No perquè passi lluny, deixa de passar 

Tornar enrere

La política europea d’externalització de les fronteres és una pràctica que obstaculitza el dret a sol·licitar protecció internacional i, per tant, és contrària a les obligacions dels Estats recollides en la Convenció de Refugiats de 1951. Els acords bilaterals i multilaterals signats amb tercers països i amb empreses del sector privat són un dels pilars de les polítiques migratòries de la Unió Europea. Amb aquestes pràctiques, Europa finança greus vulneracions dels drets humans i violència contra les persones migrades i refugiades, externalitzant les seves obligacions i responsabilitats en matèria d’asil i protecció internacional. Però no perquè passi lluny, deixa de passar. 

Què és l’externalització de fronteres? 

Per tal de frenar i obstaculitzar l’arribada de persones migrades i refugiades, les polítiques d’externalització de fronteres es materialitzen de diverses maneres: 

Tot i que aquesta política s’implementa des de fa dècades, s’ha incrementat exponencialment en els últims anys, especialment arran de la crisi de la gestió migratòria de 2015. El Pacte Europeu de Migracions i Asil, aprovat el passat mes d’abril, reforça encara més la tendència cap a l’externalització de fronteres. Els acords amb tercers països aprovats per la Unió Europea recentment són:  

Quines conseqüències té l’externalització de fronteres?  

Amb l’externalització de les seves responsabilitats i obligacions en matèria de migracions i asil, els estats de la Unió Europea vulneren els drets de les persones migrades i refugiades:  

Concretament, al delegar la gestió de les fronteres i els fluxos migratoris a tercers països i empreses privades es produeixen obstacles en l’accés a nombrosos drets, entre els quals podem destacar:  

Dret a sol·licitar asil. L’externalització dificulta la sortida del país d’origen o de residència habitual d’aquelles persones que estan sent perseguides i tenen necessitats de protecció i obstaculitza i fins i tot impedeix que les persones accedeixin al territori d’un Estat per a sol·licitar asil, negant-se’ls la protecció internacional que necessiten i a la qual tenen dret.  

Dret a la no devolució. L’externalització condueix a situacions en les quals les persones poden ser deportades a països on poden enfrontar persecució, tortura o altres tractes cruels, inhumans o degradants.  

Dret a la llibertat i la seguretat. L’externalització comprèn pràctiques que suposen la detenció arbitrària i la privació de llibertat en condicions inhumanes en centres externalitzats dels quals en moltes ocasions es desconeix fins i tot la seva ubicació.  

Dret a la tutela judicial efectiva. La falta de procediments justos per a la revisió de les sol·licituds d’asil o per a oposar-se a les detencions i privacions de llibertat arbitràries deixen en la més absoluta indefensió jurídica a les persones migrades i refugiades.  

Dret a la dignitat. Les condicions tant dels centres de detenció com dels mateixos espais fronterers poden considerar-se degradants per a l’ésser humà i provocar un enorme sofriment físic i psicològic.  

Dret a la integritat física i psicològica. Les persones són sotmeses a violència, explotació i abús per part de les autoritats encarregades del control migratori, pateixen condicions de vida extremadament precàries en els centres de detenció i s’exposen a nombrosos perills greus en les cada vegada més mortíferes rutes. L’ús de rutes menys controlades per a sortejar la vigilància facilita l’activitat dels traficants de persones i de les xarxes de tràfic d’éssers humans, posant a les persones migrades i refugiades en situacions d’extrema vulnerabilitat. Les difícils condicions del trànsit, les detencions i el constant perill afecten greument la salut psicològica i física de les persones migrades i refugiades, sent l’estrès i el trauma les principals afectacions que es produeixen en la salut mental i els cops, cremades i fractures els principals impactes a nivell físic.  

Dret a la salut. L’accés a serveis mèdics adequats és inexistent en els centres de detenció i en els espais fronterers externalitzats, la qual cosa provoca que els problemes de salut anteriors s’exacerbin i interaccionin amb els nous problemes sorgits en el trànsit migratori. La condició de persona estrangera impedeix l’accés en molts països de trànsit als serveis més bàsics de salut.  
  
Dret a la vida. L’externalització posa en risc la vida de les persones migrades i refugiades en obligar-les a transitar rutes cada vegada més perilloses, en poder ser retornades a zones en conflicte o en les quals la protecció dels drets humans no està garantida, o a causa de la violència extrema que s’exerceix en els espais fronterers i en els centres de detenció.  
  
Dret a la llibertat de moviment. Les polítiques d’externalització restringeixen severament la capacitat de les persones per a moure’s lliurement a la recerca de seguretat i protecció o de millors condicions de vida.