Apartheid de gènere i desplaçament forçat: la persecució contra les dones i les nenes a l’Afganistan

Tornar enrere

La matinada del dissabte 7 d’octubre es va produir un terratrèmol de 6,3 graus de magnitud a la ciutat d’Herat, a l’oest de l’Afganistan, que va causar la mort d’almenys 2000 persones i va provocar la destrucció d’almenys 465 cases. La majoria de les víctimes mortals del sisme són dones i nenes, ja que l’aïllament social al qual són sotmeses pel règim talibà va provocar que es trobessin dins les seves llars durant quan es van esfondrar. 

Aquest esdeveniment i les seves conseqüències humanitàries no han fet més que empitjorar la greu situació en la que viuen les dones i les nenes a l’Afganistan. L’opressió patriarcal i la persecució que viuen provoca que moltes d’elles es vegin obligades a fugir del seu país per protegir les seves vides, tot i les dificultats que es troben per fer-ho. Sortir de l’Afganistan està prohibit i això implica que hagin de recórrer a vies irregulars que posen en risc les seves vides, i en cas d’aconseguir-ho es troben amb obstacles al seu dret a rebre protecció internacional.  

En aquest sentit, ens preocupa la recent decisió de Pakistan de deportar tots els afganesos del país que es trobin en situació irregular. Les autoritats han detingut 1.700 persones i es calcula que més de 23.000 famílies ja han tornat a Afganistan durant els últims dies. Aquest dictamen afecta a un total de 1,4 milions de persones refugiades afganeses que es troben al país i les força a tornar a Afganistan abans del 31 d’octubre si no volen ser deportades per les autoritats pakistaneses. El pla provocarà que les persones refugiades puguin ser víctimes de represàlies al tornar al seu país i les deixa en situació de desprotecció front les greus vulneracions als drets humans i, particularment, als drets de les dones i les nenes. A la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi estem en contacte amb persones afganeses que es troben atrapades al Pakistan en situació de desprotecció, ja que estarien en risc si tornen al seu país d’origen i no aconsegueixen cita a les ambaixades per sol·licitar protecció internacional i poder ser traslladades.  

La persecució a la qual estan sotmeses les dones i les nenes a l’Afganistan comporta que siguin susceptibles de rebre protecció internacional. Tot i que la persecució per motius de gènere no està explícitament contemplada a la Convenció de Ginebra, una interpretació amb perspectiva de gènere considera que moltes dones pateixen persecució pel simple fet de ser dones i pel que això comporta a la societat. Segons l’ACNUR, aquesta persecució pot ser exercida per les autoritats d’un país o bé d’un actor no estatal, com poden ser les famílies de les víctimes o altres membres de la societat. El recent informe sobre la situació de les dones a l’Afganistan, presentat al Consell de Drets Humans de Nacions Unides el passat mes d’agost, conclou que el règim talibà ha instaurat un apartheid de gènere. Aquest concepte fa referència a que les autoritats del país estan duent a terme una discriminació sistèmica amb la ferma intenció de sotmetre a les dones i nenes, limitant enormement les seves llibertats i el seu accés als drets fonamentals, fins al punt de posar en risc la seva integritat física i el seu dret a la vida. 

La persecució contra les dones i les nenes a l’Afganistan
L’Afganistan ha estat sempre un territori on les dones han tingut un paper protagonista en la reivindicació dels seus drets. Tant és així que al llarg del segle XX els moviments de dones afganeses van poder desafiar la societat patriarcal establerta i anar incorporant a les seves successives Constitucions (1923, 1964, 1976 i 2004) la igualtat de gènere com a dret reconegut. Malgrat aquestes conquestes legals, el progrés cap a estructures socials no-patriarcals no ha estat uniforme en tot el país, que es va veure envoltat en diversos conflictes i guerres civils que han estat agreujades o directament provocades per la intervenció dels països del nord Global. Aquests fets van acabar provocant l’alçament del règim talibà, que va prendre el control de Kabul i del país l’agost del 2021. 

Aquest nou règim va suspendre la darrera Constitució del 2004 i, tot i que en un inici exposava que continuaria garantint els drets i les llibertats per a les dones i nenes, el setembre del 2021 va iniciar un desplegament de mesures que pretenien discriminar de forma sistemàtica a les nenes i a les dones.  

