skip to Main Content
93 301 25 39 ccar@ccar-cear.org

LA PERSECUCIÓ SOCIAL I INSTITUCIONAL DE LES PERSONES LGTBIQ+: EL CAS D’UGANDA

LA PERSECUCIÓ SOCIAL I INSTITUCIONAL DE LES PERSONES LGTBIQ+: EL CAS D’UGANDA

Tot i que en els darrers anys 16 països han deixat de perseguir a les persones LGTBIQ+ i criminalitzar-les per la seva orientació sexual i/o identitat fe gènere, com ara Moçambic (l’any 2015) o Angola (l’any 2019), encara avui 1 de cada 3 països continua criminalitzant les persones del col·lectiu LGTBIQ+, tal com mostra el darrer informe de l’Associació Internacional de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex (ILGA). Més concretament, 11 països (Brunei, Iran, Mauritània, Nigèria, Aràbia Saudita, Somàlia, Emirats Àrabs Units, Iemen, Sudan, Uganda, Qatar) continuen mantenint règims on és possible aplicar la pena de mort a les persones que tenen relacions sexo-afectives amb altres del seu mateix sexe-gènere. A més, també hi ha altres països, com Egipte, que duen a terme una persecució implacable a les persones del col·lectiu LGTBIQ+ mitjançant el rastrejament dels dispositius mòbils, o d’altres, on les persones LGTBIQ+ pateixen una forta persecució social, com son Afganistan, Txetxènia o el Marroc. A més, tot i que hi ha molts països que en l’àmbit legislatiu penalitzen la discriminació i els delictes d’odi, els Estats no són capaços de garantir la integritat de les persones LGTBIQ+, ja que el context social encara és altament LGTB-fòbic.

La LGTBIfòbia d’Estat a Uganda

El passat mes de maig el Parlament d’Uganda va aprovar la Llei Anti-Homosexualitat, una llei que té les seves arrels en un projecte de llei presentat 9 anys abans i que ha anat guanyant legitimitat durant tot aquest temps gràcies a un seguit de declaracions i accions institucionals altament violentes contra la població LGTBIQ+ ugandesa amb l’objecriu de criminalitzar-la i estigmatitzar-la. Es tracta de la Llei més restrictiva i condemnatòria de les persones LGTBIQ+ de la història del país, tot i què la Llei del 2013 ja aplicava condemnes de presó a les persones homosexuals.

En aquest sentit, en el segon article castiga a qualsevol persona que “cometi actes sexuals o permeti que una persona del mateix sexe cometi actes sexuals amb ella” amb cadena perpetua. Alhora, si es prova una simple motivació de tenir relacions sexo-afectives amb persones del mateix sexe-gènere, la condemna pot arribar als 10 anys de presó. Tot i així, l’aspecte més greu de la llei es recull a l’article número 3, on la llei preveu l’aplicació de la pena de mort pel que denomina “homosexualitat agreujada”. Aquest concepte, detallat en la mateixa llei, fa referència, en primer lloc, a persones “reincidents”, és a dir, que hagin pogut practicar relacions sexo-afectives amb persones del seu mateix sexe-gènere més d’un cop. En segon lloc, aplica a aquest concepte a aquelles persones amb malalties “terminals” (definint com a malaltia terminal, persones amb VIH, persones amb edat avançada o amb diversitat funcional), que mantinguin relacions sexuals amb altres persones del seu sexe-gènere.

Aquesta mateixa llei condemna també als menors d’edat que practiquin relacions homosexuals, en el seu article 9, amb una condemna que pot arribar als 3 anys de presó. Alhora, condemna amb 7 anys de presó a aquelles persones que dotin d’espais o infraestructures a persones homosexuals, fet que pot posar en alt risc el seu accés a habitatges o treballs dignes. Tanmateix, es condemna amb 10 anys de presó persones que estiguin organitzant la celebració de matrimonis entre persones del mateix sexe-gènere, tot i què aquesta ja estan prohibits. I finalment, el seu article 14 obliga a la ciutadania a denunciar qualsevol coneixement d’actes homosexuals, fet que promou el conflicte social vers el col·lectiu, i, en el seu article 16, aplica la possibilitat d’aplicar “teràpies de conversió” a aquelles persones que estiguin complint una condemna.

Tot i els diversos intents d’organitzacions civils per derogar la normativa, aquesta va entrar en vigor fa més de 4 mesos. De fet, tot i què el govern Ugandès no està volent donar dades sobre el nombre de persones detingudes o acusades sota aquesta nova llei, actualment ja se sap que al menys un jove de 20 anys va ser detingut el passat mes d’agost, al qual se li vol aplicar la pena de mort argumentant que la seva parella sexual no tenia la capacitat per consentir la relació homosexual, un fet que desmenteix el representant legal del jove.

