen i promouen l’accés a productes generats mitjançant l’espoli dels territoris del Sud Global. 

Es tracta d’una problemàtica que cal abordar amb extremada urgència, amb una perspectiva local-global, per tal d’aturar i acabar amb aquestes lògiques capitalistes i colonialistes que estan provocant l’eliminació completa de la flora i fauna de molts territoris i, a més, forçant a milers de persones a haver de desplaçar-se per cercar altres llocs on poder viure sense patir de forma directa l’espoli dels seus territoris i mitjans de vida. 

Es fa necessari, alhora, l’establiment de mecanismes jurídics de protecció, per tal que totes aquelles persones que hagin de fugir de les seves llars per la vulneració dels drets ambientals puguin acollir-se a la Protecció Internacional i puguin viure de forma digna als territoris on s’han vist obligades a desplaçar-se. Com que la Convenció de Ginebra no reconeix la vulneració dels drets ambientals com a motiu per acollir-se a l’asil, aquestes persones es troben en una situació d’indefensió legal i de desprotecció social, un fet que no les permet tenir accés a acompanyaments i suports que garanteixin la seva inclusió real i digna als nous països, veient-se sense la possibilitat d’aconseguir una regularització administrativa “àgil i eficaç” i a viure en condicions altament precàries. 

Per tot això, denunciem la necessitat que el Nord Global assumeixi la seva responsabilitat front aquesta situació. És de vital urgència acabar amb les pràctiques colonialistes i capitalistes de les grans multinacionals, així com aplicar mecanismes ràpids i accessibles que permetin denunciar i sancionar aquests fets i establir l’accés a una figura jurídica que permeti a les persones forçades a desplaçar-se forçosament fruit de l’extractivisme i la degradació mediambiental a acollir-se a la Protecció Internacional. 

Més en concret, exigim:  

  • Preveure la detecció de les diferents situacions d’espoli de béns naturals per tal de generar registres públics i estudis estadístics. 
  • Crear una taula de treball entre entitats i institucions per treballar en les directius de la iniciativa Nansen 
  • Assumir responsabilitats del Nord Global, quan a principal emissor de gasos d’efecte hivernacle, i reparar els danys i desastres climàtics produïts al Sud global com a conseqüència d’aquestes emissions 
  • Reduir la demanda de recursos i el consumisme capitalista del Nord Global, per tal de reduir i eliminar la degradació mediambiental, la destrucció d’hàbitats, la conflictivitat i la pèrdua de mitjans de vida al Sud global 
  • Acabar amb els impactes mediambientals que generen les grans ciutats, com ara la ciutat de Barcelona, a territoris del sud Global i que provoquen desplaçaments forçats. 
  • Establir fronteres que prohibeixin l’extractivisme del Nord global en territoris del Sud global ja especialment degradats mediambiental i climàticament 
  • Avançar cap a una interpretació àmplia de la Convenció de Ginebra i del Protocol addicional de 1967 
  • Reconèixer a la Convenció de Ginebra les vulneracions de drets mediambientals com a causa generadora de desplaçament forçat susceptible d’acollir-se a la Protecció Internacional 
  • Fomentar l’acollida per a aquelles persones que han hagut de fugir dels seus territoris un cop s’han convertit en inhabitables com a conseqüència de les accions del Nord Global  
  • Aplicar una perspectiva de gènere en l’anàlisi de les conseqüències dels megaprojectes al Sud Global, les quals afecten de forma especial a les dones, pel seu vincle amb els ecosistemes i la biodiversitat 

Memòria d’activitats 2022

Tornar enrere

CARTA DE LA CODIRECCIÓ

Han estat 12 mesos d’una feina molt intensa, l’esclat de la guerra d’Ucraïna ha suposatun desafiament a molts nivells i ha necessitat d’articular respostes ràpides, que podemdir amb satisfacció que hem acomplert amb èxit. En aquesta línia, volem posar en relleuque des de la CCAR aquest any s’han posat en marxa nous projectes per a poderacompanyar a les persones refugiades en les situacions, cada vegada més complicades,que enfronten en el seu dia a dia. Un bon exemple és la obertura de l’ Espai Refugi, uncentre referent i obert a la ciutat de Barcelona, on persones refugiades, voluntàries iprofessionals de la CCAR intercanviem coneixements i realitzen activitats formatives id’oci.


Durant aquest any hem constatat i celebrat que quan es vol es pot, que existeixen altresnarratives davant els èxodes i que som capaços de donar respostes àgils i eficacesdavant situacions d’emergència on es produeix un desplaçament forçat de milions depersones, posant al centre el seu benestar i agilitzant la seva acollida i inclusió arreud’Europa. No obstant, també hem vist com encara queden molts reptes per endavant,com que de manera efectiva es garanteixi l’accés a la protecció internacional a totes lespersones sense tenir en compte les coordenades de naixement, per això, seguimtreballant dia a dia perquè l’asil sigui un dret, no un privilegi.


Elena Maya Silvan i Dilara Ekmen Sales
Codirectores de la CCAR

Memòria d’activitats 2021

Tornar enrere

A la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (en endavant, CCAR) desenvolupem la nostra tasca a Catalunya des de l’any 2004 amb l’objectiu de defensar el dret d’asil i els drets de les persones refugiades, apàtrides, sol·licitants de protecció internacional i/o d’apatrídia, així com de les persones migrades que es troben en una situació d’especial vulnerabilitat. En aquest sentit, l’any 2021 vàrem ser declarades com a associació d’Utilitat Pública.

Des de la CCAR, ens qüestionem la pretesa voluntarietat de les migracions, amb la finalitat d’obrir el debat relatiu a les diverses formes de persecució i les vulneracions de drets humans que requereixen d’algun tipus de protecció. A la vegada, treballem per afavorir la inclusió social de les persones desplaçades forçosament a que es troben a Catalunya.