Dels 50 edictes emesos en els darrers dos anys, és necessari destacar, en primer lloc, la prohibició a les dones i a les nenes a accedir a l’educació secundària i universitària. Un fet especialment important, donat que ja el 2018 la taxa d’alfabetització del país no superava el 30%. Alhora, les nenes i les dones tenen prohibida la vida pública i, conseqüentment, no poden practicar esport, anar a centres d’oci o als hammams. Només amb l’acompanyament d’un membre masculí de la seva família poden participar de la vida pública, delimitant o eliminant d’aquesta manera la seva possibilitat de socialitzar amb altres persones, i obligant-les en molts casos a romandre a casa seva o dur a terme aquestes activitats en la clandestinitat, posant llavors en risc la seva integritat física. 

Un altre aspecte a destacar, és l’alta limitació per accedir al mercat laboral, fet que ha provocat que la taxa d’ocupació femenina baixés un 25% en aquests dos anys. Moltes dones, doncs, han de guanyar-se la vida en la clandestinitat, fet que resulta especialment complicat en una societat on impera l’hostilitat amb elles. 

Tanmateix, l’eliminació del divorci i la no condemna dels matrimonis forçats obliga a moltes dones (i nenes) a continuar convivint amb els seus maltractadors, donat que la llei sobre l’eliminació de la violència de gènere va ser derogada i davant molts casos de violència de gènere i inclús de feminicidis l’Estat ha respost atorgant total impunitat sobre els assassins.  

No sobra exposar que qualsevol acte de protesta contra aquest règim ha estat condemnat i, moltes de les dones que han volgut reivindicar els seus drets han patit una forta repressió i violència institucional. 

L’Afganistan: l’asil en xifres
Segons dades d’ACNUR, l’Afganistan és el tercer país d’origen de les persones refugiades al món. Més de 5,7 milions de persones s’han vist obligades a desplaçar-se forçosament a 130 països; i més de 3,5 milions de persones s’han desplaçat internament a causa dels conflictes que sofreix el país, principalment dones i nens. L’afganesa és una les poblacions refugiades de major grandària al món, i més del 90% de les persones refugiades han estat acollides per l’Iran (3,4 milions) i el Pakistan (1,7 milions). Les persones afganeses van presentar 208.500 noves sol·licituds en 2022, la major quantitat de sol·licituds a nivell mundial, en 87 països. 

Durant l’any 2022, segons el Ministeri de l’Interior, es van presentar a l’Estat espanyol un total de 1.581 sol·licituds de protecció internacional de persones afganeses i la taxa de reconeixement es va situar en el 98.7%. I de gener a setembre de 2023, 873 persones afganeses van sol·licitar protecció internacional a l’Estat espanyol. En aquest mateix període de temps, es va concedir l’Estatut de Refugiat a 714 persones, la protecció subsidiària a 54 i van ser denegades 121 sol·licituds. Malgrat això, el Ministeri de l’Interior continua acumulant un total de 1.187 sol·licituds de protecció internacional sense resoldre de persones afganeses. 

La greu situació d’apartheid de gènere que viuen les dones i les nenes a l’Afganistan provoca que moltes es vegin obligades a fugir del seu país i sol·licitar protecció internacional. Des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi proposem: 

  • Incloure la perspectiva de gènere i de protecció de la infància  en totes les accions en les quals estiguin implicades les dones i les nenes, des de l’ajuda humanitària fins a l’estudi de les sol·licituds de protecció internacional, a la qual tenen dret per estar patint una situació de persecució al seu país d’origen directament relacionada amb el gènere. 
  • L’activació i tramitació de l’article 38 de la Llei d’Asil que contempla la possibilitat de promoure el trasllat a l’Estat espanyol de persones sol·licitants d’asil per fer possible la presentació de la seva sol·licitud de protecció internacional; i, en general l’obertura de vies legals i segures que garanteixin el dret a migrar i a sol·licitar protecció internacional.  
  • Enfortir els programes de reassentament i posar en marxa corredors humanitaris per tal d’afavorir un repartiment responsable de les persones refugiades entre els diferents països amb la fi tant d’assegurar el seu acolliment en condicions dignes com d’evitar la saturació dels països limítrofs. 
  • Flexibilitzar els requisits de reagrupació familiar i agilitzar la tramitació dels procediments millorant la coordinació entre administracions i facilitant l’obtenció de la documentació pertinent. 
  • Paralitzar l’aplicació de la declaració UE-Afganistan sobre retorn i readmissió.