Lesbos i Lampedusa, desmantellament del dret d’asil a les fronteres europees

En el Dia Internacional del Migrant, la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) publiquem dos informes sobre el procés de desmantellament del dret d’asil que està vivint Europa, a partir del cas de Lesbos (Gràcia) i Lampedusa (Itàlia), dos dels punts d’arribada migratòria més importants de tot el territori europeu.

Lesbos i el fracàs de les polítiques europees de migració i asil 

Lesbos s’ha convertit en el millor exemple del fracàs de les polítiques europees de migració i asil pel que fa a la protecció de les persones refugiades, ja que es produeix amb total impunitat una violència sistemàtica envers les persones migrades, vulneracions de drets humans i devolucions en calent.  

En l’última dècada, les polítiques migratòries i d’asil a Grècia han experimentat un enorme retrocés. L’anomenat “Pacte de la vergonya” del 2016, entre la Unió Europea i Turquia, va suposar un enduriment de les condicions dels sol·licitants d’asil. El 2018, el govern grec, pressionat per la UE, va dur a terme una sèrie de reformes en el sistema d’asil per accelerar els procediments i augmentar les devolucions. També a l’any 2020, amb l’impacte de la pandèmia, el govern grec va aprofitar per impulsar polítiques que desmantellaven encara més el dret d’asil a Grècia. A partir del 2022, ha continuat empitjorant la política migratòria a del país hel·lènic, emparada pel Pacte Europeu de Migració i Asil.  

Per una altra banda, la criminalització de les organitzacions socials i activistes a Grècia, que defensen els drets de les persones migrants, resulta cada vegada més preocupant i suposa un intent il·legítim per part de les autoritats europees de regular el flux migratori.  

En quant als camps de refugiats, les persones es troben en condicions d’amuntegament i la situació ha empitjorat des del maig del 2023, quan el govern grec va deixar sense dret a rebre aliments a tots aquells a qui se’ls havia denegat o concedit l’estatus de refugiat. 

Lampedusa i les polítiques d’externalització de fornteres a Itàlia  

L’illa de Lampedusa és molt petita en quant a territori. Això, sumat a la seva posició geogràfica bastant allunyada del continent, així com a l’opacitat amb la qual operen les autoritats italianes a l’illa, provoca que sigui una de les fronteres exteriors de la Unió Europea en la qual existeix menor presència d’organitzacions socials, activistes i mitjans de comunicació.  

Les arribades de persones migrades i refugiades a Lampedusa en els darrers anys han desbordat les capacitats d’acollida de l’illa, com a conseqüència d’un sistema de gestió de les arribades i d’acollida negligent i amb deficiències estructurals.  

En els darrers anys, Itàlia ha reforçat  la política d’externalitzar les seves fronteres, que també són frontera de la Unió Europea. Al febrer de 2017, el govern d’Itàlia va signar un acord amb Líbia per cedir el control de la migració. En el marc d’aquest pacte, les autoritats italianes proporcionen ajuda financera i tècnica als guardacostes de Líbia per augmentar la vigilància al mar i retornar les embarcacions interceptades. El passat juliol de 2023, la Unió Europea va signar un acord amb Tunísia que té com a objectiu frenar l’arribada de persones migrades a les costes italianes. Uns mesos més tard, al novembre de 2023, Itàlia va signar un altre acord amb Albània, que establia que es construirien dos centres de detenció de persones migrades per enviar-hi a aquelles persones rescatades en operacions de salvament marítim que es trobessin en aigües italianes.  

Tots aquests acords han suposat un control brutal per part de les autoritats envers les persones migrades, que inclouen intercepcions d’embarcacions de les guàrdies costaneres líbies i tunisianes, i la conseqüent devolució en calent de les persones migrades al continent africà. Així mateix ha suposat un augment de l’assetjament a les persones migrades subsaharianes a Tunísia.