A més, son moltes les persones que s’estan veient obligades a fugir o canviar la seva vida per por a ser perseguides institucionalment i, més que mai, socialment. N’és un exemple Clare Novia, una noia transgènere que va decidir canviar de feina després de rebre una pallissa dels cossos policials ugandesos mentre prenia uns refrigeris amb uns amics.

La homo-trans-fòbia a Uganda és un greu problema que limita les possibilitats dels ciutadans del col·lectiu de tindre una vida lliure així com l’exercici dels seus drets fonamentals. Amb aquesta nova llei, a més, provoca que les persones LGTBIQ+ siguin susceptibles de rebre condemnes que vulneren els seus drets fonamentals, i per tant, que hagin de viure amb encara més por a ser perseguides i violentades social i institucionalment, el que previsiblement provocarà que moltes persones hagin de desplaçar-se de forma forçada cap a altres territoris on cercar refugi i viure lliurement de forma segura.

La situació de l’asil a Uganda

Segons dades de l’ACNUR, l’any 2022 Uganda tenia acollides 1.463.500 persones, representant així el sisè país del món amb més persones susceptibles d’acollir-se a la Protecció Internacional. Uganda, a més, representa un dels països on l’acollida de persones refugiades és més satisfactòria, perquè els drets als quals tenen accés aquestes persones són pràcticament iguals als de la població nacional. Malgrat això, durant el 2022 més de 75.000 persones refugiades a Uganda van retornar al seu país d’origen. A més, amb relació a les dades recollides de l’any 2021, cal destacar que el nombre de persones que van sol·licitar refugi a Uganda va disminuir un 38% en l’any següent.

Així doncs, Uganda és un dels països del món on més persones desplaçades forçosament arriben per sol·licitar asil i refugi, principalment provinents de països del seu entorn; tot i així, representa alhora un país on milers de persones LGTBIQ+ han de fugir per poder viure les seves vides de forma lliure i digna. Aquestes persones fugen als països limítrofs, com per exemple Kenia, ja que almenys existeixen organitzacions que acompanyen i defensen els drets de les persones LGTBIQ+. L’absència de vies legals i segures per a sol·licitar asil així com altres qüestions relacionades amb els fluxos migratoris i les possibilitats d’integració laboral fan que la presència de persones ugandeses refugiades a l’Estat espanyol sigui baixa.

En aquest sentit, en l’àmbit Estatal, durant l’any 2022, 2 persones ugandeses van presentar una sol·licitud de protecció internacional a l’Estat espanyol, les quals van ser admeses a tràmit. Del total de sol·licituds resoltes durant aquell mateix any, es va concedir l’Estatut de Refugiat a 1 persona i, d’altra banda, 3 sol·licituds més van ser arxivades. Al llarg dels 9 primers mesos de 2023, s’han presentat i acceptat 2 sol·licituds de protecció internacional per part de persones ugandeses a l’Estat espanyol i, alhora, s’han resolt dues sol·licituds pendents de forma favorable.

Exigències de la CCAR

  • Promoure l’eliminació de la LGTBI-fòbia a escala local i global
  • Establir mesures per lluitar contra la discriminació racista i lgtbi-fòbica als àmbits de l’habitatge, del treball, de l’assistència sanitària, de l’accés als serveis socials i al de la participació social i ciutadana, amb sancions per a aquelles persones, organitzacions i institucions que vulnerin el principi d’igualtat de tracte i la prohibició de discriminació.
  • Visibilitzar la presència de persones refugiades del col·lectiu LGTBI en els diferents sectors productius i àmbits laborals.
  • Establir més recursos a la formació de les persones sol·licitants de protecció internacional, que s’ampliï l’oferta de cursos formatius i que s’ofereixin facilitats per a aquelles persones que encara no han aprés el idioma.
  • Habilitar vies legals i segures per demanar protecció internacional, tals com la possibilitat de realitzar les sol·licituds en consolats i ambaixades de tercers països; la concessió de visats humanitaris, l’enfortiment de les polítiques de reassentaments i, en general, totes aquelles que facilitin l’accés al procediment de protecció internacional d’una manera segura.
  • Formar sobre gènere, interculturalitat i diversitat a totes els i les professionals que participin al procediment d’asil en qualsevol de les seves fases (Policia Nacional, intèrprets, tècnics d’intervenció, instructors, etc.)
  • Tenir en compte les recomanacions d’ACNUR i d’altres organitzacions especialistes en protecció internacional, sobre com realitzar les entrevistes i la valoració de les proves documentals i dels expedients.
  • Derivar a les persones refugiades del col·lectiu LGTBIQ+ a dispositius amb entorns segurs i protectors en els quals puguin expressar lliurement la seva orientació sexual i/o identitat de gènere i que estiguin ubicats en entorns on disposin dels recursos que necessitin.
  • Elaborar i posar en marxa protocols contra la discriminació per orientació sexual i identitat de gènere en els diferents dispositius d’acollida per a persones refugiades.
Back To Top