La nostra activitat està inspirada per un profund sentit ètic i per valors com la justícia, la solidaritat, la llibertat i la igualtat. La defensa d’aquests principis és la nostra raó de ser. Comptem amb diferents programes per donar una resposta global i integral a les dificultats derivades del desplaçament forçat. En aquest sentit, la CCAR disposa de dos eixos principals d’actuació, complementaris i interrelacionats:

  • La provisió de Programes d’acollida complementària dirigits a persones sol·licitants de protecció internacional, refugiades i immigrants a través de: programes i serveis d’assessorament i acompanyament jurídic; programes socials, formatius i ocupacionals; i recursos d’acollida temporal (Àrea d’Atenció a les Persones).
  • La recerca, formació, incidència política i social, i promoció de la participació social en defensa del dret d’asil i els drets de les persones desplaçades forçosament (Àrea d’Incidència política i social).

A la CCAR despleguem la nostra expertesa en programes estesos arreu del territori català, comptant amb recursos i oficines als municipis de Barcelona, Sabadell, Sant Boi de Llobregat, Rubí, Sant Cugat del Vallès i Reus. Per a desenvolupar els nostres programes, activitats i accions, comptem amb un equip de professionals multi disciplinar conformat per 26 persones a data 31 de desembre de 2021, de les quals 21 dones i 5 homes i un equip de voluntariat format per 94 persones (78 dones i 16 homes).

Som una associació sense ànim de lucre inscrita a:

  • Registre d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya, amb número 29379,
    secció 1a, de la demarcació de Barcelona. Tanmateix,
  • El Registre d’Entitats, Serveis i Establiments Socials amb el número E04301,
  • Els Registres municipals d’entitats de Sabadell amb el número 663, de Sant Boi amb
    el número 426 i de Reus amb el número 704.

Memòria d’activitats 2020

Tornar enrere

La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (en endavant, CCAR) va néixer a
Catalunya l’any 2004 amb els objectius de defensar el dret d’asil i els drets de les
persones refugiades, apàtrides, sol·licitants de protecció internacional i/o
d’apatrídia, així com de les persones immigrades que es troben en una situació
d’especial vulnerabilitat.

Des de la CCAR, qüestionem la pretesa voluntarietat de les migracions i es
busquem obrir un debat sobre les diverses formes de persecució i vulneracions
de drets humans que requereixen algun tipus de protecció.

A la vegada, treballem per afavorir els processos d’inclusió de les persones que
s’han vist abocades a un desplaçament forçós i que es troben a Catalunya.
L’activitat de la CCAR està inspirada per un profund sentit ètic i per valors com la
justícia, la solidaritat, la llibertat i la igualtat. La defensa d’aquests principis
constitueix el nostre principal patrimoni i enforteix i impregna totes les
actuacions.

Comptem amb diferentsprogrames per donar una resposta global i integral a les
dificultats derivades del desplaçament forçat. La nostra intervenció s’estructura a
través de dos grans eixos, igual d’importants i que interaccionen constantment:

-Atenció a les persones refugiades i migrades a través dels programes
d’acolliment, socials, jurídics i ocupacionals.
-Defensa dels drets de les persones refugiades i migrades a través de la
incidència política i social i la participació.

Desenvolupem la nostra feina arreu del territori català i comptem amb oficines a
Barcelona, Sabadell, Sant Boi i Reus. Per fer-ho comptem amb un equip de
professionals multi disciplinar conformat per 19 persones a data 31 de desembre
de 2020, de les quals 13 eren dones i 6 homes. Tanmateix, no podríem
desenvolupar la feina que fem sense l’acció del nostre equip de persones
voluntàries.

Som una entitat sense ànim de lucre inscrita al Registre d’Entitats Jurídiques de
la Generalitat de Catalunya, amb número 29379, secció 1a, de la demarcació de
Barcelona. A més, al 2021 l’associació ha estat declarada d’utilitat pública.
Tanmateix, estem inscrites en el Registre d’Entitats, Serveis i Establiments Socials
amb el número E04301. També estem inscrits en els registres municipals
d’entitats de Sabadell amb el número 663, de Sant Boi amb el número 426 i de
Reus amb el número 704.

Memòria d’activitats 2019

Tornar enrere

La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) té com a objectiu la defensa del dret
d’asil i els drets de les persones refugiades i migrades. Des de la Comissió es qüestiona la pretesa voluntarietat de les migracions i es busca obrir un debat sobre les diverses formes de persecució i vulneracions de drets humans que requereixen algun tipus de protecció.

L’activitat de la CCAR està inspirada per un profund sentit ètic i per valors com la justícia, la solidaritat, la llibertat i la igualtat. La defensa d’aquests principis constitueix el principal patrimoni de l’organització, i enforteix i impregna totes les actuacions. És la motivació essencial del treball i existència de l’entitat, nascuda l’any 2004.

A més de treballar per la garantia efectiva del dret d’asil i els drets de les persones refugiades,la CCAR assumeix també la defensa dels drets de les persones migrades. A la vegada, afavoreix els processos d’integració social de les persones refugiades i migrades a Catalunya.

L’organització compta amb diferents programes per donar una resposta global i integral a les dificultats derivades del fet migratori. La intervenció s’estructura a través de dos grans eixos:

– Atenció a les persones refugiades i migrades a través dels programes socials, jurídics i ocupacionals.
– Defensa dels drets de les persones refugiades i migrades a través de la incidència política i social i la participació.

La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat és una entitat sense ànim de lucre inscrita al Registre d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya, amb número 29379, i CIF, número G-63721963. També està inscrita al Registre Municipal d’Entitats de Sabadell.